Un precedent amb dimissions pel mig

El juny del 1995 un titular del diari El Mundo va fer trontollar tot l’aparell polític de l’Estat. Literalment deia: “El Cesid fa més de 10 anys que espia i grava polítics, empresaris i periodistes.” El diari posava en relleu que el Cesid –avui en dia el CNI– hauria espiat, entre d’altres, el llavors rei espanyol en converses privades amb amics seus. Però a banda de Joan Carles I hi havia personalitats com ara els ministres Francisco Fernández Ordóñez i José Barrionuevo; el parlamentari Enrique Múgica; el vocal del Consell General del Poder Judicial Pablo Castellano; el president del Reial Madrid, Ramón Mendoza Fontela, i l’empresari José María Ruiz Mateos. També hi apareixia l’expresident del govern espanyol per la UCD, Adolfo Suárez. Aquest ja era el segon cop que el gravaven. Veient la tempesta política que es va generar, el fiscal general de l’Estat, Carlos Granados, va haver d’obrir una investigació interna.

En les converses que van enregistrar els serveis secrets espanyols hi havia temes per a tots els gustos: des de relacions sentimentals fins a empresarials, periodístiques, judicials i polítiques. La magnitud de l’escàndol era tal que va agafar de sorpresa el govern presidit per Felipe González. Dues setmanes després que esclatés la polèmica, es va cobrar dues víctimes en forma de dimissions: la del ministre de Defensa, Julián García Vargas, i la del vicepresident, Narcís Serra. Era el que es coneixeria com “els papers del Cesid”.

El cas va acabar a judici, amb l’excoronel Juan Alberto Perote, excap d’operacions del Cesid, com a màxim acusat per les escoltes il·legals, que s’haurien fet entre el 1983 i el 1991. Segons va afirmar durant el llarg periple judicial, les converses intervingudes per la intel·ligència espanyola eren legals i es gravaven “a l’atzar”. Perote va acabar condemnat i expulsat de l’exèrcit.