“Vull ser útil al PSC en aquests moments difícils”

Políticament? Al PSC.

Sí, però l'optimisme és la principal
eina dels que volem canviar el món. No ens podem permetre el luxe de ser pessimistes.

Si més no he mostrat la meva disponibilitat a la meva agrupació local i a la federació a la qual pertanyo. És que no estic només disposada a anar a les llistes. Estic disposada a fer campanya i anar allà on calgui a explicar el projecte del PSC, que és el meu.

No n'hem parlat, d'aquest tema.

Hem tingut la gran oportunitat d'estar set anys al capdavant de la presidència de la Generalitat i jo els valoro molt positivament. I ens presentem a unes eleccions per primera vegada amb un candidat a president que és el president actual, per tant és un moment apassionant, tot i que efectivament les enquestes no ens donen gaire bones expectatives de vot. Hem de combatre aquest sentiment de no sortir guanyadors.

Catalunya sempre ha tingut dos vessants a l'hora de fer política: el de crear serveis públics, millorar el país, modernitzar-lo i crear infraestructures per convertir-lo en motor econòmic, i el vessant de la defensa de la nostra identitat nacional, de les nostres institucions i de la nostra capacitat d'autogovern. En el primer cas, la crisi internacional que estem vivint ens ha portat a una situació difícil i, en el segon, hi ha un altre problema que no l'hem creat nosaltres, sinó el PP i el Constitucional. Per tant, els dos vessants de l'acció política tenen problemes greus i la ciutadania quan viu problemes greus necessita respostes clares.

Vol dir que una part de la ciutadania imputa els problemes de la crisi econòmica i institucional a qui representa la màxima institució del govern. Però això s'ha d'explicar i s'ha d'explicar molt bé. Perquè les enquestes donen com a guanyador un partit el concepte del qual per sortir de la crisi no és precisament fer arribar la prosperitat a tothom ni garantir la igualtat i la justícia social. I aquest partit que les enquestes donen com a guanyador igualment té un projecte de nació molt difús, que mai ha concretat exactament en què consistia i que s'ha anomenat sobiranisme.

Jo crec que una de les coses que hem de fer és perdre la por de parlar clar. Hem de tornar-li el nom a les coses. Miri, aquí només hi ha dues possibilitats: continuar units a l'Estat espanyol o ser independents. La independència també té el problema que el moviment polític que la defensa no ha acabat d'aclarir mai si parla de Catalunya o de totes les terres de parla catalana, ni quin és el camí per arribar-hi. La solitud i l'aïllament no crec particularment que siguin la solució.

Sí, determinats sectors del PSOE, que en alguns moments semblen majoritaris, tendeixen a desenvolupar aquest projecte. El projecte del PSC és el més fidel a la Constitució, que és el que reconeix fórmules diverses i realitats polítiques diverses dintre d'un mateix estat. Hem de perdre la por de parlar de federalisme i d'estat federal. Espanya serà federal o no serà.

Fer política sempre és una història d'alegries i decepcions. Jo crec que la reacció del president Zapatero respecte a la sentència del Constitucional va ser molt freda, sobretot tenint en compte que la llei orgànica de l'Estatut era també una llei defensada per les Corts Generals. Tímidament això ha anat canviant, però encara massa tímidament.

Amb Antoni Castells he compartit els dos mandats i la seva renúncia a anar de candidat sempre és una notícia que impacta quan la coneixes. Però és una opció molt seva, personal, tot i que insisteix que no abandona el projecte socialista. Jo, si els meus companys consideren que puc ser útil sent candidata en aquesta campanya, ho seré. No vull deixar de ser útil en aquest projecte en aquests moments difícils en què les enquestes ens auguren resultats dolents. No serà ara que jo anunciï que deixo d'estar en primera línia. Més endavant, qui sap. Jo tinc una professió que m'agrada i potser algun dia hi tornaré. Però fins a la nit del recompte de les eleccions ho esmerçaré tot perquè el PSC sigui la primera força política de Catalunya.

M'hauria agradat que el sentiment institucional de formar part d'un govern hagués pesat més que la militància de cadascun dels partits.

No ho crec. Miri, un pot discrepar sent lleial. Perquè el que val, al final, és aquest projecte que es diu socialisme democràtic. Amb el temps ha tingut diferents direccions, diferents accents. En Joan Raventós, en Raimon Obiols, en Narcís Serra, en José Montilla, en Pasqual Maragall, tots ells són usufructuaris d'un període d'activitat política, però el que preval és el projecte polític del PSC, pel qual jo estic en aquest partit.