L’1-O, un dia que durarà anys

Quan la nit del 6 de setembre del 2017 tots els membres del govern vam signar el decret de convocatòria del referèndum de l’1 d’Octubre, teníem dues coses molt clares: la primera era que amb aquella decisió iniciàvem un camí de no retorn que, més tard o més d’hora, ens permetrà assolir l’objectiu de la independència; la segona era que el que vindria a partir d’aquell moment no seria ni fàcil ni ràpid i que, probablement, tindria conseqüències personals i col·lectives, però sabíem del cert que votar no és cap delicte.

Amb la convocatòria del referèndum va començar el compte enrere fins a l’1 d’Octubre. L’esforç col·lectiu per fer possible que pel dia assenyalat hi haguessin les 6.000 urnes i les paperetes als 2.300 col·legis electorals arreu de Catalunya va ser mai vist. Van ser dies d’emocions que mai no oblidarem. L’Estat va fer de tot i més per impedir-ho, detenint setze càrrecs del govern el 20 de setembre i retorçant els fets i el dret per presentar la manifestació pacífica davant la conselleria d’Economia com un acte de sedició. La realitat, però, és que no van trobar ni una sola urna i a les nou del matí, enmig d’una pluja de porres i violència policial, començava un dia que durarà anys, com magníficament va resumir el fotoperiodista Jordi Borràs.

L’1 d’Octubre és un dels fets més transcendents de la nostra història política, i tots els que hem pogut ser-ne part ens en sentim enormement orgullosos. Res, abans, havia aconseguit situar la nostra causa a la primera pàgina de l’actualitat mundial. L’error de l’Estat espanyol de respondre amb violència i repressió a un acte polític com és el de votar va donar-nos una gran força i una gran legitimitat. I els 2,3 milions de catalans i catalanes, un 43% del cens, que van vèncer la por de les porres per dipositar el seu vot van demostrar una dignitat immensa, posant de manifest que a Catalunya hi ha un conflicte polític de primer ordre, que va més enllà de sigles i partits, i que mereix una solució.

La resposta política de l’Estat ha vingut a través dels tribunals en forma de repressió. Alguns hem patit presó, retirades de passaport, un judici infame, inhabilitacions, multes i la persecució del Tribunal de Cuentas, però encara són molts els que pateixen l’exili o estan pendents de judici. L’Estat espanyol, en un exemple paradigmàtic de lawfare, fa una causa general contra l’independentisme, utilitzant tots els poders i institucions per legitimar una autèntica persecució política als adversaris i a la dissidència sota l’aparença de legalitat i de falses garanties. Confiem que la justícia europea, com ja està passant amb els companys de l’exili, desemmascari tots aquests abusos i acabi tombant també la sentència del Tribunal Suprem.

Segur que és molt més complicat fer una república que fer un referèndum, però la fita de l’1 d’Octubre serà un capítol destacat quan s’escrigui la història de la llibertat del nostre país. Passats quatre anys de l’1-O, l’independentisme ha rebut per totes bandes, però resisteix. Sabem que per fer la independència no hi ha un manual d’instruccions, però és imprescindible fer un diagnòstic compartit de les nostres fortaleses i de les febleses per definir una estratègia guanyadora, aprofitant els aprenentatges de l’1 d’Octubre. No tenim dret a desanimar-nos; si mirem enrere veurem que en només una dècada l’independentisme ha fet un salt de gegant i ha multiplicat per cinc la seva força. Per això els que hem viscut l’1-O sabem que podem guanyar i ningú no ens podrà prendre mai la moral de victòria.