Triple victòria de Washington a Madrid

La cimera de l’OTAN es va tancar dijous a Madrid enviant a Putin un senyal d’unitat davant la invasió d’Ucraïna i exhibint múscul amb la confirmació de l’ampliació de l’organització a Suècia i Finlàndia. La trentena de líders aliats van adoptar el rumb de la defensa col·lectiva transatlàntica per a la pròxima dècada, que inclou la consideració de Rússia com l’“amenaça més rellevant i directa” a la seguretat, la pau i l’estabilitat de l’àrea euroatlàntica, i de la Xina com un actor que –juntament amb Moscou– “desafia els interessos, els valors i la seguretat dels aliats”. Tots dos, a ulls dels Trenta, passen a ser agents de la “subversió de l’ordre internacional basat en regles”.

Els EUA se’n van de Madrid amb una triple victòria a la butxaca. Per tal de contrarestar l’amenaça militar russa, reforcen la seva presència a Europa anunciant el desplaçament d’armes i efectius a Polònia, Romania, Itàlia, el Regne Unit i Alemanya, a més d’augmentar el nombre de destructors estacionats a la base naval de Rota, a Cadis. És el que alguns analistes han anomenat l’“otanització” d’Europa, un reforç de la subordinació estratègica als EUA dels europeus, que compromet les seves aspiracions a dotar-se d’una autèntica autonomia en aquest àmbit. En segon lloc, Washington aconsegueix arrossegar els aliats europeus cap a la remilitarització del continent instant-los a complir el compromís de destinar a defensa el 2% dels respectius pressupostos. I, finalment, la introducció per primer cop en el nou concepte estratègic de l’OTAN de la Xina com a rival que desafia l’estabilitat mundial, treu l’Aliança del seu marc euroatlàntic original per convertir-lo en un actor global en la nova confrontació bipolar que s’està configurant. “Entre els aliats, especialment França i Alemanya, hi ha hagut certa resistència a seguir el dur posicionament de Washington amb la Xina, en part per motius econòmics. La Xina és el segon soci comercial de la UE, mentre que la indústria automobilística alemanya, potent motor de l’economia del país, és molt dependent del mercat xinès”, indiquen Amy Qin i Austin Ramzy a The New York Times. Però les pors han crescut els darrers anys, hi afegeixen, a causa de la repressió xinesa a Xinjiang i a Hong Kong, i a la seva “creixent assertivitat” al mar de la Xina meridional i a Taiwan. “L’impuls de la Xina per expandir ràpidament el seu arsenal nuclear també ha fet disparar les alarmes, així com la voluntat d’aprofitar els llaços econòmics amb finalitats polítiques”. Pequín es defensa i acusa els EUA d’intentar frenar el seu ascens com a potència global. Potser no és ben bé el retorn a la guerra freda que vam conèixer, però el terreny s’aplana per a una nova confrontació de blocs.