Defensor del Poble

Contravenint fins i tot un costum tan hispànic com el de tancar tot el país a l'agost, les institucions de l'Estat espanyol semblen entestades a no deixar que ens n'oblidem, ni per un minut, que la Catalunya existent no hi cap, en els estrets marges de les seues normes i institucions. Ara la institució del Defensor del Poble (sic) ha decidit recórrer una norma com la llei d'acollida, elaborada mitjançant un complex treball de consens amb els grups socials implicats i feta amb una cura especial per no afegir tensions addicionals a una qüestió tan delicada com la de la nova immigració.

El recurs revela una distància sideral entre el sentit comú català i l'espanyol: el que vist des d'ací és una llei equilibrada i raonable, dins de les limitacions competencials del règim autonòmic, feta per afavorir la convivència i integració, des de Madrid s'interpreta com un mena d'acte de subversió nacionalista que busca imposar la llengua catalana per la força i poc menys que prohibir el castellà. Quan la interpretació de la realitat és sistemàticament tan diferent, el diàleg esdevé gairebé impossible. Aquest és el nucli de la crisi actual de relacions entre Catalunya i Espanya. Només cal comparar aquest recurs amb la política del Canadà respecte a aquesta qüestió: van transferir plenes competències al Quebec en matèria d'immigració, tot reconeixent el caràcter estratègic per preservar el dret democràtic dels quebequesos a preservar la seua societat diferenciada. És justament aquest el dret que les institucions espanyoles neguen a Catalunya.