Marea roja
La davallada del nombre d’autocars arribats de tots els punts de Catalunya no va fer desanimar els participants de comarques disposats a “collar els polítics”
La por a la Covid va fer desdir alguns dels més grans, un col·lectiu incondicional en edicions anteriors
Motivats, persistents, incondicionals i reivindicatius. Milers de persones van fer cap a Barcelona en autocar procedents de tots els punts de Catalunya. N’eren molts menys que en altres ocasions però no per això mostraven desànim. De vermell, estelada en mà, pas decidit i la mascareta més o menys ben posada, la guerrilla de comarques afrontava l’enèsima mobilització pels carrers de Barcelona per demanar la independència de Catalunya.
Encara no era un quart de quatre de la tarda i la vorera de la banda Besòs del passeig de Gràcia ja estava plena d’autocars. A tocar de la Gran Via, asseguts en un banc, la Montse, el Pere, la Teresa i la Quimeta es menjaven l’entrepà que s’havien preparat a casa abans de sortir. Havien arribat minuts abans amb un autocar procedent de Cardona que havia apropat fins a Barcelona veïns de l’eix del Cardener. Molts menys que altres anys, reconeixien, però ells no s’ho havien volgut perdre. “No veiem aquella il·lusió d’altres anys però aquí estem”, deia el Pere, que tenia clar que calia “collar els polítics”. “Ja tenim una edat i volem veure la independència”, exclamava la Montse al seu costat.
Més amunt, una guia turística s’esforçava per aconseguir que un nodrit grup de turistes es fixés en la façana de la Casa Batlló. Una part estava més interessada en la marea roja que en aquells moments desfilava per les voreres de l’emblemàtic passeig barceloní. “Lluitem i guanyem la independència”, deia a la samarreta vermella que diuen molts del que havien arribat a Barcelona en autocar i passejaven en grup abans d’anar cap al punt de concentració. Altres lluïen el mateix color però amb models vintage de l’ANC que evidenciaven la seva participació en mobilitzacions prèvies. “Nosaltres venim des que els nens eren petits”, explicava l’Eva de Sant Vicenç de Montalt, acompanyada d’un grup que feia baixar la mitjana d’edat dels arribats en autocar. Reconeixia que aquest any només havien omplert tres quartes parts d’un bus quan en ocasions anteriors n’havien estat dos. Més nombroses eren les baixes d’altres parts del territori com reconeixien els assistents. El Guillem, de Sallent, explicava que al seu poble anys abans havien arribat a omplir cinc autocars i aquest any en compartien un amb altres manifestants de Navàs i Balsareny. Al matí, la president de l’ANC, Elisenda Paluzie, anunciava l’arribada de 225 autocars quan en edicions anteriors els vehicles desplaçats superaven de llarg el miler.
La por al contagi havia frenat una part dels assistents més grans, un col·lectiu incondicional en edicions anteriors i el que omplia més autocars. “Els joves es desplacen en cotxe o fan servir el transport públic, argumentava la Pilar, arribada del Bages.
Tots havien estat en manifestacions anteriors i alguns, com la Dolors i el Jesús d’Anglès, fins i tot a les mobilitzacions a Brussel·les i Estrasburg. Aquest any havien omplert un sol autocar amb veïns del seu poble, de la Cellera i d’Amer. “Som la gent del carrer que hem d’aguantar al peu del canó i fer força des de la base”, assegurava la Dolors.
Abans de les quatre de la tarda la majoria dels autocars ja havien arribat a la seva destinació, molts havien fet per primer cop un trajecte lliure de peatges. Per fer temps, alguns dels manifestants prenien alguna cosa a les terrasses del passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya, on la davallada de turistes feia més fàcil trobar taula. Des d’allà comentaven la jugada. De confiança en els polítics, poca. Tot i això, molts estaven convençuts de poder tornar a guanyar a les urnes. “Si de veritat ens volem comptar, no cal que demà donin números dels que som a la manifestació, que ens deixin votar i ja ho veuran”, argumentava el Climent de Campdevànol esperançat amb la possibilitat que un nou lideratge faci possible sortir de l’atzucac. Mentre no sigui així, apuntava un altre motiu per seguir mobilitzant-se: “Venim sobretot a tocar els collons al govern espanyol.”