Irene Negre ocupava el lloc número 6 a les llistes de Junts en les darreres eleccions al Parlament. La formació va obtenir quatre escons el 14-F, però la designació de Teresa Pallarès com a delegada de la Generalitat a Tarragona va obligar a bellugar la llista per buscar-li relleu. Malgrat la poca experiència que acumula al Parlament, Negre diu que la seva passió per la política ve de lluny. Una passió que exerceix, també, en el terreny municipal, ja que és tinenta d’alcalde de l’Ajuntament de l’Aldea.
En quin moment pren la decisió d’involucrar-se activament en política?
Jo faig política des de ben jove, i des de diferents vessants. A l’època de l’institut ja estava molt posicionada a favor de la independència de Catalunya i, a partir d’aquí, em vaig involucrar en el món de l’activisme. Més tard va venir el salt a la política municipal.
A les seves xarxes socials es defineix com a “activista”. El compromís polític el portava de base?
M’he singularitzat amb molts projectes al territori. He participat en manifestacions de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com qualsevol ebrenca, i he col·laborat amb diverses entitats de l’Aldea, el meu municipi. Sempre he treballat per aquelles causes que considerava justes.
Però no va entrar a l’Ajuntament fins al 2019.
No havia anat mai en cap llista municipal, malgrat que sí que estava involucrada en política i havia anat en llistes del Parlament.
Com va ser això?
Havia militat a Esquerra Republicana. Però va arribar un moment en què vaig decidir deixar els càrrecs orgànics del partit per anar a treballar per la independència del meu país. Pensava que podia aportar molt més des de l’ANC i sentir-me més realitzada, que no pas estant dins d’un partit polític.
Primer va deixar els seus càrrecs a ERC i, més tard, es va donar de baixa del partit?
La militància la vaig deixar a partir dels fets de l’octubre del 2017. No m’hi sentia còmoda, vaig considerar que el discurs del partit no em representava. I vaig decidir desfer-me’n.
Se sentia més propera a les idees de Junts?
Jo, amb el president Puigdemont vaig on sigui. A partir d’aquí, quan el cap de llista de Junts a l’Aldea em va proposar anar a la llista de les municipals, li vaig dir que sí.
I s’hi continua sentint còmoda a Junts? Hi ha trobat allò que esperava?
Soc afiliada a Junts per Catalunya des del minut zero, i em sento molt orgullosa de la decisió que vaig prendre. Normalment, les decisions que afecten la meva vida les medito molt, valoro els punts a favor i en contra, intentant preveure tots els escenaris.
La voluntat de veure Catalunya independent és el que ha alimentat la seva vinculació amb la política?
M’han mogut moltes coses. Sobretot, la impotència de veure que als nostres problemes socials reals no se’ls pot donar resposta des de la Generalitat, perquè no tenim les eines per fer-ho possible. I em refereixo tant a les competències com als recursos econòmics per exercir-les. Polítiques socials que ara no es poden dur a terme per culpa de l’espoli que patim de part de l’Estat espanyol. A més, a banda d’això, l’octubre del 2017 vam comprovar com a l’espoli fiscal s’hi sumava una onada de repressió contra tota la gent que va defensar una causa justa: la independència del nostre país.
El discurs sobre l’espoli fiscal no és com una manera de seguir buscant culpables lluny de casa, i de no voler veure que tenim part de culpa d’allò que ens passa?
Soc una persona molt autocrítica i tinc molt clar on podem fallar, des de Catalunya. L’octubre del 2017, per exemple, es van cometre molts errors, vam confiar en missatges que venien de fora i ens van enganyar. És una lliçó que hem après i que ha de servir perquè la propera vegada no es torni a repetir. La mateixa autocrítica ha de servir per reconèixer quan una cosa no es fa bé, i saber reconduir-la. No s’acaba el món per una equivocació, tots som persones i prenem decisions equivocades.
Potser hi ha decisions equivocades que pesen més que d’altres? Em refereixo a errades que provoquen desengany i desil·lusió del ciutadà de Catalunya.
El principal desengany que té el ciutadà de Catalunya és la manca d’unitat per tirar endavant un projecte polític. Cada partit pot tenir la seva via marcada, però la gent del carrer ens ha demanat que ens entenguem. I que fem la independència, que és allò per què ens han votat. Sigui com sigui ens hem d’entendre, i per entendre’ns és important la unitat. I hem de saber traslladar aquesta unitat al cor d’Espanya, al Congrés dels Diputats. Hem de fer sentir la nostra veu.
I és possible aquesta entesa?
Jo crec que sí. Si va ser possible una vegada, pot tornar a ser-ho. Tots hem de ser generosos.
La gent de les Terres de l’Ebre ha demostrat sovint la importància de la unitat quan, més enllà de les diferències, toca mobilitzar-se per temes que afecten a tothom.
Sí, la PDE està formada per gent de diferents ideologies, i el mateix passa amb la Taula de Consens pel Delta.
Dona resultats alçar la veu?
Sí, sempre. La mobilització social sempre dona resultats. Animo la gent a continuar mobilitzant-se per reclamar la independència del nostre país.
Però no provoca cansament?
La política, o la fas o te la fan. Quedant-nos al sofà de casa segur que no canviarem el món. Jo vinc d’una família molt humil. Els meus pares van haver de treballar molt per tirar endavant tres fills. Som lluitadors nats. I tothom qui tingui aspiracions ha de lluitar pels seus somnis.
Què li van a dir casa seva quan els va dir que entrava al Parlament?
Van estar contents, però em van fer un comentari que no és normal: “Filla meva, no acabis a la presó.” Que em diguin això els meus pares vol dir que alguna cosa molt greu està passant en aquest país. Si no has de tenir llibertat de fer política al Parlament de Catalunya, on rau la sobirania del poble català, vol dir que tenim un problema seriós.
Quina valoració en fa, de ser al Parlament?
Molt bona, però m’han costat moltíssim els discursos de Vox a les comissions i als plens. Representem la població que ens ha votat, però cal tenir respecte per la institució i pels companys.
