EL RADAR
Treva en temps de pandèmia i de guerra
Hi ha l’opinió bastant compartida que la Unió Europea (UE) ha reaccionat amb unitat i determinació a la invasió russa d’Ucraïna, ara fa cent dies. Els Vint-i-set han trencat un tabú amb l’enviament d’armes a l’exèrcit ucraïnès, han absorbit l’onada de refugiats més gran des del final de la Segona Guerra Mundial i han fet els primers passos per reduir la dependència energètica de Rússia, si bé les discussions sobre el darrer paquet de sancions han posat al descobert les dificultats per mantenir cohesionat el bloc, amb socis més decidits a prescindir dels subministraments de petroli i gas, i d’altres radicalment oposats.
La resposta concertada té un precedent en la gestió de la crisi de la covid, quan els líders europeus van prendre decisions inèdites com ara la compra centralitzada de vacunes o l’endeutament conjunt per finançar la reconstrucció postpandèmica. També la suspensió dels objectius de dèficit i deute, de manera que els estats membres poguessin gastar més per mirar de mitigar l’impacte econòmic i social de la pandèmia i fer possible la represa.
Dos anys després d’aquell gir, i com a conseqüència de l’encariment del preu de l’energia provocat per la guerra a Ucraïna, la Comissió Europea ha aprovat una nova pròrroga de la suspensió de les regles del pacte d’estabilitat i de creixement fins a finals de l’any vinent. La decisió, inimaginable fa una dècada, quan la crisi financera fuetejava el sud del continent europeu i a Brussel·les imperava el diktat de la disciplina fiscal, ha estat en general ben acollida. El manteniment de la flexibilitat en la despesa pública és oportú perquè “els estats necessitaran gastar per accelerar la transició energètica, reforçar la protecció social i augmentar els salaris per protegir les nostres societats de l’augment dels preus dels aliments i l’energia, encara que això pugui significar que els deutes i els dèficits continuaran sent alts, si és que no augmenten”, indica Isabelle Brachet, coordinadora de reforma de política fiscal de la coalició d’ONG climàtiques CAN Europe.
El dubte es planteja, però, quan acabi aquesta nova treva en la política fiscal i revifi el debat sobre la reforma del pacte d’estabilitat i creixement. Governs com ara el francès o l’italià pressionen perquè se suprimeixin definitivament els objectius de dèficit i deute i s’instaurin, al seu lloc, plans a mida que s’ajustin a les necessitats de cada país. Però sobre això no hi ha consens encara, ni tan sols dins de la mateixa Comissió Europea. Alemanya, amb Scholz com a canceller, podria adoptar un paper contemporitzador que ajudés a acostar posicions i evitar que tornin a aflorar les velles fractures entre el nord estalviador i el sud més gastador. No tindrà una feina fàcil, en un context inflacionista i de dificultats per a la represa que propicia la guerra d’Ucraïna.