“La taula de diàleg no està amortitzada, encara és la via”

Els ministres no podem desvelar el secret de les deliberacions, però sí que li diré una cosa. Jo hi soc des del juliol però ja abans ho havia seguit pels mitjans que hi havia eixa fama que tenim que entre els socis sempre hi ha una tensió i una baralla, i li puc dir que no és així com ho vivim dins el govern. De veritat que no. Es viu amb absoluta normalitat que hi hagi diferents opinions. Som forces distintes que tenim molt en comú, i per això hem sigut capaces de confluir en un govern de coalició que ha donat estabilitat en una crisi com la pandèmia i ara amb una guerra. Hem sigut capaços de treure més de 140 mesures legislatives setmana rere setmana i a vegades fent dos Consells per setmana. Hi ha un ambient constructiu. Cal donar normalitat a la coalició, al diàleg, al consens i a la diferència. Les diferències han existit sempre, i cada vegada que una norma ix d’un ministeri és enriquida per altres ministeris. No m’agrada pensar que hi ha qui creu que quan el ciutadà vota, s’equivoca. Hem de solucionar els problemes de la gent amb la diversitat i el tauler que ens donen. El govern de coalició té una salut que durarà més enllà d’esta legislatura, perquè estic segura que es traslladarà a les pròximes legislatures.

Pegasus arrenca amb una informació que es coneix a través de mitjans de comunicació. I hi ha persones que senten que han sigut agredides i que els seus drets fonamentals han sigut envaïts, i això el govern d’Espanya ho ha reconegut des del primer moment. No es pot fer espiar ni entrar en la intimitat de la informació del telèfon mòbil de ningú sense autorització judicial. I dins de l’aclariment de tot hem descobert també que fins i tot el president del govern i dos ministres van patir la intrusió de Pegasus i que un altre, el ministre Planas, gairebé. No podem circumscriure Pegasus ni als polítics catalans ni a un problema espanyol, és un problema global de ciberseguretat que tenim i que hem de reforçar. I vull posar sobre la taula la grandíssima diferència de com ha actuat el govern d’Espanya amb Pedro Sánchez al capdavant, que una vegada va conèixer eixa intromissió en el seu telèfon mòbil va fer públic amb transparència esta informació, i ha posat en disposició de la justícia esta informació, ha constituït de nou la comissió de secrets oficials, ja hi ha anat el CNI a donar les corresponents explicacions, hi ha hagut decisions per modernitzar el CNI perquè aquestes coses no tornen a passar. És una crisi que s’inicia amb falta d’informació, però a mesura que anem coneixent els fets, el govern hi ha actuat amb total claredat i transparència, no com governs anteriors que el que feien era ocultar la informació o fins i tot utilitzar els aparells de l’Estat per espiar de manera fraudulenta els adversaris polítics.

Hem de partir de la base que no sabem qui espia. Ha sigut espiat fins i tot el president del govern. I víctimes d’espionatge ho són totes les persones que han vist infringits els seus drets fonamentals. Intentaria tancar eixa polèmica perquè amb la informació que ha ofert el govern s’ha de contextualitzar: això no és el govern espiant cap ciutadà del nostre país, sinó una amenaça global que ha patit fins i tot el president del govern d’Espanya.

El primer és empatitzar amb tota persona espiada. Jo no ho he sigut. A mi ja m’han informat que el meu telèfon no va ser espiat. Jo entro al juliol i les intromissions se circumscriuen al juny del 2021, quan no era encara ministra. El meu telèfon va ser formatat, no sé si el ministre anterior era espiat, són eixes coses que no esbrinarem mai. El meu era negatiu, però això no li resta gravetat, i tinc tota l’empatia amb qui va ser espiat. Les coses no són més o menys greus segons si t’afecten. La Comissió Europea està a sobre del cas Pegasus, a veure què hi pot fer, i el govern d’Espanya adoptarà mesures de ciberseguretat perquè això no li ocorri ja mai més a un president de govern, ni a un ministre, ni a un polític català, ni a un ciutadà del país.

No és que siga una eina vàlida o no, és que el diàleg és l’única eina per a la política. Gràcies a la taula de diàleg, hui dia hi ha una convivència en Catalunya que ha anat restablint-se gràcies al respecte mutu que s’ha demostrat seient en una taula a dialogar des de la consideració mútua entre el govern d’Espanya i el de la Generalitat de Catalunya. Mai havíem d’haver arribat a les circumstàncies del 2017, allò va ser un error de la política. Hui dia a Catalunya no es respira l’ambient de confrontació que es respirava abans, a Espanya tampoc es respira aquest ambient de confrontació. Decisions com els indults han ajudat molt, i el govern de Catalunya també ha fet molt per aproximar-se al govern d’Espanya, com el d’Espanya per aproximar-se al de Catalunya. Hi havia emocions trencades no només entre catalans i espanyols, sinó entre catalans i catalans, i entre espanyols i espanyols. Per mi, la taula de diàleg no és que no estigui amortitzada, és que continua sent la gran via i el gran instrument.

Jo ho contextualitzaria: no va ser una plantada. La consellera havia de vindre ací, al ministeri, per parlar de les lleis de ciència en tràmit, sempre buscant que no hi hagi col·lisions i que siguin lleis que se complementen i que enfortisquen el sistema de ciència. En aquell moment, fruit del primer xoc de conèixer la informació d’un espionatge que no se sabia d’on partia, la consellera va suspendre aquella reunió. Però ja s’han reprès les comunicacions i el treball entre la conselleria i el ministeri per totes les polítiques que tenim en comú. I després he estat a Barcelona amb motiu dels premis d’investigació, que per primera vegada en la història s’han fet a Barcelona, i també al Barcelona Supercomputing Center amb el president Aragonès i la consellera Geis i la comissària europea Mariya Gabriel.

De col·lisió, no n’hi ha cap. Ho hem treballat. Sempre es pot escapar alguna cosa en una llei, però a tots els governs autonòmics que tenien una llei de ciència en marxa els vam demanar d’estudiar que no hi hagués col·lisió. La llei catalana la veig molt bé. M’agrada veure com tots els governs hui dia han posat la ciència i la innovació en l’eix de les prioritats polítiques i treballem per enfortir la ciència.

Si li parle de ciència, Catalunya s’emporta el 25%: un de cada 4 euros que reparteix el CDTI, que és la nostra agència de finançament de les empreses. I el 20%, és a dir, una quinta part del que reparteix l’Agencia d’Investigació se l’emporta Catalunya. Si incloem el PERTE de salut d’avantguarda i la convocatòria que treu l’Institut de Salut Carlos III per a teràpies avançades i que era de 30 milions, 10 milions, un terç, va a Catalunya. Hui Catalunya és la segona comunitat que rep més fons dels fons Next Generation. Jo evitaria este tipus de debats, i el que faria és treballar conjuntament, que sé que és el desig del govern d’Espanya i del govern de Catalunya, perquè el pla de recuperació arribi a tot arreu i a cada territori i poblet, i que millori la vida de totes les persones.

Lamentablement ens sembla que el PP d’hui és el mateix PP d’ahir i d’abans-d’ahir. És un PP que practica la corrupció quan està en el govern i la crispació quan està a l’oposició, perquè no reconeix un govern legítim. I hi ha una cosa que ha fet Feijóo que el PP no s’havia atrevit a fer fins que ha arribat ell: pactar amb la ultradreta i que Vox s’incorpori a un govern com el de Castella i Lleó. El PP a Europa estableix un cordó sanitari a la ultradreta. El que està passant a Espanya és una autèntica anomalia. Feijóo parla de diàleg i de pactes, però de moment l’únic que ha pactat és un govern autonòmic amb Vox. És una involució. Vox està sent hàbil en una cosa: quan hi ha un moment de crisi agafa la bandera destructiva antisistema i està aconseguint enganyar molta gent amb eixa bandera. Però encara no ha contat a la gent quina és la seua recepta de govern. Ara comença a contar-ho a Castella i Lleó, i passa per destruir l’Estat autonòmic, els drets de les dones, la diversitat i els drets de les persones LGTBI. Hem vist com es demana assistència sanitària per a persones homosexuals. O tindre una arma a casa quan coneixem la matança de xiquets a Texas. És tremend, i això és Vox. I Vox fa por. I fa por que tornem a una Espanya grisa. Tant de bo el PP reflexionara i establís un cordó sanitari. Però igual que a Castella i Lleó o a Madrid, on sosté el govern, el PP farà el mateix sempre que necessiti Vox per governar. Tinc poca esperança de poder arribar a pactes mínims d’estat amb el PP de la corrupció financera i democràtica. No hi van ser amb la reforma laboral, la pujada del SMI, la revaloració de les pensions. El PP practica l’obstacle i el negacionisme i no treballa per a la ciutadania.

A Hipra la veig amb absoluta admiració. És un exemple del que som capaços de fer al nostre país i del que volem replicar en altres sectors. Contextualitzem-ho: abans de la pandèmia no hi havia al país cap empresa que fabriqués vacuna humana. Ni cap que fabriqués mascaretes o respiradors. I ara tenim una empresa, que era líder en veterinària, que ha tingut la capacitat de desenvolupar una vacuna i de produir-la. I estem a les portes de l’autorització de la vacuna d’Hipra, l’empresa continua enviant tot el que està requerint l’Agència Europea del Medicament i estem a les portes de la seva autorització. Hi ha qui pregunta: la vacuna d’Hipra arriba tard? I no, no arriba tard. És una capacitació sense precedents del nostre sistema. No hem posat fi a la pandèmia, no sabem si haurem de vacunar-nos més vegades; ja no sols a països desenvolupats sinó a moltes parts del món calen vacunes. És una vacuna millor que les que existeixen i eixes capacitats les podrem utilitzar en noves crisis i amenaces. És un treball que ha vingut per a quedar-se, amb col·laboració publicoprivada –el Ministeri de Ciència va aportar 18 milions en tot el trajecte–, i desitjo molta sort a Hipra i compten amb el govern d’Espanya per al que necessiten. Que la base sigui de proteïna fa aquesta vacuna més segura que les que ja existeixen, té menys efectes adversos, és més eficaç que les que ja existeixen. Les que ens han inoculat no han pogut adaptar-se a les variants de la covid-19. L’última variant ha estat òmicron, però si apareix una nova variant després de l’estiu i cal reaccionar, Hipra té aquesta capacitat de recombinació de proteïnes i d’adaptar-se i de ser més eficaç. Hipra ja és de fet més eficaç amb òmicron que les anteriors vacunes. I com que no requereix congelació sinó temperatura de refrigeració, és molt més fàcil tindre estos espais que no siguin especialitzats. I a més és una tecnologia més barata. Són tot avantatges. És la millor vacuna que hi haurà contra la covid-19 i és una capacitació que Hipra ja té per a futures amenaces i per a futurs virus.

El BSC és una infraestructura científica i tècnica singular, no n’hi ha gaires al país. A més de fer investigació pròpia, és de tecnologia tan avançada que està oberta a la comunitat científica de tot el món. Pel BSC passen milers i milers d’investigadors de més de 50 països, perquè la seua capacitat com a infraestructura científica avançada no la tenen en altres llocs del món. Hui la supercomputació ens permet anàlisis de dades, com per exemple en la pandèmia, quan necessitàvem analitzar milers i milers de dades de les PCR o la seqüenciació per a saber si hi havia una nova variant. El BSC aporta la seua capacitat de computació en el clima, la salut, la ciberseguretat. És la capacitat de treballar les dades en tots els temes estratègics. I està molt ben situat a Europa en l’estratègia del xip i del semiconductor a la qual s’ha sumat Espanya. Hui qualsevol cosa tecnològica que ens envolta, des d’una rentadora fins a un mòbil, porta un xip, i som molt dependents dels pocs fabricants que hi ha de xips. La falta de subministrament de xips ha fet que moltes empreses tanquen per impossibilitat de fer els seus productes per falta de xips. Gràcies al BSC podrem competir i sumar-nos a la batalla estratègica pel xip. El salt del Mare Nostrum 4 al Mare Nostrum 5 és el salt de quedar en l’obsolescència a seguir en l’avantguarda. El govern d’Espanya hi ha fet una inversió de 52 milions, és un consorci amb la Generalitat en què nosaltres hi aportem el 60% i la Generalitat, el 30%, i ens fa mes forts i més atractius. Quan un centre és tan avançat, és una àncora del talent propi i alhora atrau el talent de fora.

El PERTE del xip és un exemple de com, gràcies a un PERTE i a un ecosistema favorable generat amb fons públics, una empresa nord-americana com és Intel tanca un acord amb el BSC pel qual, a banda de crear-se 300 llocs de treball, segurament generarem un pol europeu de referència en la fabricació de xips. I el mateix passa amb el PERTE del vehicle elèctric que ha fet que Volkswagen obri a Espanya la gigafactoria de bateries, i amb el PERTE aeroespacial en què volem que siguin empreses d’aquí les que fabriquin un avió de zero emissions. De ser un país que amb l’austeritat i les retallades expulsava el seu talent i les inversions, passem a l’escenari contrari gràcies al pla de recuperació, transformació i resiliència, i a generar oportunitats estratègiques en sectors estratègics. Els PERTE són 33.000 milions que generen eixos ecosistemes favorables per a la inversió privada en sectors estratègics. D’ací a cinc anys no reconeixerem aquest país.

Tots els canvis generen dubtes. El que ocorria en el sistema de ciència, i hi havia consens que calia arreglar-ho, és que l’única forma de contractar que existia era per contractes d’obra i servei que duraven com a màxim quatre anys. I encara que una línia d’investigació tinguera finançament per a 10, 12 o 14 anys, havies de trencar el grup d’investigació perquè els investigadors havien d’anar al carrer al cap de quatre anys i ells havien de buscar-se un altre grup, quan l’anterior havia estat productiu. Ni tenia sentit científic ni donava oportunitats estables. Els centres han de saber que es treballa per línies d’investigació: si s’acaba el finançament per a eixa investigació concreta però aconsegueixen finançament per a una altra, poden convertir-lo en investigador de la nova línia. Ara és compatible i abans no; abans un mateix investigador no podia ser utilitzat en una altra línia. Es tracta de posar fi a la precarietat i temporalitat en el sistema de ciència, i enforteix la dignitat dels treballadors per evitar eixa fuga de talents que ha patit el país, que és una de les meves principals obsessions. No hi haurà ciència si no hi ha científics. Tenim científics de molt talent que no treballen al país perquè van ser-ne expulsats. Del 2011 al 2016 s’amortitzen i desapareixen 5.000 places d’investigadors, igual que hi va haver retallades en educació i sanitat, hi va haver retallades en el sector públic de ciència. La gent ha de saber que hi ha un sistema públic de ciència, perquè a vegades hi ha malalties rares que a una empresa privada no li interessa investigar-les. Per a això hi ha el sistema públic, i el cuidem amb taxes de reposició que són del 120%. Si del 2011 al 2016 desapareixen 5.000 investigadors, en tres anys, i entre doctorals i postdoctorals, incorporarem 12.000 investigadors nous al sistema de ciència. Ara no només no marxaran, sinó que molts els recuperarem.

És absolutament compatible. El president del govern ha repetit que el pla de recuperació és intocable i que no ens podem permetre, pel fet d’estar ara en una altra crisi, interrompre un pla que té un eix vertebrador que és el coneixement i la innovació. No ha estat mai tan assegurada la inversió i la innovació com ho està ara, i l’objectiu pel 2030 continua sent una inversió pública de l’1,25% i del 3% incloent el sector privat. Com més crisis, més convençuts estem que serà el coneixement el que ens en traurà.

Hi ha masclisme en la societat. La societat envia missatges a les xiquetes, i elles interpreten que la ciència no és un mon per a les dones, i això afecta les carreres STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). Perquè als 11 anys, encara que els vagin bé les matemàtiques, les xiquetes pensen que és perquè treballen molt i no perquè són brillants. Hi ha una necessitat d’oferir espills de referència. Quan vaig veure que els premis d’investigació requeien en trajectòries de 60 anys i que portaven tots noms d’homes, estant en l’acte d’entrega a Barcelona vaig anunciar uns nous premis joves amb trajectòries excel·lents i que portarien nom de dona. I ara hi haurà 10 premis d’investigació amb nom de científiques com ara Margarita Salas, Gabriela Morreale, Clara Campoamor i altres dones que han estat invisibilitzades.