El PP arrasa a Andalusia sense Vox i fereix Sánchez
Moreno obté una majoria absoluta inèdita diluint la sigla en la marca “Juanma”
El folklorisme de l’ultra Olona fracassa i Cs s’extingeix
Cataclisme al PSOE
L’espai de Yolanda Díaz rep el primer cop
Quatre anys de govern ho poden fer oblidar tot, però el 2018 va ser el PSOE el que va guanyar a Andalusia i va ser el PP –presumpte valedor que mani la llista més votada– del perdedor Juanma Moreno el que va conquerir la Junta amb una coalició amb Cs i el vot decisiu de Vox. El territori que va ser feu històric i graner del PSOE des del 1982 fins al 2018, amb sis presidents consecutius (Rafael Escuredo, José Rodríguez de la Borbolla, Manuel Chaves, Gaspar Zarrías, José Antonio Griñán i Susana Díaz), però, s’entrega ara al PP de Juanma Moreno, que ha arrasat amb una majoria absoluta gràcies a diluir la sigla del partit en la marca “Juanma”. En un parlament de 109 escons en què la majoria està en 55, el PP conquereix un sostre inèdit de 58 escons (32 més) –el 43% dels vots– que gairebé duplica el PSOE (30, tres menys). Mentre que Alberto Núñez Feijóo obté el guany moral d’exhibir que es pot guanyar sense caure en el trumpisme d’Isabel Díaz Ayuso, l’esquerra s’obliga a fer teràpia: les urnes fereixen Sánchez –Juan Espadas era aposta seva davant l’enemiga íntima de tots dos, Susana Díaz– i l’espai de Yolanda Díaz (que va des d’IU fins a Íñigo Errejón, passant per Podem) rep el primer cop abans de néixer Sumar. “Gràcies als meus caps, els vuit milions d’andalusos, fins i tot els que no ens han votat, poden dormir tranquils, perquè sabem governar per a tothom”, va celebrar Moreno ja de nit.
En el tram final de campanya, el PP es va arribar a espantar de l’ocultació de la sigla i va gosar difondre un vídeo explicatiu en què infantilitzava el votant ensenyant com es podia votar Juanma a Sevilla, Cadis, Còrdova, Huelva, Almeria, Jaén i Granada, ja que el nom de Juanma Moreno (nascut a Barcelona) apareixia només als col·legis electorals de Màlaga, on ell és el cap de llista. Amb el resultat a la mà, la por era infundada: Moreno no sols s’apropia de tot el vot de Cs (de 21 escons a 0), sinó que la campanya desideologitzada fa forat entre l’esquerra i curtcircuita Vox. I això, en un territori on l’atur se situa per sota del 20% per primer cop en 14 anys, tot i que la mitjana estatal és del 13,6%. Davant qui teoritzava amb grandiloqüència sobre la fi de les majories absolutes, l’esclat electoral de Moreno obliga a refer dogmes. “El PP ha frenat Vox. Aquest resultat, que és el pitjor que ha obtingut el PSOE en la història, significa el fracàs del sanchisme. Els espanyols volen moderació i estabilitat”, celebrava la secretària general del PP, Cuca Gamarra.
Sotrac a La Moncloa
Espadas, exalcalde de Sevilla i conseller d’Habitatge amb Chaves i Griñán, encaixa la derrota més dolorosa per als seus. El sotrac electoral desborda els límits de Despeñaperros i l’onada sísmica arriba a La Moncloa, perquè Sánchez no obté ni el premi de consolació de veure el PP en mans de Vox. “Des d’ara soc cap de l’oposició. Aquí em trobaran els propers quatre anys”, manté el socialista Espadas. En nom del PSOE, Adriana Lastra va exhibir un mal perdre que no va tenir Espadas i ella es va refugiar en l’excusa de la participació, que va ser del 58%, més d’un punt superior.
De Salobreña al no-res
Vox, que va emergir ara fa quatre anys a Andalusia amb 12 escons, fracassa amb el folklorisme de l’ultra Macarena Olona, que, a l’histrionisme propi, hi ha afegit l’histrionisme italià de Georgia Meloni (Germans d’Itàlia). “Soc de Graná... I?”, repetia amb accent impostat els primers dies de campanya coincidint amb el seu fals empadronament a Salobreña tolerat per la JEC fins que va passar a parlar de si mateixa en els mítings en tercera persona i a definir-se com a “Macarena de Salobreña”, tot obviant que és nascuda a Alacant i d’arrels lleidatanes. Tot i que no ha deixat del tot l’escó al Congrés, Olona va insinuar que la seva vida política és a Andalusia. “Que Vox quedi fora era un dels objectius”, es consolava el candidat de Cs i encara vicepresident andalús, Juan Marín, abans de presentar la dimissió i de ser vist amb llàgrimes als ulls.
Al cataclisme al PSOE, s’hi afegeix el primer revés a l’espai de Yolanda Díaz en la cara de Per Andalusia, que amb Inma Nieto com a candidata aglutinava per primera vegada l’espai que es va trencar pel xoc de testosterona entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. La candidata Nieto cau de 12 a 5 escons i queda molt poc per sobre de l’andalusista Teresa Rodríguez (Endavant Andalusia), que obté 2 escons. “El factor temps ens ha perjudicat”, indicava Nieto. “Hem punxat el globus de l’extrema dreta [...]. Que Andalusia sigui sobirana i tingui veu pròpia com Catalunya, el País Basc, Galícia i altres territoris”, prometia Rodríguez des de l’andalusisme.
Si a Castella i Lleó es va posar de perfil, a Andalusia Díaz no només s’ha implicat en la campanya de Nieto, sinó que ha llançat el que ella anomena “procés d’escolta” i que és una profecia autocomplerta al final de la qual vol acabar sent candidata a La Moncloa. “Podem legisla, però no rendibilitza. La ultraprotecció mediàtica a Díaz no ajuda”, etzibava Gabriel Rufián (ERC).
