“Les dones als gulags van ser víctimes dobles”

Són molt importants perquè impliquen el passat, amb la seva avaluació i, alhora, amb l’agenda contemporània. Els memorials no són només sobre el passat sinó també connecten amb el present i el futur. La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) va ser redactada just després de l’Holocaust i de la Segona Guerra Mundial i es va fer, justament, perquè tenia com a objectiu no eludir els crims del passat. La idea era que mai més. I per això és tan rellevant reflectir el passat i els crims del passat. També per no ignorar-ne altres aspectes. Per exemple, als gulags o als camps d’extermini nazis, les dones estaven en pitjors circumstàncies que els homes, malgrat que ambdós eren presoners. Les dones estaven en una situació de doble discriminació. Primer, per la detenció i, segon, pel fet de ser víctimes de la societat patriarcal, mentre que els homes, tant els que també eren presoners com els que formaven part del sistema, les utilitzaven, el que les feia doblement víctimes. No només estaven en la mateixa situació que els homes, sinó que també estaven en una circumstància pitjor. Per això cal mirar el passat per entendre els mecanismes de la violència, d’aquest control del sistema i per reconèixer si es repeteixen avui.

El Memorial apareix a finals dels anys vuitanta, durant l’època de la perestroika, i després, en el temps de la glàsnost (glàsnost significa ‘llibertat d’expressió’). El Memorial va ser el màxim exponent d’aquesta llibertat d’expressió perquè exposava la veritat del passat, la de l’època estalinista i fins i tot la de l’era postestalinista. Durant la perestroika, el Memorial va fer visible aquesta veritat. El Memorial va ser, primer, una organització no governamental (ONG) i, després, va constituir-se amb una estructura més institucional amb una junta, un president, etc. La primera tasca de què es va encarregar va ser recollir i guardar proves dels crims comesos contra la humanitat durant l’època soviètica estalinista. Aquesta tasca de recopilació de material sobre la memòria es va fer amb l’objectiu de crear un museu, recollint també entrevistes i altres documents. Ben aviat, però, va quedar clar que l’Estat rus postsoviètic continuava violant drets humans. Un grup dels nostres col·legues va començar a organitzar una filial dels drets humans del Memorial i la seva tasca va ser monitoritzar, supervisar, observar els crims contra la humanitat avui en dia a Rússia. El 1994, va començar la guerra a Txetxènia; els nostres col·legues van intentar fer un seguiment de tot el que hi passava i van intentar, amb els mecanismes internacionals, aturar la guerra, en què molta gent va morir. Va ser terrible. Van intentar-ho però, malauradament, estaven en minoria. La gran majoria de russos no estaven interessats en el que passava. Era una època molt convulsa econòmicament per a Rússia i la gent estava centrada en les seves vides i els diners i no en el que passava a Txetxènia i en el que les forces militars russes hi feien.

Diria que és més o menys la mateixa situació de la societat russa al país en aquests moments. No tenim un gran grup que doni suport a la guerra obertament i tenim gent que hi està en contra. Però molta gent simplement viu a casa seva i no té opinió; sap de la guerra i és conscient que està passant, perquè hi ha molta propaganda que prové dels canals de televisió oficials, els únics que hi ha. A Rússia, no tenim llibertat d’expressió. Primer, deien que era una operació de desmilitarització i desnazificació d’Ucraïna, perquè els mitjans oficials afirmaven que hi havia un règim nazi. D’altra banda, la gent sap que no té sentit reaccionar, protestar o tenir una opinió, la que sigui, perquè és impossible canviar res. No és pragmàtic tenir una opinió, no estar d’acord amb la versió oficial. Si no la pots canviar, quin sentit té? Si no pots, no sé, per exemple, votar el partit que està en contra d’aquesta política. Això podria tenir sentit. És per això que suposo que molta gent a Rússia no està interessada en el que està passant i només ho està en el que passa en les seves pròpies vides.

Cal explicar que el Memorial és una xarxa d’organitzacions, una cadena de diferents organitzacions que operen a tot Rússia i també a l’estranger: a Ucraïna, a Alemanya, a Itàlia, a l’Estat francès, a la República Txeca i a Polònia. I sí, l’estructura principal ha estat destruïda i també el centre d’una de les majors organitzacions russes de drets humans, però les diferents organitzacions d’aquesta xarxa continuen existint i, per tant, es continua treballant. Són pressionades i perseguides per la llei “d’agents estrangers”, però continuen fent feina. És important aclarir que el Memorial no ha estat prohibit, només liquidat. Per tant, es continua treballant, i ara ho estem fent amb els arxius i les col·leccions del museu. La principal tasca és crear còpies digitals de les diferents col·leccions. Ara, estem treballant, doncs, en la digitalització i la creació d’un arxiu digital que podrà ser molt accessible per a tothom. És en el procés en què som ara.

És important dir que no només el Memorial ha estat perseguit pel govern rus. Moltes organitzacions de la societat civil han estat perseguides i destruïdes per aquesta llei “ d’agents estrangers ”, que és totalment il·legal i immoral i que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va dir, fa poc, que ha de ser tombada. Per tant, no és només el Memorial, però sí que, probablement, és l’organització russa més important afectada per aquesta llei. També els mitjans de comunicació van ser perseguits. El Memorial era una de les onegés que ad hoc se centrava en els drets humans i els crims contra la humanitat i per això per a ells era important fer-la menys visible. Per això es va tancar, el desembre de l’any passat, i en dos mesos va començar la guerra amb Ucraïna.

Els mitjans oficials han llençat molta propaganda en contra nostra. En programes de televisió, s’ha dit que ens quedem els diners de la gent, que som agents de la CIA… Per tant, molta gent ens tenia por. A Rússia, és un costum tenir por dels espies, dels agents estrangers, de tota aquesta paranoia. Per tant, hi ha la idea que no som perillosos, però quelcom confús. Al mateix temps, hi havia molta gent que ens necessitava, que cercava el destí dels seus familiars. El poder soviètic cometia dos crims: primer, empresonava i enviava gent al gulag, però també mentia en relació a on eren. Els familiars volen saber ara què va passar a l’avi, a l’àvia. La gent venia al Memorial, ens escrivia cercant informació sobre els seus avantpassats. Encara ara, rebem moltes sol·licituds. Quan se’ns va acusar d”“agents estrangers”, va ser quan molta gent també va saber de nosaltres, del que fèiem i va pensar que seria interessant saber què li havia passat a l’avi i ens ha demanat informació. Per tant, no diria que ara tenim un ampli suport de la societat russa, però entre la gent interessada en la memòria, en història, sí.

Rússia és una societat conservadora i patriarcal, tot i la imatge que la propaganda soviètica donava de les dones. De fet, però, era una societat d’homes en què els homes eren arreu i les dones havien de treballar doble: a la feina i a casa. Tenim evidències que, quan les dones eren arrestades, algunes vegades, eren violades sexualment durant la investigació. És molt rar, però, que les dones ho expliquin obertament i qui estudia, analitza les memòries de les dones que van sobreviure als gulags gairebé mai no trobarà escrit: “Vaig sobreviure a la violència sexual”, però, en canvi, sí que parlarà d’algú que sí que ho va fer. Per a les dones és molt difícil parlar de la pròpia experiència i, algunes vegades, ho expliquen com a experiència d’algú altri. Era una barreja de vergonya i culpa. I és molt difícil analitzar la memòria des d’aquesta òptica, perquè no se’n parla obertament. També en els moviments de resistència durant els anys seixanta, setanta i vuitanta hi havia moltes dones, però, al mateix temps, els homes eren també sempre al capdavant i les dones al darrere. Probablement, algunes d’aquestes dones estaven d’acord a expressar-se en aquests termes secundaris. Però, ara, en el segle XXI, amb la teoria política de gènere, podem analitzar-ho des d’una perspectiva més contemporània; no era tan igualitari.

Una de les idees del Memorial era que tot el que havia succeït en el passat, d’alguna manera, et connecta amb el present. Per exemple, els teus avis van ser víctimes del terror. I aquesta connexió no és molt lluny, és aquí. És a dir, probablement vius en una casa que va ser construïda per presos polítics, o vas anar a una escola que va tenir un altre ús en el passat, o passeges cada dia per un parc o vas a un cafè amb els teus amics que tenen una història. Als edificis, als carrers van passar coses terribles i la gent corrent simplement viu a la ciutat sense probablement saber-ho. Continuem aquest projecte els caps de setmana amb guies per diferents llocs de Moscou, com ara fosses comunes, presons polítiques...

És una perspectiva molt interessant; fer que els joves coneguin una experiència personal per establir la connexió amb el passat. Però, al mateix temps, és molt important que els joves tinguin els seus models. Sobre el que va passar durant l’època estalinista, depèn d’ells què fer: poden fer recerca i explicar-la als amics i lluitar pels drets humans perquè la història no es repeteixi, o mirar cap a una altra banda, o simplement oblidar-ho. Si tens una mica de responsabilitat, no has de poder-ho fer. Però també és possible que no sentis cap mena de responsabilitat per quelcom que va passar al teu país abans que naixessis.

Encara tinc esperança que tinguem l’oportunitat de tenir un país democràtic. Cal descolonitzar Rússia i la societat russa, acceptar la identitat o la manera de fer dels diferents països veïns; és una federació. També el respecte als drets humans i totes les institucions de la societat civil. I cal reflectir el passat i el present, que aviat serà passat, i avaluar-lo. Fer el millor per no tornar a repetir-ho.