L’esquerra i el poder

L’Amèrica Llatina és terra de passions i de motius escenificats amb estridència, també en afers polítics. Aquí, l’esquerra i la dreta tenen, en general, un discurs que segueix ancorat en la guerra freda, si no en l’imaginari de l’època colonial, amb terratinents que van a cavall i es miren la soferta gent del poble amb la rònega arrogància del señorito del cortijo, des de la seva posició social de privilegi, gairebé sempre d’origen galdós. La volguda i repetida por del “comunisme”, un terme que sona tan anacrònic com l’economia cubana, que cada dia vira més cap al capitalisme de petit format, manté viu un control social enorme de persones que s’espanten més amb opcions de canvi que no pas amb una dreta que, per entendre’ns, és més a prop de Vox que de Merkel.

Per la seva banda, l’esquerra no es queda enrere: arengues que pregonen uns canvis estructurals que sap que són del tot impossibles en aquest moment de la vida, i una mirada cap al minso, però determinant, estrat mitjà, que és vist amb un igualment ranci prejudici de classe, tot i que és qui acaba fent decantar victòries o derrotes electorals.

Colòmbia és, malgrat tot, una rara avis en tot això de l’alternança política i d’una esquerra amb poder. Des de la independència i fins al 2002, el pastís polític es repartia entre liberals i conservadors, únicament. Després d’estossinar-se fins a fer-se mal de veritat, durant tot el segle XIX i gran part del segle XX, els partits del sistema es van dividir el poder, a voltes de manera democràtica, a voltes seguint els ideals de manipulació electoral canovistes de l’Espanya de la Restauració borbònica. Tot va esclatar el segle XXI, amb la irrupció del fenomen Álvaro Uribe, ideològicament a la dreta del Partit Conservador, i avui en les hores més baixes de la seva dilatada vida pública. I l’esquerra? Doncs a Colòmbia mai no ha tocat poder. No hi ha una esquerra institucional; mai no ha existit, un fet insòlit a la regió. En els moments del segle XX en què més a prop va ésser de guanyar unes eleccions va ser escapçada d’arrel: el 1948, va ser assassinat el polític socialista Jorge Eliécer Gaitán, quan totes les enquestes el donaven per clar guanyador; durant les dècades dels 80 i 90, el partit Unió Patriòtica va ser massacrat a mans de paramilitars i d’elements de la intel·ligència de l’Estat. És per això que l’esquerra ha estat sempre un moviment polític activista, fora de les institucions, i sovint aixecat en armes a les selves i muntanyes del país. Com bé saben al País Basc, quan els grups armats d’arrel popular deposen les armes és quan les seves propostes polítiques tenen més suport electoral.

A Colòmbia, després del procés de pau i de la desaparició de les FARC, amb la inestimable ajuda de l’impopular govern uribista actual del president Duque, una candidatura plural, que va des dels comunistes fins a elements liberals i persones renegades de l’uribisme, ha format el Pacte Històric. La coalició ja va fer saltar la banca en les eleccions legislatives del març i ara lidera la intenció de vot en les eleccions presidencials del maig, amb Gustavo Petro de candidat, un exguerriller que va abandonar la lluita armada fa més de trenta anys i que va ser alcalde de Bogotà. Només un enemic li complica la vida ara, a l’esquerra: el sistema de dues voltes, que apunta a un èxit clar en primera votació, però que el fenomen de “tots contra Petro” pot complicar en la segona volta, el mes de juny.

Sigui com sigui, Petro i la seva fórmula vicepresidencial, Francia Márquez, dona, negra i activista social convertida en tot un fenomen polític al país, poden aconseguir el que mai ha assolit ningú a Macondo: portar l’esquerra a la presidència de la república i normalitzar, així, el que hauria de ser normal: l’alternança pacífica i democràtica en el poder polític. Hi són a tocar. La capacitat de mobilitzar segments de l’important abstencionisme i de convèncer les preteses classes mitjanes del seu nul mimetisme amb el projecte veneçolà seran determinants.