“Soc de les Terres de l’Ebre, soc de Jesús”

D’implicada, de manera indirecta, ja hi estava, perquè col·laborava amb el comitè local que hi havia a Jesús i ho havia viscut sempre amb molta naturalitat. Però, tot i que pensava que algun dia em faria política des del món local, mai m’havia plantejat el fet de ser diputada.

Soc especialista en etnopoètica, que és l’estudi de la literatura oral. Les llegendes, els contes, els acudits, les endevinalles, les dites populars..., tot això s’articula al voltant d’una disciplina que s’anomena etnopoètica.

Sobre la rondallística publicada en la premsa catalana durant el segle XIX. Jo formava part d’un projecte d’investigació molt gran en què fèiem la localització de les manifestacions etnopoètiques en la premsa catalana del dinou. Jo en aquell moment era becària predoctoral, i llavors em vaig passar molts anys recorrent biblioteques i arxius i revisant tota la premsa digitalitzada del moment, i cada vegada que hi trobava una rondalla, una llegenda, una endevinalla..., allò ho abocava en una base de dades amb totes les referències que et portaven fins a la publicació. I llavors vaig seleccionar només la part de rondalles per fer la tesi. La vaig defensar el 2012 i, amb una part de la tesi doctoral, l’any 2015 vaig guanyar el premi nacional de cultura popular Valeri Serra i Boldú. Una part de la tesi me la va publicar l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Des del meu punt de vista, la vocació de servei crec que és la mateixa. La mateixa que tinc com a docent la tinc com a política. Aquesta proximitat amb les persones i aquesta voluntat de fer les coses el més didàctiques possible; aquesta capacitat d’intentar explicar coses complexes amb arguments que siguin senzills i que puguin arribar a tothom, des de la divulgació.

Sí, vaig publicar un llibre que és un recull de les experiències o de les emocions que vaig viure quan em van confinar. El dia 13 de març, que és quan van tancar les escoles, a mi em van aïllar en una habitació perquè, de cop, vaig tenir un pic de febre molt alt i tossia molt. En aquell moment hi havia molt desconeixement. Jo vivia a casa dels meus pares en aquell moment, i el meu fill va marxar amb la meva germana primer i després amb el seu pare, i llavors em vaig quedar tancada en una habitació. I quan vaig començar a veure que a les xarxes socials la gent es bolcava d’una manera molt gran en coses culturals, vaig pensar: “Ostres, estic aquí dins tancada..., podria escriure”, i va ser la meva contribució. Cada dia penjava un relat breu a Facebook i Instagram. Vaig començar a rebre molts inputs positius de gent que ja s’esperava l’endemà. I després vaig decidir que faria un cicle de 31 dies, i això és Confi(n)ada, que és aquest llibre que parla molt de mi i dels meus i que em va permetre sortir de l’habitació sense sortir-ne físicament perquè feia viatges en els records i en les vivències personals. I aquest Confi(n)ada porta una n entre parèntesis al títol per aquesta actitud de confiament, de dir: “Estic confinada però confiada que tot anirà bé.”

Sí, jo visc a 185 quilòmetres i vull continuar vivint a 185 quilòmetres. Soc de les Terres de l’Ebre, soc de Jesús, i per tant l’activitat parlamentària que tinc no ha d’impedir que jo vulgui continuar vivint allà d’on soc, on he crescut, i per tant el que faig és combinar l’activitat que tinc aquí, al Parlament, amb els viatges amunt i avall. El que sí que és veritat és que des que soc portaveu he fet una cosa que no havia fet fins ara, que és que les nits que ho necessito em quedo a dormir a Barcelona.

Jo crec que aquesta sensació la tenim una mica sempre, però a mi m’agrada revertir-ho i generar un discurs proactiu, no per dir-li a la resta del país o a Barcelona: “Mira, em tens abandonat”, sinó per dir-li: “Mira que important soc i com em necessites”, perquè tenim uns actius molt importants. No m’agrada caure en aquest lament constant de si som els abandonats, ai pobrets que no els ajuden... Jo prefereixo que això sigui un discurs en positiu i que a partir de totes les coses bones que hi ha en els territoris que configuren Catalunya ens enfortim. Però és cert, no puc dir que les Terres de l’Ebre hagin avançat igual que altres zones del país, perquè és obvi que no és així, però d’uns anys cap aquí estem posades molt en el focus i estem també aportant moltes coses a la resta del país.

Sí, en podria recomanar molts perquè a mi m’agrada molt llegir, i avui recomanaré un llibre que es diu Amore, que és una novel·la eròtica feta a les Terres de l’Ebre i és una mica diferent del que normalment solc recomanar. La literatura catalana m’encanta, soc molt de narrativa. També podria recomanar Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, que m’encanta, és un dels meus llibres de capçalera. I després també us podria demanar descobrir una escriptora xertolina que es diu Francesca Aliern, que té unes novel·les, normalment a la vora del riu Ebre, que són excepcionals.

No ho sé. Arribar al Parlament va ser com una mena de casualitat i, per tant, ho deixo obert. Estic oberta a tots els reptes.

Em vaig emocionar igual que encara m’emociono avui. Entrar al Parlament és un honor i cada vegada que creuo la porta a l’entrar tinc com una sensació de responsabilitat, de sentir-me una privilegiada de poder fer política des de la casa de la paraula de tots. També va ser molt emocionant el dia que vaig prendre possessió. M’hi va acompanyar el meu pare, el meu alcalde i una companya regidora de l’equip de govern, i jo voldria que aquestes emocions m’acompanyessin sempre. Per mi és important donar valor a les coses que faig i el dia que entri al Parlament com si entrés a qualsevol altre edifici, aquell dia crec que hauré de plegar.