1-O: per què es tracta d’un mandat vigent?

Per què seguim defensant que el mandat de l’1-O és vigent? Perquè som independentistes? No, perquè som demòcrates. I un demòcrata s’hauria de caracteritzar, entre altres coses, pel respecte al mandat dels ciutadans i als parlaments que els representen.

D’entrada, cal deixar clar que, si el referèndum de l’1-O va ser vàlid, legal i legítim és perquè es va celebrar d’acord amb el que disposava una llei del Parlament de Catalunya aprovada a tal efecte. Una llei que en el seu articulat (art. 3) es protegia preventivament davant la seva més que previsible impugnació pel Tribunal Constitucional, un tribunal que fa massa anys que fa una interpretació clarament antidemocràtica de la Constitució del 1978.

En efecte, no és cert que la celebració d’un referèndum d’independència sigui incompatible amb la Constitució Espanyola. Tan sols és incompatible amb la interpretació que d’aquesta en fa el Tribunal Constitucional, una interpretació contrària al principi democràtic –i això és el que separa el Tribunal Constitucional espanyol de la Cort Suprema canadenca, que, davant d’una Constitució similar, en va fer una interpretació radicalment oposada en la seva cèlebre sentència sobre el referèndum unilateral del Quebec.

Una interpretació contrària, en fi, al Pacte de Drets Civils i Polítics de l’ONU, que en el seu article 1 diu que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. És la mateixa Constitució la que diu que ella ha de ser interpretada en coherència amb els tractats internacionals que ha signat l’Estat espanyol. És la mateixa Constitució la que, en el seu preàmbul, reconeix que a Espanya hi ha diversos pobles. No, que el referèndum d’autodeterminació de Catalunya és incompatible amb la Constitució és la gran mentida sobre la qual està instal·lada la política espanyola des de fa dècades.

El referèndum, dèiem, és vàlid, legal i legítim perquè també ho és la llei que l’empara. Tanmateix... si les forces polítiques que havien aprovat aquesta llei haguessin considerat que l’1-O, per les condicions de la seva celebració, no podia ser reconegut com a vàlid, legal i legítim, disposaven d’una opció per ser conseqüents amb aquesta visió: no ratificar-ne el resultat per mitjà de la Declaració d’Independència. Com ja hem explicat en alguna altra ocasió, la Declaració d’Independència té dues cares: la declaració material i la declaració formal. La primera la van fer els ciutadans el dia 1-O amb el seu vot a les urnes, en cadascun dels col·legis electorals; la segona la van fer els diputats el dia 27-O, amb el seu vot a l’hemicicle del Parlament. En aquest sentit, la Declaració d’Independència del 27-O no és res més que la ratificació formal de la declaració material del dia 1-O.

Així, fer aquesta ratificació formal significa reconèixer la validesa, la legalitat i la legitimitat d’aquesta declaració material; és a dir, del resultat del referèndum. I això vol dir, per tant, que el mandat de l’1-O va ser reconegut pel Parlament. I aquest reconeixement vincula els que el van fer. Puc entendre que els partits que es van absentar de la votació de la Declaració d’Independència, la nit del 27-O, no se sentin avui vinculats per aquell mandat. Però costa d’entendre que els partits que la van votar se’n desentenguin.

Tanmateix... si els partits que van votar la Declaració d’Independència, després de la tardor del 27-O consideren que, vista l’evolució dels esdeveniments, el mandat de l’1-O no està en vigor, que ha caducat per alguna raó, tenen una manera de desentendre-se’n: fer un acte parlamentari equivalent a la Declaració del 27-O on es decideixi això. On expliquin que consideren que el mandat de l’1-O no és vigent i que, en conseqüència, ja no es consideren vinculats per aquella Declaració que el va ratificar i que ells van votar. La Declaració d’Independència va ser una resolució i només a un acte parlamentari equivalent –és a dir, una altra resolució– li hauríem de reconèixer el dret i la legitimitat de revocar el que es deia en aquella resolució del 27-O.

Això no obstant, és de tots sabut que no hi ha hagut un altre referèndum que hagi substituït o derogat el resultat de l’1-O. Ni hi ha hagut cap resolució del Parlament de Catalunya que hagi substituït o derogat la Declaració del 27-O. I mentre cap d’aquestes dues coses no hagin passat, des d’una perspectiva simplement democràtica caldria admetre que el mandat de l’1-O continua vigent i que la Declaració d’Independència segueix en vigor.

El mandat de l’1-O i la seva vigència poden ser discutits, sí. En aquesta discussió alguns defensarem –amb una bateria alhora apassionada i raonable d’arguments jurídics, polítics i històrics– per què considerem que segueix en vigor. D’altres podran argumentar en sentit contrari. El que no em sembla assumible és forçar-ne una derogació de facto, revocar-lo a còpia de fets consumats, per mitjà d’entrevistes o de discursos. Això és l’únic que els independentistes no hauríem de permetre’ns, crec. En tant que demòcrates. Per respecte als ciutadans de Catalunya. Per respecte al nostre Parlament. Per respecte a nosaltres mateixos.

Si algú creu que cal donar per revocat el mandat de l’1-O, si creu que cal derogar la Declaració d’Independència, que ho faci al lloc on correspon –el Parlament– i amb la forma jurídica que correspon –per mitjà d’una resolució–. Si no, seguiran tenint raó els que defensen que el mandat de l’1-O continua vigent, que la Declaració vincula tots aquells que la van votar i que, per tant, els obliga a actuar en coherència amb aquella decisió.

Amb el mandat de l’1-O es poden fer dues coses: o se’l defensa o es proposa la seva derogació. El camí del mig –la revocació de facto, silenciosa, implícita o per fascicles– en cap cas no l’hauríem d’acceptar.