opinió
L’auge dels populismes i l’extrema dreta
En el període d’entreguerres del segle XX es consoliden a Europa diferents règims feixistes. La decantació política cap a l’extrema dreta és conseqüència del pànic de les classes conservadores davant del triomf de la Revolució d’Octubre, que esdevé una esperança per al proletariat europeu i una amenaça per al capital (tot i que molt aviat la revolució deriva en un nou sistema totalitari); de les reparacions de guerra imposades a Alemanya en el Tractat de Versalles (1919), que resulten humiliants, provoquen una hiperinflació que empobreix i radicalitza les classes mitjanes i faciliten l’ascens del nazisme, i d’una crisi econòmica que genera una creixent contestació de les democràcies liberals.
En aquest context, floreix el discurs dels moviments feixistes, basat en un nacionalisme ètnic (la raça ària per al nazisme) que nega la conflictivitat social i cerca un boc expiatori (els jueus o altres minories) per explicar les disfuncions del sistema, en la fidelitat cega a la figura carismàtica del líder ungit d’una autoritat moral i política indiscutible i en la gestió d’una política de propaganda de masses i de control dels mitjans de comunicació que, a través d’una escenografia d’estètica i mitjans (ràdio, cinema...) aparentment moderns i sovint agressius, embolcallen una ideologia profundament reaccionària. És l’Europa dels vells feixismes d’uniformes, corretatges, braç enlaire, antisemitisme, parades militars, concentracions i mítings de masses, provocacions, atemptats i assassinats. No en va, un dels eslògans de les forces de xoc nazis era “Apoderar-se del carrer és la clau per aconseguir el poder de l’Estat”. Des del 1930, la confrontació electoral i al Reichstag “es completa –i en part és substituïda– pels xocs als carrers entre les forces armades del partit i els elements rivals” (Alan Bullock). I així es defineix Falange, “Somos una generación… que entiende la política de manera radical ... Como estilo de vida hemos elegido la milicia y esta milicia la practicamos con la pluma, pero también con la espada... dialéctica de puños y pistolas” (El Escorial, desembre del 1941).
Poc importa, en darrera instància, que les propostes contradiguin la realitat, perquè, com sintetitza Joseph Goebbels, ministre de Propaganda i Il·lustració Popular (1933-1945) de Hitler, es tracta de simplificar al màxim el missatge i l’anàlisi de la realitat fins i tot a costa de deformar-la, perquè la comprensió i la capacitat receptiva de les masses és limitada; de convertir tots els adversaris en un enemic únic (ells i nosaltres); de banalitzar els errors propis i magnificar els dels adversaris (que només són enfocaments polítics diferents); de popularitzar, repetint-los fins a la sacietat, eslògans simples que intencionadament anul·len l’anàlisi política i falsegen la realitat i de crear una allau d’acusacions –encara que falses– contra l’adversari, perquè “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”; i de propiciar arguments que alimentin actituds primitives preexistents i odis i prejudicis ancestrals reductibles al maniqueisme del que és bo o és dolent per a la pàtria o la nació segons el líder carismàtic.
Els moviments populistes que proliferen avui a Europa i Amèrica tenen poc a veure amb el populisme tradicional llatinoamericà (1930-1950), característic de societats poc estructurades on el clientelisme i l’aliança de sectors populars contra l’oligarquia contenia mecanismes de reciprocitat i lleialtat entre la base electoral i el líder i podia abastar tot l’arc ideològic des de l’esquerra a la dreta. El prototip és la primera presidència de Juan Domingo Perón (1946-1955).
En canvi, l’auge dels populismes actuals i de l’extrema dreta recorda més aviat el decàleg de Goebbels. Així, a cavall de la crisi econòmica de 2008-2014, de l’arribada d’immigrants i refugiats a Europa i als EUA i de la pandèmia de la covid-19, hom proposa solucions simples a situacions complexes –que Donald Trump redueix als 280 caràcters de les piulades–, sovint autoritàries i antidemocràtiques. Són moviments que normalitzen la corrupció i les fake news, alimenten el rebuig de “l’altre” especialment si és musulmà o sud-americà, promouen un euroescepticisme que desemboca en democràcies il·liberals que qüestionen i reverteixen valors democràtics fonamentals (Polònia, Hongria, Eslovènia...) i anteposen un model de seguretat policial-militar-judicial al dret d’acollida i les llibertats. Aquest auge es tradueix en l’avenç del vot populista de dreta radical en les eleccions al Parlament Europeu, que entre el 2009 i el 2019 passa del 8 al 25%. Al mateix temps, hi ha estats –i no cal anar gaire lluny– on l’exercici del dret a decidir i la llibertat d’expressió són perseguits i reprimits per uns poders arrelats en les clavegueres del deep state que practiquen una mena de cop d’estat institucional permanent. No es tracta de banalitzar el feixisme ni els crims d’alguns règims comunistes, però l’ascens dels populismes i de l’extrema dreta és una amenaça per a la convivència i el futur de les democràcies –instigats per Trump, ara fa un any, una colla de fanàtics van assaltar el Capitoli– i, en el cas d’Europa, recorda cada vegada més el que va succeir durant el període d’entreguerres del segle passat.