Deu anys sense ETA

Demà farà deu anys que ETA va anunciar el cessament definitiu de l’activitat armada. Va ser una bona notícia després de cinquanta anys d’atemptats. He de reconèixer que durant la primera meitat dels vuitanta, quan vaig anar a treballar a Madrid, vaig viure pràcticament en directe atemptats molt sagnants a la zona on residia –Santiago Bernabéu–. Terribles atemptats que, a causa de la proximitat dels esclats, em van anar fent canviar d’opinió sobre l’activitat de la banda. Vaig esdevenir pacifista del tot. Fet incrementat amb l’atemptat d’Hipercor a Barcelona i amb l’assassinat d’Ernest Lluch. Balanç negatiu de 864 morts causats per atemptats d’ETA –prop de 500 de l’organització–, més de 3.000 atemptats, milers de presos i tot un memorial de greuges de tortures. Cal afegir-hi el terrorisme d’estat dels GAL, de sempre negat pels governs espanyols de torn, així com les amenaces i extorsions d’ETA, que a hores d’ara encara no s’ha aclarit d’on sortien, quan segrestaven empresaris bascos.

Un balanç negatiu d’un terrorisme que la democràcia no va ser capaç d’aturar en les primeríssimes èpoques de la Transició. Llavors es deia que els extrems eren, per la dreta, Manuel Fraga, d’Aliança Popular, i, per l’esquerra, Santiago Carrillo, del Partit Comunista. Tot allò que sortís d’aquells dos extrems no era possible i era prohibit i perseguit.

Deu anys després, encara hi ha una cinquantena d’etarres a l’estranger, uns 200 presos i dubtes dels pactes que el llavors govern de Zapatero del PSOE, amb Pérez Rubalcaba de ministre de l’Interior, van encapçalar per posar fi a una ETA absolutament debilitada. Val a dir que abans de la fi d’ETA ja hi va haver intents d’acords frustrats.

Hi ha coincidència que en aquests darrers deu anys hi ha hagut millores socials, econòmiques i polítiques al País Basc. Com també hi ha coincidència que mai ETA, per molt que hagués incrementat les seves activitats, hauria doblegat un Estat que fins al final li va plantar cara.