Persistir és vèncer

Quatre anys després del referèndum del Primer d’Octubre, som en un atzucac. Les divergències i la falta d’unitat no ens han permès d’aplicar de manera efectiva la victòria del sí a la independència en aquella jornada històrica, plena de lluita i dignitat col·lectiva, que tots conservarem per sempre a les nostres retines. La importantíssima victòria de les forces independentistes en les eleccions del 14 de febrer passat, en què es va superar per primera vegada el 52% del vot popular, a més d’ampliar la majoria absoluta al Parlament de Catalunya, va revalidar el resultat de l’1-O i ha de tenir conseqüències durant aquesta legislatura. Cal refer la confiança mútua, governar bé i per a tothom, desplegar definitivament el Consell per la República i preparar-nos per al nou embat.

Durant aquests quatre anys, l’Estat espanyol ha provat d’humiliar-nos, amb presó, exili, multes i múltiples persecucions contra polítics, funcionaris i activistes. Però som aquí, dempeus, en lluita i sense defallir. Només pot humiliar-se qui s’ha rendit, i nosaltres no ho hem fet. I no ho hem fet perquè persistim, i persistir és vèncer. Com han persistit els presos polítics, avui en llibertat gràcies al fet de mantenir-se ferms en la defensa dels seus ideals i dels nostres drets i llibertats com a poble. Com ho hem fet des de l’exili a Bèlgica, Escòcia i Suïssa per posar de manifest la repressió de l’aparell judicial espanyol i denunciar a totes les instàncies internacionals com se’ns ha aplicat el dret penal de l’enemic per silenciar-nos. Avui, la nostra causa és més coneguda que mai, i la repressió espanyola contra la minoria nacional catalana s’ha palesat arreu. N’hem tingut una mostra més fa pocs dies a Sardenya, amb una operació de l’Estat espanyol que només ha trigat unes poques hores a fer aigües i a protagonitzar un nou ridícul europeu.

El poble català, tot i la ferotge repressió de l’Estat espanyol, manté el coratge i lluita pels seus drets i llibertats. Una lluita, pacífica i democràtica, que hem de fer a cada pam de terreny, als carrers i a les institucions. Només des de la confrontació democràtica amb l’Estat espanyol en tots els fronts podrem aspirar a assolir una negociació real, sense xantatges ni renúncies. És la nostra fortalesa la que ens permetrà d’afrontar aquesta negociació, no pas la divisió i la debilitat en què hem caigut els últims temps. Cal ser-ne conscient. Orwell ens va ensenyar que “per veure què tenim davant dels nostres nassos necessitem una lluita constant”. Els polítics independentistes no ens podem permetre el luxe de deixar-nos enganyar una altra vegada, reiterar errors i creure’ns que Catalunya pot subsistir com a nació en una hipotètica nova Espanya. L’únic futur possible per al nostre país passa per la independència. Per això cal que el conjunt de l’independentisme, a través de la institució republicana que és el Consell per la República, acordi una estratègia compartida i victoriosa com ja va fer-ho per organitzar, celebrar i guanyar el referèndum de fa quatre anys.

L’Onze de Setembre passat vau tornar a mobilitzar-vos de manera multitudinària i cívica, units per un sol clam: la independència. Tot i la pandèmia i la repressió, l’independentisme continua essent el moviment popular amb més capacitat de mobilització a Europa. Faríem bé tots plegats d’escoltar les vostres reivindicacions i d’aturar el partidisme a les institucions, als mitjans i a les xarxes. Només des de la unitat estratègica i d’acció, des de la diversitat, assolirem el nostre alliberament nacional per deixar una Catalunya més democràtica, lliure i pròspera a les pròximes generacions.