“A ningú li interessa un conflicte bèl·lic a Ucraïna”

Soc optimista i espero que no. Una anàlisi rigorosa ens diu que a ningú li interessa un conflicte bèl·lic. Però estem en un moment en què totes dues parts han iniciat allò que Clausewitz [teòric militar] en deia “la boira de guerra”, que és la desinformació, la confusió, els missatges culpabilitzadors de l’altre i victimitzadors del propi cantó. Què passa realment? És difícil de dir, però el conflicte a Ucraïna el teníem des de fa set anys.

Rússia no ha volgut mai reconèixer el nou govern d’Ucraïna, la seva legitimitat, i en això potser té raó, perquè la revolució de Maidan va ser molt confusa. Això li ha permès autolegitimar-se per incorporar Crimea al seu territori, cosa que des del punt de vista del dret internacional no té cabuda i que, a més, contradiu els propis missatges de Moscou que respectaria les fronteres . Rússia dona suport a les repúbliques secessionistes d’Ucraïna oriental i recupera un discurs que reivindica la identificació nacional amb Ucraïna: els ucraïnesos són part de la nació russa. No és només el nostre interès geoestratègic, és nash, nostra. Hi ha altres punts en què tenen part de raó, com ara la presència d’una forta pressió occidental amb un joc de vegades brut, i d’elements d’extrema dreta que ni Kíev ni els seus socis occidentals han sabut gestionar, fet que entronca amb un discurs nacionalista ideològic molt arrelat a Rússia, que és la lluita contra el feixisme, el nazisme.

Fins fa molt poc, l’esquema era: Occident necessita el gas rus, però Rússia necessita més vendre el gas a Occident. El 50% de les seves exportacions anaven a Occident i, d’aquestes, el 80-85% eren gas o hidrocarburs. Però ara aquest esquema es trenca perquè la Xina està accelerant l’adquisició de gas rus.

La del gas és la màxima debilitat europea que pot aprofitar Moscou. Però Rússia està molt debilitada, té una forta crisi social. La covid ha causat més de 320.000 morts, oficialment. Això és un gran fracàs per a un país que, amb la seva vacuna, pretenia liderar la lluita contra la covid al món. I ha fracassat, sobretot, pel rebuig social a aquesta mena d’iniciatives estatals. Putin continua tenint un gran ascendent, però és al poder des de fa 22 anys. El desgast es nota i les noves generacions se n’estan distanciant molt.

Doncs, entre d’altres coses, precisament per això. S’ha dit sempre que la millor campanya de popularitat és una guerra. No cal arribar-hi; només traient la màquina propagandística –els altres es conxorxen en contra nostra...–, Putin ja en té prou per cohesionar la societat russa al seu voltant. La por de l’amenaça exterior forma part del discurs polític i diplomàtic rus.

Ara és l’OTAN la que envia vaixells, aviació , tropes... s’estan reforçant i això també és un argument per Rússia. Al capdavall, Rússia desplega tropes al seu territori, de manera agressiva i coercitiva, sí. Però és el seu territori i té dret a fer-ho, mentre que l’OTAN arma Ucraïna, que no n’és país membre.

Depèn de com es miri. Pels russos, aquest moviment de tropes és una reacció a tot el procés d’Occident d’incorporar-se Ucraïna, de fer un pas endavant cap al cor de Rússia.

Més diàleg. És veritat que els màxims d’exigències són inassumibles per totes dues bandes. Però el diàleg no s’ha exhaurit.