La mida dels estats

Una Catalunya independent no seria un microestat, com Andorra, Grenada, Mònaco, Seychelles, São Tomé, Tonga, Tuvalu o el Vaticà, ni un estat petit com Albània, Emirats Àrabs Units, Finlàndia, Gàmbia, Hondures, Irlanda, Islàndia, Luxemburg, Mauritània, Nicaragua, Nova Zelanda o l'Uruguai, sinó un estat de mida mitjana, posició que ocuparíem també a la UE dels 27. Només el territori del Principat és superior en població a la majoria d'estats de l'ONU. De país petit, doncs, res de res. Si no ho som demogràficament, potser caldrà cercar l'acomplexament en la petitesa com a país en altres àmbits, com la modèstia de la nostra ambició col·lectiva i d'una classe dirigent catalana sense coratge que, fins ara, ha anat frenant projectes i il·lusions. La Catalunya de la impotència, de la resignació i del conformisme sí que és petita, perquè no té projecte nacional, ni optimisme de país, ni confiança en la força i potencialitats del nostre poble.

El debat sobre la mida dels estats és ben anacrònic i qui s'hi refugia practica un masclisme d'estat, obsedit per l'exhibició barroera de la quantitat i no per l'excel·lència de la qualitat. Aquest patriarcalisme estatalista emmudeix davant els èxits evidents dels estats de dimensions més humanes, els quals són més flexibles, més oberts, més àgils, més aptes per als canvis i la globalització, més eficaços als seus ciutadans. Dintre d'estats petits i mitjans hi ha, sovint, grans països. Amb dades de fa pocs anys, quatre dels cinc països més rics del món tenen menys de cinc milions d'habitants i, segons el Fons Monetari Internacional, la Catalunya actual figuraria en catorzè lloc, en un nivell de benestar similar al del Regne Unit, Finlàndia o el Canadà. Segons l'ONU, quatre dels cinc estats amb un índex més baix de població per sota de la renda nacional, tenen menys de sis milions d'habitants (Txèquia i després Finlàndia, Dinamarca, Luxemburg i Noruega).

Pel que fa al nivell salarial de les dones i a la incorporació femenina al mercat laboral, segons el Global Peace Index, quatre dels cinc països que presenten una menor discriminació econòmica cap a les dones, no arriben als sis milions d'habitants (Suècia i darrere Noruega, Dinamarca, Islàndia i Finlàndia). En l'anàlisi dels conflictes domèstics i internacionals que els afectin, la seguretat nacional i el grau de militarització de la societat, set dels deu estats més pacífics i segurs del món no arriben als deu milions d'habitants (Noruega, Nova Zelanda, Dinamarca, Irlanda, el Japó amb 130 milions, Finlàndia, Suècia, el Canadà amb 33 milions, Portugal amb 11 i Àustria). El World Economic Forum estudia el grau de competitivitat dels països, a partir d'un centenar de variables, i conclou que cinc dels set països més competitius del món tenen menys de deu milions d'habitants (els Estat Units i darrere Suïssa, Dinamarca, Suècia, Alemanya amb 83, Finlàndia i Singapur). I, amb dades de l'ONU, en relació amb la cooperació al desenvolupament, quatre dels cinc països més solidaris del món no arriben als deu milions (Noruega, Suècia, Holanda amb 16,5, Luxemburg i Dinamarca).

Segons el Banc Mundial, els països més ben governats del món serien Dinamarca, Islàndia, Suïssa, Noruega, Finlàndia, el Canadà, Suècia, Nova Zelanda, Austràlia amb 21 i Holanda. En total, set sobre deu països no arriben als deu milions d'habitants. Però quant a corrupció, ja serien vuit els estats petits-mitjans amb menys corrupció del món: Islàndia, Dinamarca, Nova Zelanda, Suècia, Suïssa, Noruega, Holanda, Luxemburg, Àustria i el Canadà. Finalment, l'ONU ha avaluat l'esperança de vida, el nivell educatiu i la renda per càpita, per concloure que dels set primers països del món en desenvolupament humà, només dos tenen més de nou milions d'habitants (Islàndia, Noruega, Austràlia, el Canadà, Irlanda, Suècia i Suïssa).

Els números canten, doncs, i les dades socioeconòmiques, de governabilitat i de qualitat de vida mostren que els estats petits-mitjans són els millors en tot. Tenen una cohesió social més gran, amb millor distribució de la renda, més igualtat de gènere, són més solidaris, més competitius, més ben governats, menys corruptes i més rics. Els estats de mida humana presenten, doncs, avantatges clars per sobre dels estats grans. El nombre d'estats independents continua creixent i ningú no està legitimitat per fixar-ne la mida. Ningú, llevat dels habitants dels territoris que, lliurement, a les urnes, vulguin accedir a la independència, en el marc universal d'interdependència en el qual ja vivim.