Política

estats units

watergate

Mig segle de l’episodi que va sacsejar els EUA

L’escàndol del Watergate va suposar que molts nord-americans comencessin a qüestionar els seus líders

El rerefons és el mateix que el ‘Catalangate’: només cal canviar la Casa Blanca per La Moncloa

En un editorial ‘The Washington Post’, el diari que va destapar el cas Nixon, s’ha fet ressò de l’espionatge massiu a l’independentisme

Els cinc suposats lladregots van ser coneguts com els “els homes del president”
‘The New Yorker’ va confirmar que s’havia espiat independentistes catalans amb Pegasus

Gai­rebé ningú era cons­ci­ent de la trans­cendència històrica i política de la notícia que s’este­nia com la pólvora per la capi­tal nord-ame­ri­cana. The Was­hing­ton Post expli­cava en una breu res­se­nya que cinc per­so­nes havien estat detin­gu­des a dos quarts de dues de la mati­nada quan inten­ta­ven entrar a les ofi­ci­nes del comitè naci­o­nal del Par­tit Demòcrata. Els peri­o­dis­tes de suc­ces­sos de l’època esta­ven acos­tu­mats a fer cober­tu­res d’aquesta mena. A pri­mera vista, sem­blava una ope­ració poli­cial més i no hi havia cap sos­pita de la bomba infor­ma­tiva que explo­ta­ria després. Tot va pas­sar el 17 de juny de 1972, una data que més tard es conei­xe­ria com l’inici del Water­gate: l’escàndol d’espi­o­natge pre­si­den­cial més impor­tant als EUA.

La detenció d’aquests cinc delinqüents, molts d’ells de Miami, va caure com una galleda d’aigua gelada a la Casa Blanca. Als pas­sa­dis­sos de la residència pre­si­den­cial es res­pi­rava un ambi­ent de tensió i de molt ner­vi­o­sisme. Al des­patx oval, el pre­si­dent Ric­hard Nixon no donava crèdit del que lle­gia al diari. Era el prin­cipi del seu final. La seva car­rera pre­si­den­cial estava a l’abisme i ningú s’atre­via a pre­dir qui­nes podrien ser les con­seqüències.

Hi havia motius més que sufi­ci­ents per per­dre els papers en qual­se­vol moment. I és que aquests cinc supo­sats “lla­dre­gots”, en rea­li­tat, eren agents enco­berts del ser­vei secret que obeïen ordres direc­tes del pre­si­dent. Tenien com a missió col·locar micròfons als des­pat­xos del Par­tit Demòcrata i inter­ve­nir els telèfons per espiar els seus con­trin­cants polítics.

El mateix dia de la detenció, Bob Woodward, un jove peri­o­dista de The Was­hing­ton Post va anar al jut­jat per cobrir la pri­mera audiència d’aquests lla­dres a qui havien enxam­pat in fra­ganti a l’edi­fici Water­gate de Was­hing­ton. Durant la vista, el repor­ter es va ado­nar que un dels arres­tats era James W. McCord, el con­se­ller de segu­re­tat de la CIA i que també for­mava part del comitè per a la ree­lecció del pre­si­dent. Alguna cosa no feia bona olor.

“Els lam­pis­tes”

Woodward i el seu com­pany Carl Berns­tein van començar a inves­ti­gar pel seu compte i van des­co­brir que, en rea­li­tat, tots ells havien estat con­trac­tats per dos homes de con­fiança de Nixon, vin­cu­lats a aquest comitè que tenia com a objec­tiu dis­se­nyar una estratègia per tor­nar a gua­nyar els comi­cis de novem­bre d’aquell any. Més tard, a aquests cinc se’ls conei­xe­ria com “els lam­pis­tes” o “els homes del pre­si­dent” encar­re­gats de resol­dre els pro­ble­mes més incòmodes per al govern nord-ame­ricà.

La pressió sobre Nixon aug­men­tava a mesura que pas­sa­ven els dies. El 22 de juny, en una con­ferència de premsa, el man­da­tari va dir que ell no tenia cap mena de res­pon­sa­bi­li­tat en aquesta ope­ració il·legal que va qua­li­fi­car d’“inci­dent”. Pre­te­nia dei­xar clar davant l’opinió pública que ell no tenia cap vin­cu­lació amb les acci­ons dels cinc delinqüents. Però després es va saber que, en secret, els va pagar grans quan­ti­tats de diners per com­prar el seu silenci i impe­dir que expli­ques­sin les raons per les quals esta­ven aquell dia a les ofi­ci­nes demòcra­tes. El cap de cam­pa­nya de Nixon, John Mitc­hell, sabia que l’escàndol es des­ta­pa­ria en qual­se­vol moment. Era qüestió de temps. Va pre­sen­tar la dimissió al·legant que la seva dona li havia dit que prengués aquesta decisió. Els peri­o­dis­tes del diari de la capi­tal fede­ral ana­ven més avançats i ja havien posat sota la lupa la con­nexió que hi havia entre els detin­guts i els diners con­fis­cats per la poli­cia. Aquests fons pro­ce­dien de dona­ci­ons pri­va­des per cobrir les des­pe­ses de la cam­pa­nya de ree­lecció de Ric­hard Nixon i el seu repar­ti­ment l’havia con­tro­lat fins al més mínim detall el mateix Mitc­hell. No tenia cap esca­patòria.

Berns­tein i Woodward volien arri­bar fins al final. Volien saber què s’ama­gava dar­rere d’aquesta ope­ració poli­cial que afec­tava direc­ta­ment el pre­si­dent de la pri­mera democràcia del món. Van aca­bar gua­nyant-se la con­fiança d’alguns emple­ats del comitè per a la ree­lecció del pre­si­dent i van poder obte­nir més dades sobre aquesta trama d’espi­o­natge sense pre­ce­dents. Una comp­ta­ble i un super­vi­sor de finan­ces van accep­tar par­lar amb els repor­ters per entre­gar més infor­mació, però va ser una per­sona, que durant més de 35 anys va estar sota l’ano­ni­mat i se’l conei­xia amb el pseudònim Gola Pro­funda, laque va aca­bar lliu­rant els docu­ments més reve­la­dors als peri­o­dis­tes de The Was­hing­ton Post.

Es trac­tava de Mark Felt, direc­tor asso­ciat de l’FBI. Va accep­tar ser el con­fi­dent amb la con­dició que aquesta relació es man­tingués en abso­lut secret. És per això que totes les tro­ba­des es van fer de mati­nada en un pàrquing de la ciu­tat, i així evi­ta­ven ser l’objec­tiu de mira­des indis­cre­tes. Quan Woodward can­vi­ava de lloc un test del balcó i col·locava una ban­dera ver­me­lla sig­ni­fi­cava que volia par­lar amb Felt. Quan Felt volia dema­nar una cita amb el repor­ter, mar­cava amb un reto­la­dor ver­mell la pàgina 20 del diari The New York Times que Woodward rebia cada dia a casa. Res no es dei­xava a l’atzar. No es podien per­me­tre el luxe de ser des­co­berts.

El 21 de setem­bre, amb tota la infor­mació reco­pi­lada, The Was­hig­ton Post va publi­car la notícia que va fer tre­mo­lar la Casa Blanca: John Mitc­hell havia super­vi­sat i apro­vat uns fons secrets per espiar els demòcra­tes. Poques set­ma­nes més tard, l’informe ava­lava les dades publi­ca­des pel diari.

Encara que era un escàndol públic, Nixon va acon­se­guir el que volia i va gua­nyar les pre­si­den­ci­als sense cap impe­di­ment. Però va ser el gener del 1973 quan es van con­dem­nar diver­ses per­so­nes rela­ci­o­na­des amb aquesta ope­ració d’espi­o­natge. Entre ells hi havia McCord, l’exa­gent de la CIA. En una carta envi­ada al jutge va adme­tre haver comès per­juri, va con­fes­sar que els acu­sats havien rebut pres­si­ons per decla­rar-se cul­pa­bles i deia que temia per la seva vida perquè hi havia per­so­nes molt pode­ro­ses impli­ca­des en aquest cas. La situ­ació era insos­te­ni­ble i l’escàndol era més que evi­dent. El Tri­bu­nal Suprem va orde­nar a Nixon lliu­rar les cin­tes secre­tes sobre les escol­tes als demòcra­tes i els jut­ges van resol­dre en con­tra del pre­si­dent.

Envol­tat per la polèmica, Nixon, que havia gua­nyat la ree­lecció, va dimi­tir el 9 d’agost del 1974. La seva con­fessió es va trans­for­mar lla­vors en una inves­ti­gació del Senat que esde­ve­nir clau després de la loca­lit­zació un sis­tema d’enre­gis­tra­ments al si de la Casa Blanca. Nixon va apel·lar a la immu­ni­tat pre­si­den­cial per evi­tar entre­gar les cin­tes –3.700 hores d’enre­gis­tra­ments–, raó per la qual va aca­bar inter­ve­nint el Suprem, que de manera unànime va forçar el pre­si­dent.

El con­tin­gut de les cin­tes con­fir­mava que Nixon estava almenys al cor­rent dels espi­o­nat­ges telefònics rea­lit­zats al Par­tit Demòcrata i fins i tot que insis­tia a sub­or­nar els detin­guts per irrom­pre al Water­gate. Set per­so­nes, inclo­ent-hi el mateix pre­si­dent, van ser acu­sa­des for­mal­ment el març del 1974 per la intrusió, que va arri­bar al Congrés en forma de judici polític (impe­ach­ment).

L’endemà de la seva dimissió, el seu fins lla­vors vice­pre­si­dent, Gerald Ford, va assu­mir el coman­da­ment i va indul­tar el seu pre­de­ces­sor, cosa que va fre­nar tot pro­ce­di­ment judi­cial.

L’escàndol va can­viar la política nord-ame­ri­cana per sem­pre i va supo­sar que molts nord-ame­ri­cans comen­ces­sin a qüesti­o­nar els seus líders i pen­sar de manera més crítica sobre els poders de la pre­sidència.

La història torna a repe­tir-se. Però ara, a Cata­lu­nya. Fa uns dies, la revista nova­ior­quesa The New Yorker va publi­car els resul­tats d’una inves­ti­gació de Citi­zen Lab i con­fir­mava que almenys 65 polítics, entre ells Quim Torra i Car­les Puig­de­mont, i altres acti­vis­tes cata­lans inde­pen­den­tis­tes havien estat espi­ats a través del sis­tema Pega­sus, al qual només tenen accés els governs. L’escàndol s’ha bate­jat com a Cata­lan­gate perquè, com també a Was­hing­ton, supo­sa­da­ment l’espi­o­natge va ser super­vi­sat i apro­vat pel govern. El rere­fons és el mateix. Només cal can­viar la Casa Blanca per La Mon­cloa. Aquesta tec­no­lo­gia per­met pren­dre con­trol dels telèfons mòbils, acce­dir als sis­te­mes d’àudio i vídeo dels dis­po­si­tius i inter­cep­tar mis­sat­ges de text, con­tac­tes o altra infor­mació emma­gat­ze­mada. El docu­ment con­clou que l’espi­o­natge es va dur a terme durant anys. Això ha pro­vo­cat una guerra oberta entre el govern de l’Estat i l’inde­pen­den­tisme. Des de Madrid neguen qual­se­vol tipus de vin­cu­lació i La Mon­cloa insis­teix que “sem­pre actua d’acord amb el dret i en estricte com­pli­ment de la lega­li­tat”. Tot i això, el CNI ha admès ara que els espi­o­nat­ges que es van rea­lit­zar van ser sem­pre amb auto­rit­zació judi­cial, però no han reve­lat qui van ser els inves­ti­gats.

El diari nord-ame­ricà The Was­hing­ton Post va publi­car el diven­dres 22 d’abril un edi­to­rial en què es fa ressò d’aquest espi­o­natge mas­siu. Amb el títol Demo­cra­cies shouldn’t sur­ren­der to a future of limit­less sur­vei­llance, el rota­tiu defensa que aquest software hau­ria de ser uti­lit­zat “de forma res­pon­sa­ble” pels estats i lamenta que algu­nes democràcies del món actuïn de la mateixa manera que “règims auto­ri­ta­ris”. A mesura que pas­sen els dies es van conei­xent més detalls d’aquesta supo­sada trama d’espi­o­natge que obre la porta a un escàndol mai vist al nos­tre ter­ri­tori. Els autors de l’informe asse­nya­len direc­ta­ment les auto­ri­tats espa­nyo­les com les prin­ci­pals sos­pi­to­ses d’estar rere aquesta ope­ració de vigilància il·legal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.