Política

RAÜL ROMEVA

L’1 D’OCTUBRE DEL 2017 ERA CONSELLER D’AFERS I RELACIONS INSTITUCIONALS I EXTERIORS I TRANSPARÈNCIA

La República Catalana com a oportunitat per als i les no-nacionalistes

Resulta imprescindible apostar per un independentisme de grans majories

Allò que fa atractiu el sobiranisme català per a moltes i molts no-nacionalistes, com jo, és justament que aquest ha esdevingut socialment majoritari en la mesura que s’ha identificat amb valors universals com el progressisme, l’ecologia, el feminisme i el pacifisme. Els meus. Els que he defensat tota la vida i pels quals continuo actiu políticament.

Jo soc un d’aquells individus que observava des de la distància l’independentisme tranquil, aquell que tendia a aparèixer com una conseqüència, o com l’evolució natural d’un catalanisme de base molt ampla que tanmateix no contenia gaires precisions en termes de projecte de futur.

Com tanta d’altra gent un dia em vaig preguntar: i per què no?

Soc conseqüència de l’evolució que han viscut els entorns independentistes en què el discurs més simbòlic, ideologitzat i grandiloqüent ha anat donant pas a un argumentari més reposat i carregat de contingut polític.

Qui primer em va fer obrir els ulls va ser Josep-Lluís Carod-Rovira, a qui molta gent considera responsable del punt d’inflexió que va fer possible que l’independentisme anés més enllà dels seus ambients i límits habituals i pogués atraure, per actitud i per potència discursiva, moltes persones que ens hi acostàvem per primera vegada.

Recordo especialment l’impacte que em va provocar l’any 2008 la lectura del seu llibre 2014. Que parli el poble català, i em vaig sentir tristament interpel·lat quan afirma que “tal com som, no ens hi volen, a Espanya. Només hi tenim lloc en la mesura que renunciem a ser el que som. I Catalunya no està disposada a fer-ho”. Vaig constatar llavors que es pot ser independentista sense ser nacionalista.

En un altre llibre, El futur a les mans, explica com el catalanisme independentista “no és tradicionalisme, no és carlisme, no és enyorança de cap passat mític més o menys imaginat. Ans al contrari, és modernitat, és curiositat i innovació, és audàcia, és indagació, és llibertat creativa, és ambició de justícia i progrés social”.

Des de la meva perspectiva globalista i intergeneracional jo hi afegeixo que també és empatia i responsabilitat universals.

És en aquesta línia de pensament que Marín i Tresserras recorden, com fem molta d’altra gent, que la Catalunya independent valdrà la pena perquè sense els entrebancs superflus que ara patim, per culpa d’un Estat que fa de tot i més per limitar determinats drets i llibertats, s’hi podrà viure millor.

Avui continua essent plenament vàlida la tesi carodiana segons la qual Catalunya ha de ser el país on, des de la diversitat d’orígens, es pugui fonamentar la nova identitat catalana del segle XXI, feta a còpia d’ampliar, sumar i enriquir.

A parer meu, resulta imprescindible apostar per un independentisme de grans majories. D’acord amb Carod-Rovira, només un sobiranisme que sigui “amable, integrador, modern, optimista, positiu, útil als interessos de la gent” atraurà prou simpaties per poder ser un projecte atractiu i efectiu.

En altres paraules, la república a la qual aspira aquest independentisme només podrà ser si és empàtica amb la gent que en vulgui formar part però també amb la que no.

Perquè quan s’esdevingui, que s’esdevindrà, no en tinc cap dubte, caldrà tenir molt present la gent que ho ha volgut sempre, la que ho ha volgut de manera circumstancial, i finalment la que no ho ha volgut mai. L’objectiu no pot ser altre que construir un projecte del qual ningú se senti exclòs. Justament allò que no ha sabut, o no ha volgut fer, l’Estat espanyol.

ID foto: 3313159



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.