eL RADAR
Fins on vol arribar?
Compten més els fets que les paraules, i el que passa avui que el que va passar ahir. Amb tot, 72 hores després de la invasió russa d’Ucraïna, val la pena rebobinar la pel·lícula de violència que es projecta a l’est d’Europa per parar atenció en la intervenció televisada de Putin, dilluns passat, per justificar l’atac a la república veïna, “el discurs geopolític més terrorífic del segle XXI”, en opinió de l’analista Ian Bremmer.
Després de reconèixer les repúbliques separatistes de la regió del Donbass –pas necessari per poder al·legar, més tard, la defensa de la població russòfona “massacrada” pel règim “nazi” de Kíev–, Putin va desenvolupar la seva particular visió sobre la història d’Ucraïna per negar-li la condició d’estat sobirà i independent. Així, en la concepció del Kremlin, Ucraïna, indestriable de Rússia, amb la qual formen una “única nació”, és un “invent” del líder bolxevic Vladímir Lenin, que hauria reconegut la seva autonomia dins l’estat soviètic sorgit de la Revolució. Putin retreu a Lenin haver introduït en la Constitució soviètica del 1924 “el dret de les nacions a l’autodeterminació, fins a la secessió”, un “error” històric que, unes dècades després, aplanaria el terreny a la declaració d’independència d’Ucraïna del 1991 i acceleraria la implosió de l’URSS.
En virtut d’aquesta consideració d’Ucraïna com un mer apèndix de Rússia, Moscou ha intentat revertir la tendència centrífuga dels governs prooccidentals de Kíev, orientats cap a la Unió Europea i l’OTAN, per tornar el país sota la seva “esfera d’influència”. Fins al punt de la invasió, per instaurar a Kíev un govern titella amb el qual “negociar la pau”, eufemisme per designar la imposició d’un estatus de neutralitat. Al marge dels incompliments que es puguin atribuir als aliats respecte als pactes sobre seguretat europea firmats al final de la guerra freda, l’atac a Ucraïna, l’entrada dels tancs russos en violació flagrant de la legalitat internacional, suposa un pas extrem que es pot interpretar també com un missatge adreçat a l’antiga república soviètica de Geòrgia, que espera la seva adhesió a l’OTAN, o a l’oposició de Bielorússia, on cova la protesta contra el règim dictatorial de Lukaixenko, aliat del Kremlin, i el desig d’obertura cap a Occident. L’avís ressona, fins i tot, al nord d’Europa, quan Putin amenaça amb “greus conseqüències politicomilitars” si Suècia i Finlàndia abandonen un dia la seva tradicional neutralitat per picar a la porta de l’OTAN. Ningú pot saber fins on pot arribar Putin en la seva obsessió perquè Rússia recuperi l’antic poder imperial.