La misèria buida les aules
La pobresa força milers de famílies del Líban a treure els fills de l’escola per concentrar tots els esforços en l’alimentació
Els docents van a classe malgrat que el valor del seu sou sigui inferior al cost de la benzina
Les aules es buiden al Líban, on centenars de milers d’infants han deixat d’acudir a les escoles. La misèria sobrevinguda que pateixen la majoria dels residents del país s’interposa en la formació de multitud de menors d’edat que, en un intent d’ajudar les seves famílies, es veuen forçats a entregar-se a l’explotació laboral o a perdre’s entre els carrers de la seva ciutat a la recerca d’almoina.
El Líban no veu la fi de la caiguda lliure que viu des de dos anys enrere. En aquest temps, el percentatge de població ofegada per la pobresa s’ha multiplicat per quatre, fins arribar al 80% actual. Un context que du moltes famílies a concentrar tots els esforços en l’alimentació com a única prioritat, i a deixar enrere tota la resta de despeses. “Els salaris en la moneda nacional no són prou per cobrir les necessitats bàsiques de la família”, diu la cap de comunicació d’Unicef al Líban, Raquel Fernández, en declaracions a El Punt Avui: “Cada cop més famílies ens diuen que no poden enviar els fills a l’escola perquè els diners que invertirien en la seva educació els necessiten perquè la família pugui menjar.”
Un estudi d’Unicef calcula que el 30% de les famílies del Líban han deixat d’invertir en assumptes com el transport cap a l’escola o les taxes de matriculació. L’entitat finança l’escolarització de més de 420.000 infants al país, però el futur escolar de molts altres és insegur: “Molts infants han deixat d’anar a escola i estan en risc de no tornar-hi mai. Creiem que són més de 700.000 menors els que corren aquest perill”, lamenta Fernández. Del total d’aquesta xifra, s’estima que 266.000 infants serien de nacionalitat libanesa, mentre que bona part de la resta serien refugiats sirians.
“Més de la meitat de les famílies amb les quals estem parlant ens diuen que fa mesos que no tenen recursos per cobrir l’alimentació de la família, i la situació només empitjora”, explica Fernández. Una realitat que fa preveure que la quantitat de llars que envien els seus fills a treballar en lloc de dur-los a l’escola –que l’agència de l’ONU xifra ara en el 12% del total de les famílies a Líban– pugui augmentar aviat. “Molta gent ha deixat de comprar medicaments per a malalties cròniques o greus, com ara la diabetis, o està venent-se els mobles per poder comprar menjar”, reconeix la cap de comunicació d’Unicef.
La misèria que colpeja el Líban fa trontollar els pilars del sistema educatiu. La devaluació de la moneda local, que des de finals de 2019 ha perdut el 93% del seu valor en comparació al dòlar, fa que anar a treballar pugui ser una pèrdua de diners per als professors: “El meu sou ara és inferior a la quantitat de diners que he d’invertir en benzina per anar a l’escola i tornar”, explica a El Punt Avui la professora Nathalie Georgiou. Ella, com la majoria de residents al Líban, ha d’afegir hores a la seva jornada laboral per poder arribar a final de mes en un país que s’ha descobert a si mateix com a pobre.
La inflació ha multiplicat per deu els preus de molts productes bàsics després que l’estat hagi retirat les subvencions que abaratien els costos de l’alimentació, de les medecines o del combustible. La majoria de libanesos, que continuen cobrant els mateixos sous que dos anys enrere, no poden cobrir totes les necessitats a la vegada. El nou preu de la benzina, estratosfèric en comparació amb les possibilitats de la butxaca dels libanesos, ha dut la majoria d’escoles a prendre la decisió d’obrir només quatre dies per setmana. “Els professors continuem venint a l’escola perquè estimem el que fem i perquè sabem que això és important per als estudiants, però no sé si serem capaços de venir a classe i donar el que estem donant si la inflació i la crisi continuen”, adverteix Georgiou. Afirma que les condicions miserables en què viuen els docents amenacen el sistema educatiu: “No estem gens motivats amb la nostra feina”, reconeix, “només ho estem pel futur dels estudiants, però a llarg termini això no és suficient”.
Època negra
La fallida econòmica no és l’única dificultat a què s’enfronten les escoles. Les mesures contra la propagació de la covid-19 van forçar centenars de milers d’alumnes a estudiar des de casa durant un any sencer, fins l’abril del 2021, sense comptar amb els mitjans adequats per fer-ho: “Molts estudiants no tenien ordinador ni un ambient propici a la llar, ja sigui per la manca d’un espai propi o perquè els pares havien perdut la feina a causa de la crisi”, explica Georgiou.
Els talls de llum que afecten llars, comerços i hospitals durant bona part del dia al Líban també feien perdre la connexió a internet o la bateria dels dispositius. Molts estudiants van sentir-se marginats i la mala experiència, indica Georgiou, fa que ningú vulgui deixar d’assistir a les aules malgrat els esforços que això implica: “Els alumnes de secundària, preocupats pel seu futur, afronten nivells greus d’estrès. No saben què passarà si no podem acabar el programa o fer els exàmens que els permetin avançar a les properes etapes.”
Georgiou, que també és mare de tres criatures, acaba l’entrevista plena de dubtes. Explica que està treballant a dues escoles a la vegada i que no pot pagar res més que la benzina i l’electricitat, i hi afegeix que tothom està sacrificant massa coses mentre el govern “no està fent res” per canviar la situació. “No sé cap a on anem”, conclou.