“En política els ‘outsiders' no servim de res”

En un poble t'has de poder permetre parlar amb el del PP quan ell sap que ets adversari polític. També cal saber on hi ha la línia que es pot traspassar i quan t'hi pots acostar.

Però has de respectar totes les opinions i esperar que escoltin els teus arguments per convèncer-los, però mai situar-te per sobre del bé i del mal.

La societat es basa en la diferència de criteris sempre que no vagi contra el teu partit. Molta gent de primera fila no milita perquè canvia massa d'opinió. De fet, tots valorem la tolerància en el contrari, més que a tu mateix. La intolerància és habitual en homes públics de partit.

Sí, només veus bé el de casa i no s'accepten crítiques, ni les de portes endins ni les de portes enfora. Jo mateix sóc militant d'ERC des que Jordi Carbonell va dir tots a ERC.

Jo era de Nacionalistes d'Esquerra; en sóc fundador, tot i que ara que en parlen tant el meu nom no surt enlloc.

O ets a dins o ets a fora. En política els outsiders no servim per a res. Has d'estar disposat a acceptar-ho tot. Nacionalistes d'Esquerra va ser fundat per set o vuit persones, entre els quals destacaria Jordi Carbonell, Max Cahner, Miquel Sellarès, Josep Maria Espinàs... Però, per exemple, d'un figuerenc anomenat Jordi Vilanova ningú no se'n recorda, com tampoc de mi.

Va ser un figuerenc que va desembarcar a Normandia i va entrar a París amb la Brigada Leclerc. Estava casat amb una escandinava i era poliglota.

Per què l'hem deixat perdre? Va morir jove; a Figueres l'haurien de recuperar i reivindicar. En política, o et subjectes a la disciplina de partit, que vol dir formar part del grup que guanyarà, que no qüestionaràs res i criticaràs els altres i ser de l'onada... No ve d'ara. Als anys setantes, un grup d'ERC de Banyoles els van expulsar perquè eren massa d'esquerres.

Neix per plantejar-se el país des de dues òptiques: de l'alliberament nacional dels Països Catalans i de classe, ja que llavors, en algun moment de la transició, ERC d'esquerra només en tenia el nom. Havíem aglutinat en Lluís Llach i en Josep Maria Espinàs, però ens vam presentar en les eleccions i ens vam quedar per sota del 5 per cent.

Només va servir perquè uns quants fessin currículum. També va servir perquè ERC s'adonés que la primera paraula és esquerra.

No vaig ser mai militant del PSAN.

Les feia jo. A Barcelona havien pensat que a aquí hi havia un nucli fort del PSAN. M'ho van preguntar i jo els vaig dir que totes les pintades eren meves. Fins i tot unes que deien Visca Catalunya Lliure en tres colors: Groc, vermell i blau. Aquesta collonada la vam fer en Jaume Coll i jo. Ja que per fer-la et podien fotre a la presó, com a mínim fes-la en tres colors. Supeditàvem la qualitat al risc.

I tant! Ell les va voler acabar perquè era més alt. Les de Girona, més baixes, eren de Jaumó Fàbrega.

El Casal és el reflex de la dispersió ideològica amb tronc comú i de l'allunyament de la militància. Et podies sentir proper al FNC, al PSAN, al Bloc... Primer em vaig sentir proper al Front i després al PSAN. La militància als anys seixantes i setantes era complicada. La por, el risc i la distància amb els líders i Barcelona feien que no militessis.

Por física a la tortura de la policia i de la Guàrdia Civil. I por als pares, sense saber si estarien o no a favor de la nostra militància. Por al compromís que posàvem als pares. Vaig pensar una bandera catalana, com podia haver-ne posat una de pirata, al balcó. Era una bandera que vaig trobar a les golfes de quan van inaugurar La Caixa a Banyoles. El meu pare va haver d'anar a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil. La por als pares venia d'una certa protecció, per evitar que passéssim el que ells van passar.

El meu pare va fer la Guerra Civil. Té un dietari de la Batalla de l'Ebre des del dia que va sortir de Sant Celoni i torna. Va sobreviure perquè era músic i, sent soldat, era integrat a la banda, que tant tocava a primera línia com a festes dels pobles de l'entorn per aixecar els ànims. Va ser corresponsal de La Veu de Catalunya a Sant Celoni.

Sí. Em sembla un pecat no fer-ho. Ja el tinc passat a màquina pel pare. No té un interès excepcional, però és la lluita d'un soldat anònim per la supervivència, la família, la gana. Els néts parlaran de tu pel que deixes escrit.

Escrit per a les generacions futures. Ell no volia que els seus fills passessin el seu calvari. Quan hi va haver motiu de conflicte greu no hi va haver cap càstig. És curiós com el jovent descobreix la realitat que no ha conegut, que no hem conegut, perquè ens han volgut protegir. Ara hi ha poc interès per la generació que va de la postguerra a la democràcia. La poden perdre tant com el que es va perdre amb la derrota.

N'hi ha de novel·la de postguerra i sobre aquesta realitat; seria mentir si et digués que no. L'anàlisi històrica de com la generació de la postguerra és protegida per la de la guerra és més a la literatura que a la història.

Ja no hi hauria de ser, però em vaig quedar quan vaig quedar vidu i vaig haver de refer el futur. Quan quedes vidu has de repensar-ho tot. Vaig perdre la pista d'aterratge i va ser l'únic any que no vaig anar a Nicaragua. Era el 2006; l'endemà del meu sant va morir l'Antònia.

Ensenyo economia d'empresa en un seminari de la UCA, la universitat centreamericana, de jesuïtes, a Managua.

Jo era professor d'Esade des del 1973. Hi havia un conveni de la Facultat d'Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Còrdova, Andalusia, amb la UCA. Totes dels jesuïtes. El 1989, impressionat per la victòria del FSLN, vaig començar-hi a anar.

Sí, noi, la victòria del Frente Sandinista. És típic de la meva generació: t'apassiona i te n'hi vas. Israel també em va apassionar i me n'hi vaig anar.

Israel era el paradigma per a un català: un país que ressuscitava; hi havia un corrent de simpatia cap a Israel fort per l'impacte que representava la construcció de l'Estat hebreu després de l'Holocaust. Hi vaig anar un estiu i m'hi vaig estar sis mesos.

En un kibbutz del Partit Comunista, format bàsicament per sud-americans; parlàvem o en castellà d'ara o en ladino, el castellà dels sefardites quan van ser expulsats el 1492; sentir a parlar aquell castellà el 1966 era molt interessant.

Treballava en una explotació de poma a Dvir, a prop de la frontera amb Jordània. Em van dir que Jordània començava on acabava el verd. Era a final dels anys seixantes i ja experimentàvem tècniques per conservar la poma en atmosfera controlada, mitjançant un gas inert, com es fa aquí, ja des de fa uns anys, amb nitrogen.

Israel apassiona però no hi he tornat mai més. Sé que és una bestiesa no tornar-hi. Tampoc no he tornat a Romania, on vaig ser-hi sis mesos arran d'un accident el 1970, durant el viatge de nuvis. Se'm van quedar fins que es va fer el judici. Quan vaig tornar, vaig tenir problemes amb tothom. Amb els franquistes perquè vaig ser amb comunistes; amb els comunistes, ja que vaig descobrir la farsa del comunisme real, i amb els que em van demanar que donés testimoni del que vaig veure i em vaig negar a fer-ho per no fer el joc al franquisme.

La realitat d'avui amb el poble palestí provoca un conflicte moral greu, com amb el sandinisme quan ha recuperat el poder a Nicaragua. Fixa't, m'enamoro de dues causes i, en el transcurs dels anys, Israel es converteix en estat agressor de Palestina i el FSLN, quan recupera el poder, ho fa des de l'absolutisme.

Sí. Va ser un festival independentista i això, el dret a decidir, és el que ara amoïna el PSC. Ens n'hem de sortir i ens en sortirem, com l'11 de setembre del 1977, quan ens vam manifestar per “la Llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia”. Jo vaig ser a l'organització d'aquella diada històrica; vaig ser representant de la comarca de Banyoles al secretariat permanent i al plenari de l'Assemblea de Catalunya.

Només depèn del percentatge de vots de CiU: si treu majoria còmoda, no.

Si hagués de posar un lema al moviment independentista d'aquest país és: “Pocs i mal avinguts”. Ja ve des de l'època del Front i han estat sempre divisions múltiples. En aquestes divisions hi ha dos eixos: eix dreta esquerra, que es nota amb Laporta / Carretero, i els personalismes. De personalismes, hi ha els que es creuen déu i els que pensen que estan en possessió de la veritat. A Laporta li importa la seva figura. Carretero i Carod creuen que són la veritat i que la veritat és en ells. I llavors hi ha els odis caïnites: he estat sempre crític amb en Carod, però d'aquí a amortitzar-lo...

Potser el Ciemen és l'entitat de Catalunya que té més connexions internacionals, a més de tota la informació sobre nacions minoritzades o oprimides; el problema és que qui l'ha portat té formació de frare i no té l'habilitat d'explicar què fa. També és difícil explicar per què el Ciemen no té la Creu de Sant Jordi.

El món del vins té conya sempre que no l'hagis d'anar a vendre. Ara ja no ho recomano a ningú. El problema no és fer un gran vi, el problema és vendre'l. Fer vins és bucòlic, té un atractiu seductor. Avui l'important és tenir una bona marca. La premissa de la relació qualitat preu l'hem substituït per la relació marca preu. La qualitat és difícil d'avaluar; una marca et pot caure en gràcia.