Encaixats i encaixonats

El ribot espanyol no para d'allisar la legislació sorgida de l'autogovern català. Quan encara no hem paït la rebaixa de l'Estatut, ara el Defensor del Poble ha decidit de sotmetre la llei d'acollida dels immigrants a la fulla esmolada del Tribunal Constitucional, perquè considera que facilitar l'aprenentatge del català als nouvinguts és un excés intolerable. Vistos els precedents, tot fa preveure que la decisió dels magistrats tornarà a ser desfavorable.

Un dels principals topalls que les institucions espanyoles posen a la nostra llibertat afecta la política lingüística. Impedir que el català sigui la llengua “preferent”, tal com postula la sentència contra l'Estatut, constitueix un atemptat contra el dret que té qualsevol nació a la continuïtat cultural i lingüística. És una obvietat que, en el món globalitzat d'avui, només poden sobreviure les llengües que tenen un ús oficial i social preferent en un territori determinat. L'administració, l'escola i els mitjans de comunicació són els principals agents que en faciliten l'aprenentatge i n'estenen l'ús. Limitar una llengua a una presència facultativa en aquests àmbits equival a fer-la prescindible. I, a la llarga, a condemnar-la a mort.

A aquestes alçades, sorprèn que alguns polítics parlin seriosament de trobar l'encaix de Catalunya amb Espanya. Però, si d'encaixats i encaixonats no ho podem pas estar més! I dins una estretor tan asfixiant que no se'ns permet ni de fer la viu-viu. El que cal és sortir del caixó.