Política

anàlisi

La mida dels estats

Dintre d'estats petits i mitjans
hi ha, sovint,
grans països”

Una Cata­lu­nya inde­pen­dent no seria un micro­es­tat, com Andorra, Gre­nada, Mònaco, Seyc­he­lles, São Tomé, Tonga, Tuvalu o el Vaticà, ni un estat petit com Albània, Emi­rats Àrabs Units, Finlàndia, Gàmbia, Hon­du­res, Irlanda, Islàndia, Luxem­burg, Mau­ritània, Nica­ra­gua, Nova Zelanda o l'Uru­guai, sinó un estat de mida mit­jana, posició que ocu­paríem també a la UE dels 27. Només el ter­ri­tori del Prin­ci­pat és supe­rior en població a la majo­ria d'estats de l'ONU. De país petit, doncs, res de res. Si no ho som demogràfica­ment, pot­ser caldrà cer­car l'acom­ple­xa­ment en la peti­tesa com a país en altres àmbits, com la modèstia de la nos­tra ambició col·lec­tiva i d'una classe diri­gent cata­lana sense coratge que, fins ara, ha anat fre­nant pro­jec­tes i il·lusi­ons. La Cata­lu­nya de la impotència, de la resig­nació i del con­for­misme sí que és petita, perquè no té pro­jecte naci­o­nal, ni opti­misme de país, ni con­fiança en la força i poten­ci­a­li­tats del nos­tre poble.

El debat sobre la mida dels estats és ben anacrònic i qui s'hi refu­gia prac­tica un mas­clisme d'estat, obse­dit per l'exhi­bició bar­ro­era de la quan­ti­tat i no per l'excel·lència de la qua­li­tat. Aquest patri­ar­ca­lisme esta­ta­lista emmu­deix davant els èxits evi­dents dels estats de dimen­si­ons més huma­nes, els quals són més fle­xi­bles, més oberts, més àgils, més aptes per als can­vis i la glo­ba­lit­zació, més eficaços als seus ciu­ta­dans. Din­tre d'estats petits i mit­jans hi ha, sovint, grans països. Amb dades de fa pocs anys, qua­tre dels cinc països més rics del món tenen menys de cinc mili­ons d'habi­tants i, segons el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal, la Cata­lu­nya actual figu­ra­ria en catorzè lloc, en un nivell de benes­tar simi­lar al del Regne Unit, Finlàndia o el Canadà. Segons l'ONU, qua­tre dels cinc estats amb un índex més baix de població per sota de la renda naci­o­nal, tenen menys de sis mili­ons d'habi­tants (Txèquia i després Finlàndia, Dina­marca, Luxem­burg i Noru­ega).

Pel que fa al nivell sala­rial de les dones i a la incor­po­ració feme­nina al mer­cat labo­ral, segons el Glo­bal Peace Index, qua­tre dels cinc països que pre­sen­ten una menor dis­cri­mi­nació econòmica cap a les dones, no arri­ben als sis mili­ons d'habi­tants (Suècia i dar­rere Noru­ega, Dina­marca, Islàndia i Finlàndia). En l'anàlisi dels con­flic­tes domèstics i inter­na­ci­o­nals que els afec­tin, la segu­re­tat naci­o­nal i el grau de mili­ta­rit­zació de la soci­e­tat, set dels deu estats més pacífics i segurs del món no arri­ben als deu mili­ons d'habi­tants (Noru­ega, Nova Zelanda, Dina­marca, Irlanda, el Japó amb 130 mili­ons, Finlàndia, Suècia, el Canadà amb 33 mili­ons, Por­tu­gal amb 11 i Àustria). El World Eco­no­mic Forum estu­dia el grau de com­pe­ti­ti­vi­tat dels països, a par­tir d'un cen­te­nar de vari­a­bles, i con­clou que cinc dels set països més com­pe­ti­tius del món tenen menys de deu mili­ons d'habi­tants (els Estat Units i dar­rere Suïssa, Dina­marca, Suècia, Ale­ma­nya amb 83, Finlàndia i Sin­ga­pur). I, amb dades de l'ONU, en relació amb la coo­pe­ració al desen­vo­lu­pa­ment, qua­tre dels cinc països més soli­da­ris del món no arri­ben als deu mili­ons (Noru­ega, Suècia, Holanda amb 16,5, Luxem­burg i Dina­marca).

Segons el Banc Mun­dial, els països més ben gover­nats del món serien Dina­marca, Islàndia, Suïssa, Noru­ega, Finlàndia, el Canadà, Suècia, Nova Zelanda, Austràlia amb 21 i Holanda. En total, set sobre deu països no arri­ben als deu mili­ons d'habi­tants. Però quant a cor­rupció, ja serien vuit els estats petits-mit­jans amb menys cor­rupció del món: Islàndia, Dina­marca, Nova Zelanda, Suècia, Suïssa, Noru­ega, Holanda, Luxem­burg, Àustria i el Canadà. Final­ment, l'ONU ha ava­luat l'espe­rança de vida, el nivell edu­ca­tiu i la renda per càpita, per con­cloure que dels set pri­mers països del món en desen­vo­lu­pa­ment humà, només dos tenen més de nou mili­ons d'habi­tants (Islàndia, Noru­ega, Austràlia, el Canadà, Irlanda, Suècia i Suïssa).

Els números can­ten, doncs, i les dades soci­o­e­conòmiques, de gover­na­bi­li­tat i de qua­li­tat de vida mos­tren que els estats petits-mit­jans són els millors en tot. Tenen una cohesió social més gran, amb millor dis­tri­bució de la renda, més igual­tat de gènere, són més soli­da­ris, més com­pe­ti­tius, més ben gover­nats, menys cor­rup­tes i més rics. Els estats de mida humana pre­sen­ten, doncs, avan­tat­ges clars per sobre dels estats grans. El nom­bre d'estats inde­pen­dents con­ti­nua crei­xent i ningú no està legi­ti­mi­tat per fixar-ne la mida. Ningú, lle­vat dels habi­tants dels ter­ri­to­ris que, lliu­re­ment, a les urnes, vul­guin acce­dir a la inde­pendència, en el marc uni­ver­sal d'inter­de­pendència en el qual ja vivim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.