“De les víctimes reconegudes, l’Estat exclou les causades per ell”

Sí, de fet, un dels objectius del llibre és desconstruir la mirada que la violència només s’ha produït per part d’un actors armats i recordar que des dels aparells de l’Estat s’han perpetrat crims que han afectat col·lectius polítics dissidents i que obeeixen a l’interès de posar fi a la dissidència política. Sobretot en el període de la transició del 1975 al 1982 hi ha una quantitat molt important de víctimes que, a hores d’ara, encara no s’ha reconegut ni reparat degudament. De fet, l’Estat reconeix un conjunt de víctimes del terrorisme, 6.000 persones, de les quals 1.500 han mort des de l’inici del tardofranquisme fins a l’actualitat, i d’aquestes exclou les causades pel mateix Estat, pels cossos i forces de seguretat i pels grups d’extrema dreta. De manera que hi ha les víctimes oficials, reconegudes per les institucions de l’Estat, i les víctimes reals. Un dels elements centrals del llibre és recordar que de víctimes n’hi ha hagut de tota mena, per actors armats molt diversos. Mentre a uns se’ls garanteix el dret a la veritat i la reparació, altres no tenen satisfets alguns d’aquests drets ni els els han reconegut les institucions i la societat com es mereixien i els correspondria en un estat democràtic.

Diversos autors fan una panoràmica de tres períodes històrics –tardofranquisme del 1968 al 1975, transició del 1975 al 1982 i període democràtic del 1982 fins a l’actualitat–. És veritat que, dels 1.500 morts, 900 són víctimes d’ETA i, després, de grups armats de signe divers. Però, per exemple, en relació amb els cossos i forces de seguretat, grups parapolicials i grups feixistes, si reculem fins al 1964, la Fundació Euskal Memoria les xifra en 500. Causades pels cossos policials –Policia Armada, Guàrdia Civil i Policía Nacional– estem parlant d’unes 200, però totes aquestes no han estat tipificades com a víctimes del terrorisme. Els seus familiars no han rebut les prerrogatives que els corresponen: un procés judicial correcte i equitatiu i, després, ajudes psicològiques, d’estudi i econòmiques. Podríem dir que un terç dels assassinats polítics a l’Estat des de la transició no han estat catalogats ni han rebut la consideració oficial. Tots els familiars que testimonien en el llibre reclamen que totes les víctimes han de ser reconegudes i veure satisfets els seus drets.

Més enllà de qui és el victimari, els uneix que són persones a qui els iguala el dol i haver transitat del dany inicial cap a un procés de resiliència; que, lluny de quedar-se en l’odi i la rancúnia, han experimentat aquest procés que els ha dut a ser persones compromeses amb la justícia, la pau i la defensa d’una societat resilient i democràtica. Per tant, són persones que aparentment no tenen connexió però que, per raons generacionals, perquè els seus familiars van ser assassinats per actors armats diversos, tenen com a fil conductor que totes elles han incorporat el seu drama en l’equipatge biogràfic. Lluny d’instal·lar-se en la còlera, la ira, la rancúnia, el discurs bel·ligerant de venjança i càstig que sí que fan algunes víctimes, es distingeixen pel fet de ser persones que sobretot estan treballant perquè allò que van viure elles no torni a succeir ni li torni a passar a ningú més. Jo també pretenia en el llibre contradir el discurs que la dreta espanyola, a través de les dues associacions de víctimes més importants –AVT i Covite–, ha projectat: aquesta mirada basada en la venjança, el càstig, la polarització, que les víctimes són monolítiques i totes fan un discurs de rebuig, de bons i dolents. Hi ha una sèrie de víctimes que es reconeixen totes iguals, que consideren que no n’hi ha d’haver ni de primera ni de segona. Són persones a qui també les uneixen els seus referents morals i ètics per una societat més resilient que aposti pel diàleg i les formes pacífiques a l’hora de dirimir conflictes socials, humans.

Ha estat una constant. Aquestes quinze víctimes han patit una doble victimització, no només el dany familiar i emocional per la mort del seu parent, sinó el menyspreu i l’oblit per part de les autoritats. Els botxins d’Agustín Rueda van ser condemnats uns mesos, se’ls va traslladar a una presó en molt bones condicions, però al cap d’uns mesos se’ls va restituir. Alguns d’ells eren molt propers a Fuerza Nueva. Per bé que és el primer cas de condemna a funcionaris de presons, evidentment hi ha un biaix polític, com l’Estat genera un marc d’impunitat a tots aquells funcionaris que han comès crims, sigui restituint-los en el lloc de feina, sigui condecorant-los i ascendint-los. Això crec que demostra que no hi ha hagut una ruptura amb el franquisme sinó que les estructures policials, judicials i militars han mantingut el mateix patró: blindar, assegurar que tots els funcionaris que han abusat de drets hagin estat còmodament sancionats. Els condemnats dels GAL només han complert el 10% de la pena imposada. Euskal Memoria calcula que només el 20% dels crims comesos per part de l’Estat han estat reparats amb un procés judicial correcte i diligent.

Un altre dels elements que aglutina els diversos testimonis és que reclamen que, per anar cap a un procés de justícia transicional, restaurativa, que porti a garantir drets fonamentals, cal desconstruir aquella arquitectura institucional que, segons l’ONU i Amnistia, han provocat que l’Estat espanyol generés un marc d’oblit i impunitat: la llei de secrets oficials del 1968, la llei d’amnistia del 1977, l’Audiencia Nacional, que és la successora del tribunal franquista que d’un dia a l’altre va mantenir els mateixos magistrats, un cas sense parangó a la Unió Europea... I després hi ha la llei mordassa, el codi penal relatiu als delictes d’odi que s’utilitzen per criminalitzar la dissidència, etcètera.

Recordem que Felipe González va acompanyar Barrionuevo i Vera a l’entrada de la presó pel cas de Segundo Marey. Encara no hi ha hagut la possibilitat d’examinar els crims comesos per la guerra bruta. Fins al punt que Pili Zabala, la germana, ha presentat documentació per tal que la Fiscalia reobri el cas i permeti cridar l’expresident espanyol perquè rendeixi comptes sobre aquell període. I això els tribunals ho han impedit. Avui en dia, encara els grans partits de l’Estat que van gestar el règim són molt refractaris a investigar i aclarir i dirimir responsabilitats dels crims comesos amb la seva empara.

És un cas molt exemplar de com s’han prioritzat les víctimes dels dos grans partits polítics de l’Estat. En segon lloc han quedat altres funcionaris, i ella ho explica: fins que no es va començar a assassinar polítics, el cas del seu marit havia quedat molt bandejat. I ja no cal ni parlar de les víctimes civils com les d’Hipercor, que a hores d’ara no han rebut la indemnització pertinent i, fins i tot, algunes no han estat ni tan sols ateses ni cridades. És evident que fins a la llei de víctimes del terrorisme del 1999 no va haver-hi unes primeres actuacions. Després, amb la reforma del 2011, teòricament es va habilitar una oficina per incloure tota la casuística, però tampoc ha estat així. Han estat Robert Manrique, Sara Bosch i altres persones afectades per l’atemptat d’Hipercor i d’altres les que, a iniciativa pròpia, han hagut d’atendre les víctimes de l’atemptat gihadista de les Rambles i Cambrils. Però també en el cas de l’Ernest Lluch, la seva filla Rosa explica que la cúpula d’Interior comandada per Jaime Mayor Oreja no va tenir cap interès i els van utilitzar i tractar de manera barroera. Els van prometre ajudes per a estudis que no es van concretar. Totes aquestes víctimes han patit una doble victimització per les seves idees. La Rosa Rodero, a poc a poc, s’ha significat com una persona compromesa amb els drets dels mateixos presos d’ETA. Cada gener participa en la manifestació per exigir el reagrupament dels presos al País Basc però com una mesura de garantia de drets, no pas per simpatia. Tot això influeix a l’hora que l’Estat sigui més diligent i atent o menys.

Això també uneix molts testimonis del llibre. Sempre posen l’accent que és la societat civil el motor de canvi democràtic. En el cas de recosir les ferides que ha generat el conflicte basc és molt interessant veure com la mateixa societat ha creat iniciatives en l’àmbit educatiu, pedagògic, social, de trobades entre veïns, per permetre que hi hagi un acostament. Deu anys després que ETA deixés les armes i quatre d’ençà que va autodissoldre’s, això ha aplanat el camí perquè aquells sectors que fins ara no es podien ni dirigir la paraula arran del conflicte, amb les trobades que organitza el Fòrum Social Permanent o amb iniciatives com Memoria Plaza, Adi-adian, hagin tingut aquest acostament. A més a més, d’una manera més o menys discreta, víctimes de tots costats s’han anat trobant en fòrums i espais per dialogar a l’entorn de com avançar plegades cap a un procés de resiliència comunitària.

És una de les iniciatives més catàrtiques i més potents, ja no quan va néixer –aleshores era molt incipient–, sinó que ja ha passat de l’ensenyament primari i secundari a les universitats. Víctimes de la guerra bruta dels GAL, d’ETA o de la policia van a les facultats a explicar la seva vivència, interactuen amb els alumnes i, d’alguna manera, el que fan és trencar la deshumanització. En el seu moment les víctimes eren vistes com peces polítiques que es podien moure per benefici propi. Se’ls treia la dimensió humana. És molt rellevant poder posar rostre a la tragèdia. I fer que tots els alumnes que escolten aquests testimonis s’adonin que no pot haver-hi ningú discriminat ni agredit per les seves idees. És una de les activitats que té més importància a tot l’Estat espanyol. Jo no focalitzo el llibre en el conflicte basc tot i la dimensió que ha tingut. Però a l’Estat també són importants aquestes veus sobre les quals hi ha hagut un estigma previ, uns prejudicis, i veure com tothom s’ha de poder expressar lliurement i veure satisfets els seus drets bàsics, la llibertat d’expressió i la defensa de les seves idees de manera democràtica.