MONTSERRAT VINYETS I PAGÈS
CUP
“Prefereixo tenir companys d’assemblea que «followers»”
“No podrem canviar el sistema amb empreses que en són clau”
“Hi ha gent que fa coses extraordinàries fora del Parlament i no tenen cap tipus de projecció pública”
El col·lectiu
Montserrat Vinyets és de Sant Celoni, “al Baix Montseny”, detalla, partidària que sigui capital d’una hipotètica nova comarca. No li agrada ser protagonista i prefereix l’acció col·lectiva. Ha triat una fotografia de la nit de les eleccions municipals del 2011, quan va deixar de ser regidora ( dreta, amb ulleres). La diputada de la CUP viu a Girona i va molt sovint a Barcelona, al Parlament. Manté un “mínim dels mínims” de la feina d’advocada per tornar al que li agrada de debò. També li agraden –admet– els àpats a casa per dinar i que s’allarguen fins a l’hora de sopar.
Vaig acceptar anar a les llistes perquè crec en el projecte, però convençuda que no sortiria
Utilitzem l’habitatge per constatar que l’Estat espanyol no és un estat que garanteixi drets
C
om li va arribar l’oportunitat de ser diputada al Parlament? I, primer de tot, com li van proposar anar a les llistes de la CUP-Un Nou Cicle per Guanyar (CUP-G)?
A mi m’agrada molt la meva feina i em van proposar anar a les llistes [per Girona]. No ho tenia clar perquè m’agrada molt la meva professió i hi disfruto, de debò. No havia sortit mai el segon diputat per Girona i tots els pronòstics deien que era impossible treure’l.
I va accedir a anar-hi perquè era impossible?
I vaig accedir a anar-hi amb el convenciment que no sortiria, per donar-hi suport, perquè crec en aquest projecte polític i per la feina que he fet com a advocada en temes antirepressius [en casos com l’Operació Judes o el Tsunami Democràtic]. L’organització ho va demanar i vaig dir que sí amb el convenciment que no sortiria.
Van ser una sorpresa, doncs, els bons resultats que van obtenir? Al final va ser una bona notícia o una mala notícia?
Va ser una sorpresa molt gran. Per mi va ser un xoc fort. La meva vida, de cop i volta, va canviar al cent per cent. De fet, jo havia anat deixant moltes coses per fer durant els quinze dies de campanya i deia: “Això ja ho faré després de la campanya.” I després de la campanya va resultar que havia de començar a fer unes negociacions. Durant tres setmanes després de les eleccions, vaig tenir una sensació de vertigen gran.
Ho diu per organització personal i familiar? O això no la preocupava?
Això no em preocupava perquè, en el fons, la meva vida també és molt d’anar amunt i avall i de moltes coses. I sortosament he tingut una xarxa tant amb el pare dels nens com amb els avis i amics i veïns que fan que les coses que semblen impossibles d’encaixar encaixin totes. I jo sabia que comptava amb aquesta xarxa. Per això no patia. Sabia que era un trasbals, però em preocupava estar a l’altura i fer-ho bé. Perquè, és clar, és un compromís amb el país i amb un projecte polític. Vaig estar preocupada per estar a l’altura del moment.
Ja ho té apamat, això de fer de diputada? Què l’ha sobtat o sorprès dels primers mesos?
Què m’ha sorprès? Hòstia! El que m’ha sorprès és la capacitat de rellevància pública que té qualsevol cosa que passa al Parlament. Hi ha gent que fa coses extraordinàries fora del Parlament constantment i no tenen cap tipus de projecció pública. En canvi, al Parlament fas algun estirabot en el ple i això ja ocupa portades de diari. I això em té molt impressionada perquè crec que s’hauria de destinar tot aquest altaveu dels mitjans de comunicació per a coses veritablement importants, perquè hi ha molta palla.
M’ha dit que no li agrada la projecció pública? No té compte de Twitter, per exemple.
No, no en tinc. I tinc una explicació política. Hi ha molts autors que n’han parlat, com ara la Jodi Dean [professora universitària i politòloga dels Estats Units]. Ella parla del capitalisme comunicatiu, ho té tot molt estructurat.
I què diu Jodi Dean?
La vam portar a l’escola d’estiu de la CUP de fa unes setmanes a Granollers. Ella parla del capitalisme comunicatiu, de la immediatesa, de l’usar y tirar, que s’utilitza per crear continguts de manera gratuïta. No podrem canviar el sistema a través d’empreses que precisament són clau en el sistema. Les empreses propietàries de Twitter i de Facebook són empreses capitalistes, són multinacionals. No contribuiran al canvi. Crec que es perd massa temps en el Twitter, en les baralles, en una cultura del culte al jo. Sincerament, jo prefereixo anar a una assemblea i tenir més companys d’assemblea que no tenir followers [seguidors a Twitter], no sé com dir-ho... Tot és de l’usar y tirar i res no es transforma de veritat amb el Twitter.
Forma part de la comissió de Justícia?
Sí, sí, i a Justícia hi ha presons i memòria històrica, temes que nosaltres tenim ganes de treballar. Estic a la comissió de Territori, on tenim la batalla de l’aeroport [del Prat], i a la comissió de la Sindicatura de Comptes. I també porto Habitatge, que forma part de Drets Socials, i estic a la comissió de Textos Consolidats.
Per qüestions d’habitatge ha estat a Berlín (Alemanya) i a Viena (Àustria). Com és que hi ha anat una diputada de la CUP?
Hi he anat per veure les experiències que es cuinen en altres països sobre habitatge, intentar trobar alternatives a l’emergència habitacional i trobar companys de lluita.
En habitatge, el Parlament va aprovar una llei el 2020 [de contenció dels preus dels arrendaments]. El govern espanyol la va dur al Tribunal Constitucional i ara està impugnada però encara és vigent. L’Estat en vol fer una altra, ara, que podria anar en contra de la catalana. Què s’ha de fer en habitatge al país, doncs? L’Estat obstaculitza el Parlament?
Nosaltres utilitzem l’habitatge, per exemple, per constatar que l’Estat espanyol no és un estat que garanteixi drets. Precisament per això té importància el procés independentista. No perquè vulguem canvis de bandera perquè sí. Perquè creiem que, emancipant-nos de l’Estat espanyol, tindrem millors condicions de vida. I un exemple és en habitatge. Mentre el Parlament català, perquè té la competència exclusiva en habitatge, fa constantment lleis d’habitatge, per l’altra banda tenim el Constitucional que les va escapçant totes. I ara el govern de Madrid treu lleis descafeïnades. En aquesta legislatura tractarem d’entrar en confrontació i cada vegada legislar de manera que les lleis garanteixin més drets, com és el dret a l’habitatge, i que això topi amb el Tribunal Constitucional. I anar creant embats perquè tothom vegi clarament qui vetlla pels drets de les persones.
Ara que fa quatre anys de la declaració d’independència, la CUP és partidària de la taula de diàleg?
Res fa pensar, sincerament, que la taula de diàleg serveixi per a res. Respectem que ERC segueixi la seva estratègia i vulgui fer aquest procés. Nosaltres mai no ens oposarem al diàleg. Ara bé, creiem que s’ha d’optar per una altra estratègia, que és una estratègia de confrontació, que és fer un altre referèndum. Això no vol dir que el referèndum que vam fer [el 2017] no serveixi de res. Però n’hem de treure una sèrie d’experiències, de coneixements... I a part es va veure que era una manera d’aglutinar forces, d’enxarxar la gent, la societat civil. I ara és tornar-hi i tenir previst l’endemà.
Què li va semblar el que va passar després?
Diguem que no estava prou lligat l’endemà.
Tornant al que deia sobre l’interès dels mitjans. No seria una crítica allà on enfoquen les mirades?
No ho sé.
Vull dir que hi ha molta gent valuosa en molts camps i no tenen tant de reconeixement. I de vegades els polítics són massa protagonistes als mitjans.
Crec que sí. Han de tenir protagonisme en moments concrets, no diàriament. Hi ha molts dies que és anar fent bullir l’olla i que no hi ha coses importants.
Potser seria com la informació esportiva, que es fa bullir l’olla fins a arribar el partit i després del partit?
Sí, perquè has d’omplir en esports tals minuts i acabes traient la declaració que ha fet el segon entrenador o una lesió de no sé què.
Per tant, per vostè què és important i hauria de tenir més rellevància pública?
No ho sé. Moltes coses que passen. Hi ha gent que fa treballs de recerca o estudis extraordinaris, treballs d’aquests que hi ha moltes hores al darrere. I això acaba que hi fots un tuit, no? Una cosa que fas des del sofà de casa o des d’allà al Parlament i que té la gran... Trobo que hi ha coses que es fan que tenen moltes hores de treball que haurien de tenir més projecció pública. Es té en compte la immediatesa, el que es diu en les notes de premsa.
Dos advocats a casa
Vinyets viu a Girona des de fa una dècada. És la parella de Benet Salellas, advocat i antic diputat de la CUP al Parlament. “En Benet té una capacitat d’anàlisi brutal i és molt generós en el seu temps.” Hi ha, doncs, dos advocats a casa i que coneixen la sentència del Tribunal Suprem de l’octubre del 2019 contra els líders independentistes. Salellas va formar part de la defensa del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Per Vinyets, màster en dret penal, la sentència del Suprem “no s’aguanta per enlloc”. El dia de l’entrevista (el 28 d’octubre), en la sessió de la comissió de Justícia es discutia sobre indults i Vinyets hi havia citat el jurista italià Luigi Ferrajoli, que deia que el delicte de sedició té “reminiscències feixistes”. L’advocada, veïna del barri de Sant Daniel i mare de dos fills, de 12 i 9 anys, ha practicat “l’internacionalisme”. Al setembre va ser a Berlín: els residents a la capital alemanya votaven si expropiaven 20.000 pisos buits d’immobiliàries –el sí va guanyar el referèndum no vinculant–. I a l’octubre va ser a Viena, on es va fer un congrés sobre les ciutats del futur. I va anar, també, a donar a conèixer el projecte de la CUP i a “teixir aliances”.
Montserrat Vinyets
Montserrat Vinyets i Pagès (Sant Celoni, 1977) és llicenciada en dret per la Universitat Pompeu Fabra (1999). Advocada de dret penal i dret civil, del 2007 al 2011 va ser edil al seu poble.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.