Aliats i ben avinguts
ESTRATÈGICA ·
L’aliança EUA-Japó és la pedra angular dels interessos de seguretat nord-americans a l’Àsia
Tots dos països cooperen en una àmplia gamma de qüestions globals i tenen el gegant xinès com el seu principal contrincant
L’atac a Pearl Harbor (Hawaii) l’any 1941 va esbocinar les relacions diplomàtiques entre els Estats Units i el Japó. Però les rancúnies entre tots dos països es van apaivagar ràpidament amb l’ocupació nord-americana que va iniciar-se després de la rendició i que va acabar set anys després. En un moment de reconstrucció, la nova constitució del Japó va tenir una clara influència nord-americana i va servir per democratitzar l’estructura política del Japó i, de retruc, mantenir l’emperador Hirohito com a líder simbòlic de la nació. Aquesta clàusula, però, va crear una dinàmica de poder desigual –la força militar de la potència ocupant creixia mentre la de la nació ocupada estava encallada– i, per tant, va generar conflictes interns.
El 1960 es va signar el Tractat de cooperació i seguretat mútua entre el Japó i els Estats Units i, d’aquesta manera, es va refermar el compromís de confiança i de suport entre les dues potències. Així, nord-americans i japonesos van conjurar-se per construir una nova Àsia oriental marcada per la contenció del comunisme –promogut per l’antiga Unió Soviètica– que reforcés la pau al món. L’aliança es va reforçar durant la guerra freda i l’amenaça global del comunisme i, d’aquesta manera, el Japó va erigir-se en l’àncora del capitalisme a l’Àsia. Amb el pas del temps, l’aliança EUA-Japó es va anar materialitzant en la pedra angular dels interessos de seguretat dels EUA a l’Àsia. Una relació bilateral entre els dos països que es basa en el manteniment de l’estabilitat a la l’Indo-Pacífic: la preservació i la promoció de les llibertats polítiques i econòmiques.
La dècada dels setanta als vuitanta va ser l’època daurada del Japó, que es va convertit en el primer “tigre asiàtic”. Prova d’això és que es va transformar en una potència exportadora, principalment al mercat nord-americà i l’Europa occidental. Però el lideratge a l’Àsia per part del Japó va anar perdent pistonada a poc a poc fins que la Xina va desbancar el Japó i es va convertir en el productor i consumidor més gran de tota l’Àsia a una velocitat vertiginosa. Ara el centre de l’emprenedoria i el pols d’atracció asiàtic s’ha traslladat a la Xina, un escenari que genera recels als Estats Units fins al punt que és el país que pot fer perillar el lideratge global nord-americà.
Prioritat des de la Casa Blanca
El 2020 es van impulsar dos acords bilaterals en l’àmbit comercial i de comerç digital EUA-Japó que eliminen o redueixen els aranzels i garanteixen que les dades es puguin transferir a través de les fronteres sense restriccions. Els dos països cooperen en una àmplia gamma de qüestions globals que abracen des de la innovació, la tecnologia i la salut fins a la cibernètica i l’espai. Des de l’arribada de Joe Biden a la Casa Blanca, la diplomàcia nord-americana s’ha fixat com a prioritat la regió de l’Indo-Pacífic. Prova d’això és el compromís mutu amb la desnuclearització completa de Corea del Nord, i especialment en el clima amb la implementació de l’Acord de París, el desplegament i innovació de tecnologies d’energia neta i la descarbonització en un moment cabdal de la geopolítica. Més enllà de la relació bilateral als despatxos, el carrer també traspua bon ambient. Actualment, el 83% dels japonesos senten afinitat amb els EUA, i el 87% dels nord-americans diuen tenen una visió favorable del Japó, segons les enquestes. Prova fefaent que l’aliança està molt arrelada i que no queda ni una sola veu crítica amb l’atac a Pearl Harbor.
