“Referèndum. Sense adjectius”

Amb el consens de l’entitat, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, planteja en el nou llibre que publica avui que el referèndum és el comú denominador del sobiranisme i que tornar-lo a fer és l’objectiu de futur. De futur perquè “ara mateix, ras i curt, no hi ha possibilitat de fer un referèndum pactat, un nou referèndum unilateral o una declaració efectiva d’independència”.

Per una raó que, segons ell, és el repte principal de l’independentisme avui: “Acceptar que caldrà dur a terme grans actes massius en el marc de la lluita no-violenta. I que aquests actes posaran en joc l’estabilitat, també emocional, de la societat. Perquè qui no es mou no sent les cadenes i perquè si aquest no és el preu que estem disposats a pagar no cal que hi dediquem més temps: assumim de viure al bany maria, resignem-nos a contemplar l’statu quo i queixem-nos-en, amargament, de tant en tant.”

Aquesta no és una conclusió improvisada sinó fruit d’una reflexió que Cuixart ha fet des de la presó parlant i escrivint-se “molt i amb molta gent”. De fet, el llibre Aprenentatges i una proposta (Ara Llibres) no és un argumentari estratègic sobre el perquè de repetir la fórmula –el simbòlic “Ho tornarem a fer” ja ho explicitava–, sinó una reflexió sobre els èxits de l’1-O i el 3-O del 2017 i el fracàs de l’endemà. La vigília de la declaració d’independència del 27-O, escriu Cuixart, “el país vivia en estat de xoc i sense saber què fer-ne, de l’1 d’Octubre”.

Segons ell, el fracàs va ser aquest no saber què fer-ne, de “l’acte de desobediència civil més gran de les darreres dècades a Europa”. Cuixart fa crítica i autocrítica però sense dits acusadors. De fet, potser seria millor dir que exigeix i s’autoexigeix el que no es va fer l’endemà perquè van fallar els líders polítics però també la societat civil que, sense consignes d’aquells, es va trobar perduda i se’n va anar cap a casa, ve a dir.

Pel president d’Òmnium, “potser una de les primeres coses que ens cal vèncer és l’estranya necessitat infantil que algú ens faci arribar una consigna per seguir. Mentre esperem el dit que ens mostri el camí no fem sinó això: esperar. Que el nostre líder sigui la veu de la nostra consciència i la voluntat insubornable de no assumir més renúncies en nom de la normalitat. Que tothom s’afiliï, es faci soci o membre de l’organització que tingui més a prop (i d’Òmnium), que ningú no es quedi a casa. És en aquest petit gest (petit en aparença) que comença la veritable resposta”.

Cuixart defuig la dicotomia entre unilateralitat o majories folgades: “La independència per la via unilateral és tan creïble o tan poc creïble avui com ho era l’octubre del 2017, quan la defensava tot el govern. I això és tan cert com ho és també que no tenim la mateixa força sent el 50% que sent el 70%.” Però el llibre no és només una reflexió sobre l’1-O i el 3-O. També sobre l’independentisme, els partits, la resposta a la sentència, l’autonomia, el diàleg, el catalanisme, el país, la immigració, la llengua, on Cuixart no diu gaire res nou que no hagi dit ja, però sí amb pensaments i matisos que han crescut i han agafat pes, fondària.

En alguns moments també és més clar que mai: “Les dinàmiques de partit fan molt difícil que avui hi hagi una veu catalana que ho condensi i, davant de l’Estat, pugui dir que ella és la interlocució.” O “m’esgota el sobiranisme que ha renunciat a continuar agradant. Com si ja es donés per bo, com si ja en fóssim prou. Doncs no, en la construcció d’un imaginari nacional mai no en serem prou, perquè està en formació constant”.

Per exemple, Cuixart defensa el fet migratori com un “orgull nacional” per estructural i perquè “és reivindicant-ho que enfortim l’imaginari col·lectiu del país. Posició que és de cor, que és positiva, que és del tot imprescindible per avançar i desenvolupar-nos. I que, a més, enforteix la legitimitat de les decisions que pren el poble de Catalunya”.

El llibre no és un assaig teòric ni vol ser una guia o manual d’instruccions. Tampoc és un dietari, però aprofita el diari que va escriure a la presó per reflexionar amb records i anècdotes sobre la vida entre reixes, la repressió, la por, el judici, la resistència, la presa de consciència, l’amor, la família. Amè i humà, el llibre mostra un Jordi Cuixart idealista que el confirma com a referent de l’activisme polític.