V
ostè ha fet vida a Barcelona però té els orígens polítics al seu poble.
Sí, vaig començar a militar a les JERC a la Sénia. El que passa és que un dia, tornant de l’institut, a casa m’esperaven amb la carta en què anava el carnet i em van dir que ja el podia agafar, tornar-lo a posar al sobre i donar-me de baixa. Hi havia el fet d’estar vivint en un poble de tot just uns 4.000 habitants en aquell moment, i també de ser del sector del comerç, en què no ens podem marcar políticament, no ens volíem mullar. Però també hi havia que això era el 1994 i llavors l’independentisme era el que era, no hi havia un suport majoritari, i mons pares -tot i que parlàvem molt de política i érem una família molt progressista, que jo crec que ve d’aquí l’inici de la meva passió- recordaven els besavis, que un era falangista i un altre havia estat regidor a l’Ajuntament republicà de Godall… El meu pare parlava amb molt d’orgull de la part republicana de la família. I de la part de la meva mare mai en van parlar, i resulta que un altre besavi era el tresorer del centre republicà de la Sénia, guardava tots els papers en un fals fons a casa i després ho van haver de cremar. I vaig pensar com el meu avi, vivint amb nosaltres i sentint a parlar tant de política a casa, va morir amb 94 anys però mai va parlar de tot això. Aquestes coses també influïen.
Sembla fascinant que a una banda del riu Sénia hi hagi tants independentistes i a l’altra siguin tan frontalment contraris…
Jo penso que el riu Sénia no és frontera sinó terra de cruïlla i d’intercanvi cultural, però hi ha una realitat totalment diferent a banda i banda. La distància et canvia la realitat política totalment, segurament l’imaginari col·lectiu canvia.
Avui són ja un ‘lobby’ gran al Parlament de diputats de l’Ebre.
Sí, i també tenim la cap de Lleida... Els de la Catalunya Nova anem conquerint espais de poder a la Vella.
En tot cas, a vostè primer no el van deixar militar...
No, però vaig esperar als 18 anys, quan vaig anar a Barcelona, i em vaig tornar a afiliar a les JERC.
Sense dir res a casa...
No. Llavors no hi havia mòbil, i amb els pares parlaves per fix o des d’una cabina. I recordo que moltes nits sortia a encartellar, tot i que mai els primers anys els vaig explicar on militava, malgrat que ja havia entrat a la federació de Barcelona. Fins que una nit que estàvem penjant cartells els truco des d’una cabina i mon pare em diu: “T’he d’explicar una cosa.” I vaig pensar: “Què t’hi jugues que s’ha afiliat a ERC?” I em diu: “M’he afiliat a ERC.” I va ser quan li vaig dir que jo no estava prenent una cervesa i que feia tres anys que era a les JERC. I la mare, que ara també és militant d’ERC, va exclamar per darrere: “Veus, Vicent? Ja t’ho vaig dir que no era normal!” Em vaig sentir alliberat, però alhora vaig pensar: “Ja els val!” Feia cinc anys m’havien fet tornar el carnet i en duia tres vivint una doble vida política, tot i que, bé, també en vivia una altra…
Una altra doble vida?
La sexual, perquè encara no havia sortit de l’armari. Vivia dins l’armari políticament i sexualment.
Això també ho va haver d’explicar als pares…
Sí, uns anys més tard.
I no li van dir res, suposo…
No, he tingut la sort que estaven formatejats en una generació per a qui això, en el millor dels casos, no era dolent, però ningú ho esperava i no ho volia dels seus fills. I jo venia d’una relació amb una noia. Ara ho relativitzo molt, però llavors l’entorn em condicionava i em vaig deixar portar, tenies por de sentir-te exclòs. I vaig portar una doble vida, segurament fent mal a algú altre però també a mi mateix, m’autodiscriminava. Vaig estar uns anys que no vaig viure les coses com volia, perquè una de les principals pors quan surts de l’armari és el rebuig dels teus. Ni els meus amics ni a casa hi van posar mai cap problema, però conec altra gent que a casa n’han tingut molts.
Avui tot s’ha normalitzat més, vostè mateix va iniciar el 2005 les polítiques per al col·lectiu LGTBI.
Era una manera d’anar obrint espais. Avui, per sort, ens podem casar, però vivim una situació molt preocupant. Jo no he viscut mai una situació d’agressió, no he sortit cap dia al carrer amb temor, però és molt greu la situació que estem vivint.
Vostè és enginyer, però no n’ha exercit gairebé…
Quan acabava la carrera, l’enginyeria d’obres públiques era una carrera amb molta sortida, tot i que després va arribar la crisi i l’obra civil es va acabar. A l’escola de camins de la UPC molts estudiants ja començàvem fent pràctiques i empalmàvem amb la feina. Jo vaig començar en una empresa de serveis urbans a Barcelona, fèiem obres d’enllumenat, rases als carrers, pavimentació… i hi havia una demanda molt gran de feina. Però hi va haver eleccions municipals el 2003 i un company de les JERC, Xavier Florensa, avui director general de Polítiques Públiques LGTBI, va entrar de regidor a Barcelona. Necessitava algú que l’acompanyés, i em va demanar si podia entrar, perquè jo era el responsable del teixit associatiu juvenil de les JERC i tenia un gran contacte amb les entitats juvenils de Barcelona. I havia treballat molt amb ell en la redacció del programa, era molt lògic que m’ho digués. Així que just en el moment en què hauria hagut de fer el pas d’acabar la carrera i posar-me a treballar d’enginyer, va ser quan vaig passar a l’altre costat.
I d’allà a l’oficina LGTBI…
Vaig estar d’assessor al grup municipal del 2003 al 2005, tot i que pensa que érem molt joves i era un procés d’aprenentatge. Després, resulta que la Generalitat havia creat el 2004 un òrgan molt petitó, tant que érem tres persones, un programa per al col·lectiu gai, lesbià i transsexual, la primera àrea que es creava per a ells. La persona que havia entrat va plegar al cap d’un temps i m’hi vaig incorporar jo, així que deixo l’Ajuntament i me’n vaig a la Generalitat nou mesos per fer la redacció del primer pla interdepartamental en polítiques LGTBI.
Va ser un precursor de la conselleria actual!
Era una direcció general de fet… El que em va fer ràbia és que quan ja érem a punt de presentar el pla va sortir el debat de l’Estatut, on jo mateix era un ferm defensor del no... i ens van fer fora del govern. I per això aquell pla que havíem treballat el meu antecessor i jo el va acabar aprovant el PSC.
Després va ser secretari general de Joventut. Què destacaria d’aquell pas?
D’aquells anys un sempre se’n recorda del que és positiu, però van servir per donar il·lusió a la casa, vam treballar molt amb el teixit associatiu del país i vam poder ajudar molt els ajuntaments. Em quedo amb una xarxa d’oficines d’emancipació juvenil, això eren recursos per al món local i per als joves, ja que se’ls atenia des de l’orientació sexual a l’àmbit laboral i moltes altres qüestions. No era un simple punt d’informació, vam poder fer un salt i revolucionar la xarxa. I finalment vam poder aprovar també la llei de polítiques de joventut, que reconeixia un sector que s’havia treballat de manera molt informal al llarg dels anys. Em quedo per exemple amb una qüestió si vols molt menor, que era decidir què era un jove, perquè a cada enquesta que sortia cadascú agafava l’edat de joventut que volia, i les dades no eren comparables, no podies fer estudis sobre el col·lectiu i vam establir que eren dels 16 anys, quan ja podien treballar, als 29, perquè l’edat d’emancipació s’estava retardant. I ara quan veig enquestes i estudis del CEO i d’altres que parlen dels joves de 16 a 29, penso que potser no se n’assabentarà mai ningú, ni m’ho posaran a la làpida, però són d’aquelles coses que et fan sentir orgullós per dins, a part que han ajudat a reordenar el sector. Ara estan pensant de reformular la llei, segurament ja toca després de deu anys.
Però ara potser ja no és tan jove vostè…
No, tot i que jo m’hi sento encara… Però ja no em toca, de fet comparteixo despatx amb el Pau Morales, que és del Jovent Republicà, i els toca a ells.
I després se’n va a París...
Va coincidir, quan vaig deixar Joventut i jo era a l’atur, que la meva parella per feina va anar a París i vaig decidir tirar cap allà, va ser una experiència vital. Aquí vaig acabar algunes assignatures que em faltaven d’enginyeria, i després allà vaig fer el projecte final de carrera. En paral·lel vaig estudiar francès i, quan vaig tenir el títol, em vaig apuntar al màster d’urbanisme allà.
En aquest moment vostè havia deixat la política…
Sí, m’havia conjurat de no tornar a entrar en política, però mira on soc… Jo m’havia fet la reflexió de donar la raó als pares, perquè quan el 2003 els dic que entro en política m’insisteixen que acabi la carrera, que això s’acabarà algun dia, que què feia a ERC… Però no en feies cas, arribes al 2010, ERC treu un resultat molt dolent, no entra a govern i jo anava a llistes però no entrava ni en somnis. I llavors te n’adones, reflexiones i dius què fas, que has deixat la carrera penjada: l’acabes, vas a París, aprens francès, inicies una època nova, i llavors, en tornar, penses que no vols entrar en política i vols treballar en un altre lloc. Però el sector ja no estava tan en auge, es buscaven perfils més joves per tema contractual, jo tampoc tenia prou experiència… I la situació va fer que tornés a l’àmbit polític. I m’ho vaig passar teta, perquè vaig entrar de coordinador del grup parlamentari de Junts pel Sí. També va ser un procés d’aprenentatge i vaig estar molt en contacte amb la Marta Rovira i el Roger Torrent, que era el portaveu i també és de la mateixa generació.
De fet, molts dirigents actuals veniu de les JERC...
Sí, va ser un temps de recontactar amb tots amb els qui havia estat. I d’estar acostumat que sempre els dirigents eren més grans a començar a ser de la meva generació i tenir la sensació que em tocava a mi… Això em va dur un moment de contradicció quan vaig acabar trobant feina l’abril del 2017 en una xarxa mundial de ciutats i governs metropolitans amb seu a Barcelona, Metrópolis, que em permetia aplicar el que havia estudiat a París. Portava l’observatori metropolità, fèiem publicacions en diversos àmbits i temes sectorials vinculats amb la governança metropolitana.
Però això just coincidia amb el moment de l’1-O...
Doncs sí, i tenia una sensació molt estranya, perquè per un cantó per fi aconseguia una sortida laboral fora de la política, que és el que perseguia, però acaba passant en un moment en què el país s’està abocant a allò pel qual havia lluitat tota la vida, i que a sobre estaven fent tots els de la meva generació! I em deia: “Ostres, ara que ens tocava a nosaltres, jo estic en un altre lloc…” Recordo el 20-S, que vaig anar al davant d’Economia i que en tornar a la feina li vaig dir al cap: “Potser em fas fora, però a partir d’ara no pot ser que als meus companys i amics els estiguin perseguint, i més d’un dia potser falto.” Jo estava allunyat llavors de la política, però tenia molt clar que no em podia desentendre del que estava passant.
Hi va estar molt temps?
Doncs fins que el setembre del 2019 la Marta Vilalta em va proposar ser cap de gabinet de la secretaria general d’ERC. Així que deixo el període professional contradient-me a mi mateix, perquè la cabra tira al monte.
I al final es presenta el 14-F, tot i que inicialment no entra com a diputat…
Sí, els que de facto estàvem votats pel congrés de Barcelona érem l’Ester Capella i jo, o sigui que l’aposta ja era entrar, fos per resultat o perquè si fèiem govern això acabaria passant: jo entro quan Capella passa a ser delegada a Madrid i després els consellers Vilagrà i Torrent renuncien a l’acta.
A la fi un càrrec electe...
Sí, ser coordinador del grup ja és important i té dificultat, perquè t’has de barallar amb els altres, garantir que les votacions surten, hi ha qüestions de maquinària interna… A més, jo ja tenia un perfil polític, tenia un rol sobre com ho negociàvem, però era a l’altra banda, al costat de la seguretat. No estaves exposat, no acabaves decidint. Així que ara d’il·lusió de ser diputat, moltíssima, però alhora un cert nerviosisme perquè no havia estat mai aquí. Jo m’atabalo, quan surto em poso nerviós, m’agrada saber de què parlo, preparar-me i no improvisar.
Almenys porta qüestions que són del seu negociat.
Per sort els caps han tingut una sensibilitat, i soc portaveu a la comissió d’Acció Climàtica, duc temes de transició energètica. Estic content perquè és un moment crucial per al país i és un tema que m’agrada i hi ha un vincle clar amb la meva formació. Hi ha molt bona entesa amb l’equip de la Teresa Jordà, i també estic a la comissió de Territori, on porto mobilitat, infraestructures de transport… Té molt sentit, perquè soc diputat per Barcelona i en aquesta àrea hi ha una derivada de mobilitat, de transport, de contaminació… per tant són àrees que tenen molt vincle amb el territori que represento.
Pensa tornar a l’Ebre?
Segurament este doble armari que et deia em va condicionar: a casa no veien bé que milités políticament i jo era homosexual, i viure a Barcelona em donava més oportunitats, i hi vaig trobar un entorn d’amics i associatiu que va fer que pogués crear el meu projecte de vida personal i polític. Per tant no em vaig plantejar mai marxar, si bé no he renegat mai dels orígens, me’n sento molt orgullós De fet, des que tinc fills intento reforçar l’accent i moltes paraules, perquè odiaré tota la vida si mai van al poble i se’n riuen de la manera de parlar, jo sé que parlaran com aquí però vull que se’n sentin orgullosos, i que de la diversitat n’aprenguen.
De fet, mai ha perdut del tot el vincle...
No, malgrat que hagi estat a Barcelona, i això també té vincle amb Acció Climàtica, sempre he mantingut molt el contacte amb els amics i la família, he baixat sempre que he pogut almenys un cop al mes. Per exemple els anys del Pla Hidrològic Nacional van ser un moment molt dur, però des de Barcelona no vaig deixar de fer militància activa, probablement és la vegada fora de la política que he estat més actiu en un teixit associatiu. Amb l’entitat de joves en defensa de l’Ebre muntàvem accions constantment, ens reuníem a Gràcia i recordaré sempre un viatge a una manifestació a Brussel·les, on vam marxar en una furgoneta amb tots els amics del poble, potser érem 10 o 11, dormint en tendes en àrees de servei o en algun motel, acabant xops, dinant en un restaurant de flamenc mentre ens assecàvem... I tornant el dia següent a 39 de febre, l’any que van caure les Torres Bessones, i anant a la manifestació de la Diada a Urquinaona on érem quatre gats. Mai he deixat el vincle amb les Terres de l’Ebre, és el meu espai polític fora de Barcelona i la gent d’ERC allà ja em té una miqueta en compte.
Doncs hi ha queixes a l’Ebre, i en bona part de l’interior, pel desplegament de les renovables… Com s’ha de solucionar?
Vivim molt un fenomen de ‘nimby’ (en anglès “not in my back yard”, no al meu pati del darrere). Aquí s’ha de diferenciar entre els que diuen que en volen però a casa seva no, de territoris com la Terra Alta on diuen que ja n’hi ha prou, i no és un nimby, perquè el seu territori ja està saturat. Pensa que el 70% d’instal·lacions és a la zona de Lleida i Tarragona, i les noves que estan planejant tornen a ser a la Catalunya Nova. Això s’ha de reequilibrar, el problema fins ara és que no hi havia un decret que hagués fet un pla d’ordenació territorial, perquè si esperàvem que hi fos significava parar dos anys més, quan tenim uns objectius de reduir a la meitat les emissions el 2030, i si es parava no s’assolia. Per això hem modificat el decret i en paral·lel hem engegat el pla territorial, ara es començaran a contactar persones a nivell comarcal per fer el pla territorial d’energia (Plater) per marcar en quins territoris sí i en quins no. Mentrestant haurem de transitar el camí com puguem, intentant que a les zones més saturades s’hi instal·lin els menys projectes possible. Hem de buscar l’equilibri, perquè la zona urbana és molt densa i segurament no s’hi podran posar grans extensions de plaques solars, i s’haurà de veure com compensa les zones rurals que hauran de generar l’energia. I com compenses les que ja estan saturades. Això ho haurem de tenir en compte perquè si no se’ns incendiarà el territori, i amb raó.
Està a favor de l’ampliació de l’aeroport del Prat?
Estic en contra del que ha proposat Aena i la sociovergència, i a favor si es tracta de millorar l’aeroport sense allargar la pista ni tocar l’espai protegit, i de plantejar una millora per ser un hub, tenint en compte fins on podem créixer. El més raonable és plantejar un creixement amb uns topalls, perquè tenim l’obligació de reduir les emissions, ens hi va la salut! El hub es pot fer sense ampliar la pista, es poden fer millores, però no s’han de tocar els espais protegits, perquè quan Aena diu que compensarà pels terrenys de la Ricarda, no ho farà amb terrenys de la ciutat aeroportuària d’on vol treure un rendiment econòmic, sinó amb el parc agrari… que també està protegit! Veure-hi una voluntat real de millora seria sacrificar una part dels beneficis que es volen aconseguir en favor del medi ambient, però no ho fan pas. Hi ha una voluntat també especulativa darrere el projecte actual, i ens hi oposem. O fem un projecte racional, que marqui límits de creixement i no afecti zones protegides, que no és el que hi havia sobre la taula, o hem de dir queno.
L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat