Política

OMAR MANSOUR

MINISTRE DE L’INTERIOR DE LA REPÚBLICA ÀRAB SAHRAUÍ DEMOCRÀTICA I DIRIGENT HISTÒRIC DEL FRONT POLISARIO

“És lamentable que Madrid cedeixi així davant de Rabat”

“Si al govern espanyol li agrada tant la seva amistat amb Mohamed VI, que li regalin el Palau d’Orient o la Cibeles, però vendre la casa del veí és ridícul”

“El Marroc està patint una sagnia al front i això té repercussions a l’exèrcit i al govern marroquí, que demana l’alto el foc, però no l’acceptarem fins que no hi hagi una solució al conflicte”

MILITANT SAHRAUÍ
Omar Mansour és un dirigent històric del Front Polisario, l’organització política i armada que lluita per la independència del Sàhara Occidental. Exerceix com a ministre de l’Interior de la República Àrab Sahrauí Democràtica, després d’haver liderat també els ministeris d’Educació i d’Afers Exteriors i d’haver estat ambaixador en múltiples països. Atén El Punt Avui des de territori sahrauí.
Els tribunals europeus reconeixen que el Marroc i el Sàhara Occidental són territoris diferents

Una nota del palau reial del Marroc ho comunicava divendres de la setmana passada al vespre: el govern espanyol, liderat per Pedro Sánchez, trencava la política que havia mantingut en el conflicte del Sàhara Occidental durant 47 anys, des que Madrid va abandonar la zona, el 1975. La nova política de l’Estat espanyol, que segons el dret internacional continua sent la potència administradora d’aquest territori pendent de descolonització, abraça la proposta del Marroc, que ocupa la zona i defensa la seva integració com a autonomia marroquina mentre bloqueja la resolució democràtica del conflicte plantejada per l’ONU. La decisió de Sánchez defuig la responsabilitat històrica de La Moncloa i podria ser una concessió mal calculada cap a Mohamed VI.

Què opina de la decisió de La Moncloa?
És lamentable que Madrid claudiqui així davant del Marroc per les pressions migratòries. Veient el programa del PSOE, crèiem que La Moncloa seguiria el full de ruta que l’ONU té pensat per al Sàhara Occidental, que garanteix el seu dret d’autodeterminació i que busca una solució duradora al conflicte. Madrid ja ens havia venut d’una manera escandalosa el 1975. Després ha venut armament al Marroc, l’estat ocupant, tot i saber que l’utilitzaria en la guerra contra els sahrauís, que lluiten per la sobirania. Ara es tornen a vendre els sahrauís sense arguments. S’oposen a l’ocupació russa d’Ucraïna i la denuncien com a invasió, però la invasió que tenen al costat, tipificada com a tal per l’ONU, la pacten amb el Marroc.
Quin efecte té aquesta decisió sobre la resolució del conflicte?
Cap, és contrària al dret internacional. Tot el que s’allunyi de les resolucions presentades pel Consell de Seguretat no té efecte. Els tribunals europeus reconeixen que el Marroc i el Sàhara Occidental són territoris diferents i no atorguen a Rabat cap dret sobre el territori sahrauí. Perquè es pugui parlar del Sàhara Occidental com a autonomia del Marroc, Rabat s’ha de guanyar la sobirania del territori. I no ho ha fet en 46 anys per via militar ni judicial. Si Rabat té clar que els sahrauís independentistes són minoria, fem un referèndum.
Quina ha estat la reacció dels sahrauís?
Vergonya i decepció. També per als veïns, inclosa Algèria. Si a Madrid li agrada tant la seva amistat amb el Marroc, que li regalin el Palau d’Orient o Cibeles, però vendre la casa del veí és ridícul. Proposar als sahrauís ser una autonomia del Marroc és humiliar-los, ignorar-los, llençar per la borda una història comuna de 96 anys entre espanyols i sahrauís. Madrid diu que vol establir una relació fiable amb el Marroc. Pretendre-ho és ignorar la seva història amb Rabat.
Tot s’ha precipitat des dels incidents de Guerguerat, el 2020.
Davant la inacció de l’ONU, el Marroc va desplegar l’exèrcit contra civils sahrauís mobilitzats a la zona. El Front Polisario [FP] havíem advertit que l’aparició de l’exèrcit marroquí a la part del Sàhara Occidental de l’est del mur, controlada pel FP, era una violació inacceptable. L’atac contra civils innocents era una línia vermella, així que es va trencar l’alto el foc vigent des del 1991.
Molts joves sahrauís van apuntar-se a la guerra, que continua.
Els inscrits van sobrepassar les nostres expectatives i les escoles d’entrenament no donaven l’abast. És una guerra de desgast, sense grans enfrontaments, al voltant del mur [entre el territori ocupat pel Marroc, al litoral, i el controlat pel FP]. El Marroc ha tingut moltes pèrdues. Les seves posicions són fixes; les nostres, mòbils. Mai saben on som. La sagnia que pateixen té repercussions en el govern, que demana l’alto el foc. No l’acceptarem fins que no hi hagi una solució al conflicte.
Quins interessos comparteixen Madrid, Rabat i Brussel·les a la zona?
L’ocupació té motivacions econòmiques. Volen el fosfat, la pesca o l’agricultura, entre altres coses. Els tribunals europeus han sentenciat dos cops que la UE i el Marroc no tenen dret a explotar aquests recursos sense el permís dels sahrauís.
Com és la vida al Sàhara ocupat?
Hi ha 100.000 soldats i policies marroquins. Els colons civils, instal·lats a la costa, monopolitzen la pesca, la construcció de carreteres o el comerç, i deixen als sahrauís el que no volen. Els colons troben feines de seguida, però els sahrauís no, per molt que estudiïn. És un règim d’apartheid.
Què passaria amb els sahrauís i els seus drets sota l’autonomia proposada pel Marroc?
Això no passarà mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.