Últim graó en la legitimació de Vox

El pacte entre el PP i Vox a Castella i Lleó ha trencat el tabú de fer entrar l’extrema dreta a les institucions espanyoles. Era el pas més difícil. A partir d’ara, ja tenen la porta oberta: el PP els ha regalat el vestit de partit de govern. A més de la importància innegable del fet en si per tot el que significarà, el pacte és l’últim graó en l’escala de legitimació que va començar ja fa uns anys. En concret el 2017, quan una formació fins aleshores desconeguda va fer servir el poder judicial per muntar-se la campanya de propaganda amb més cobertura mediàtica des de la mort de Franco. I amb la complicitat d’una bona part de mitjans i polítics de l’Estat espanyol.

El pacte ha posat de manifest la hipocresia o lentitud de reacció d’aquells actors que ara s’esglaien. Quan divendres es va anunciar, Pedro Sánchez va dir amb to greu i preocupat que és un fet inèdit en la democràcia espanyola. El problema és que els escarafalls haurien d’haver començat ben abans. Perquè també és un fet inèdit no només en la democràcia espanyola, sinó europea, que l’extrema dreta fos l’acusació popular en un judici que tenia com a objectiu empresonar rivals polítics. Vox era tan franquista aleshores com ara, i no hauria arribat on és sense la complicitat d’aquells que no van qüestionar que un partit d’extrema dreta fos presentat mediàticament i políticament com el “bo” del relat, el que faria que s’impartís justícia. Vox no era cap problema quan feia la feina bruta a l’Estat, però ho és ara que toca poder? No es pot alimentar el monstre i esperar que no creixi.

Luis Garicano, eurodiputat de Cs, va reaccionar a la notícia amb aquesta piulada: “Em preocupa i entristeix veure l’extrema dreta populista i antieuropea entrar a la meva comunitat autònoma. Castella i Lleó es mereix ser governada per persones que creguin en la democràcia liberal, la integració i la diversitat.” Garicano, que és del mateix partit que Jordi Cañas, sembla oblidar que Cs ha estat el precursor de Vox en els aspectes que van consolidar la imatge de les dues formacions. Va ser Cs qui va introduir l’agressivitat en les formes i l’obsessió per trencar el consens al voltant de la immersió lingüística. Sense tota la feina feta prèviament per Cs, la irrupció de Vox hauria estat massa abrupta.

Donald Tusk, president del Partit Popular Europeu (PPE), va dir que el pacte dels seus amb Vox a Castella i Lleó era, per a ell, “una trista sorpresa” i que esperava que es tractés d’un “incident puntual”. És curiós que una de les poques persones que han mostrat sorpresa davant d’un pacte tan anunciat hagi estat el mateix president popular. Feia temps que el partit preparava el terreny. El 20 de febrer, José García-Margallo, que passa per ser un dels representants de l’ala moderada, justificava a Cuatro el probable pacte a Castella i Lleó dient que no entenia que es criminalitzés Vox i no els partits independentistes o Podem. Legitimava l’extrema dreta amb la fal·làcia dels extrems. Una ocasió perduda d’esdevenir una dreta moderna i democràtica i una actitud miop: pactar amb l’extrema dreta sempre beneficia l’extrema dreta.

Això ho saben bé a Itàlia, on Silvio Berlusconi, que pertany al PPE, va fer el mateix que el PP espanyol: utilitzar l’extrema dreta de crossa per arribar al poder. A Itàlia, l’extrema dreta populista de la Lliga i la postfeixista de Germans d’Itàlia fa dècades que són a les institucions gràcies a Berlusconi. La coalició entre els tres partits ha governat el país i actualment ho fa a la majoria de regions. Amb els anys, però, el fort Berlusconi ha acabat sent el soci minoritari de la coalició. El setembre del 2019, en una convenció de Força Itàlia, el magnat va tenir un atac de sinceritat i d’impotència: “Però si vam ser nosaltres que vam dur els feixistes al govern! Nosaltres els vam legitimar!”, va dir, amb l’orgull ferit davant la constatació que l’extrema dreta que ell ha blanquejat durant anys l’havia devorat. El PP espanyol podria llegir la història de Berlusconi com un avís, però més aviat sembla que acabarà sent un presagi. Per justificar el pacte amb els de Vox, Alfonso Fernández Mañueco ha hagut de pintar-los com dels seus, és a dir, dels bons; persones amb qui es pot governar, a qui es pot votar. I és que tot pacte de la dreta amb l’extrema dreta és sempre, en el fons, campanya a favor de l’extrema dreta.