La llei de memòria fa via amb el sí de Bildu i l’abstenció d’ERC
La comissió constitucional del Congrés aprova i envia al ple la llei que declara “il·legal i il·legítim” el règim de Franco i investigarà crims fins al 1983
Els republicans lamenten el dic de l’amnistia
Joan Tardà és recordat al Congrés per la passió que va imprimir als debats sent portaveu d’ERC del 2004 al 2019, però si una llei el va disgustar fins a l’amargor va ser la de memòria històrica del 2007. La història, quinze anys després, es repetia a la comissió constitucional del Congrés, on ahir ERC va negar al PSOE i Podem el vot a favor a la nova llei de memòria democràtica i s’hi va abstenir. La nova llei, que declara “il·legal i il·legítim” el règim de Franco i estén fins al 1983 –cinc anys després de ser aprovada la Constitució– la investigació dels crims franquistes per incloure-hi grups d’ultradreta i fins i tot els GAL, era aprovada en comissió i enviada al ple gràcies al vot a favor d’EH Bildu i del PNB –també del PDeCAT– i amb l’abstenció d’ERC i de Junts per no haver perforat el dic d’impunitat que és la llei d’amnistia del 1977. El vot dels de Gabriel Rufián va ser molt criticat precisament per Tardà, que hi veu “un final mentider blanquejat per ERC”.
Tot i que EH Bildu és l’aliat clau per aprovar la llei –com que no és una llei orgànica, no cal majoria absoluta de 176 vots a favor i n’hi ha prou amb més sís que nos–, la diputada Bel Pozueta no amaga el seu balanç agredolç. “Les nostres esmenes han millorat el text, però reconeixem que no hem pogut remoure obstacles per a la garantia de la justícia i la fi de la impunitat com és la llei d’amnistia”, admetia.
El 77 i dret internacional
D’acord amb el text de la nova llei, que no revoca l’amnistia del 1977, “totes les lleis de l’Estat espanyol, inclosa la 46/1977 del 15 d’octubre, d’amnistia, s’interpretaran i aplicaran de conformitat amb el dret internacional”. Pozueta (EH Bildu) confia que “l’esment legal ara exprés pel qual es consideren imprescriptibles i no amnistiables els crims de guerra, lesa humanitat, genocidi i tortura” sigui invocat als tribunals i permeti “l’obertura de judici contra els torturadors”. L’esquerra abertzale ha obtingut que el fort de San Cristóbal (Pamplona) sigui un lloc de memòria –després de ser un penal franquista i viure la fuga penitenciària més gran d’Espanya el 1938, amb el tràgic balanç de 221 morts– i que el Palau de la Cumbre de Sant Sebastià –lloc d’estiueig de Franco– passi a ser de l’Ajuntament donostiarra. El PNB, al seu torn, obre nova via per exigir la seu de l’Institut Cervantes a París, que va ser la seu del govern basc del 1937 al 1940. El Valle de los Caídos viurà l’extinció de la Fundació de la Santa Creu i passarà a anomenar-se Cuelgamuros, el desig dels presos forçosos que van participar en la seva construcció, com és el cas de Nicolás Sánchez-Albornoz, que actualment té 96 anys.
Persecució del català
En un estat on el 2001 el rei Joan Carles I va gosar dir que “a ningú se’l va obligar mai a parlar en castellà” i que “no va ser mai llengua d’imposició”, la llei de memòria democràtica reconeix la persecució a les llengües i les cultures catalana, basca i gallega. Aquest és un dels punts que Carolina Telechea (ERC) es va atribuir com a mèrit propi, així com la declaració d’il·legalitat del règim, “que ERC havia defensat sempre, i gairebé sempre en solitari”. “El text no seria el que és sense ERC i el moviment memorialístic, però a pesar dels indubtables avenços queda lluny de ser un text veritablement reparador, perquè no es toca la llei d’amnistia del 77 i perpetua un model d’impunitat”, lamentava Telechea, que hi troba a faltar la cessió de la comissaria de Via Laietana. Si bé la diputada d’ERC va alertar el PSOE i Podem que “deuen una disculpa al company Joan Tardà i a tot el moviment memorialista”, l’al·ludit carregava contra el seu partit per no haver-hi votat en contra. “Trist i decebut perquè la direcció del meu estimat partit ha decidit no plantar cara a la llei de memòria del PSOE i abstenir-s’hi. Tants anys tibant i denunciant la impunitat per part de tants afiliats no mereixien aquest final mentider blanquejat per nosaltres. Érem la darrera veu de les víctimes”, etzibava Tardà a Rufián i a la resta d’hereus al Congrés.
L’espoli dels ateneus
A Junts, Josep Pagès va advertir que la llei és una “decepció” i un “fracàs”, perquè, “en lloc d’actes de veritable reparació a les víctimes de Franco, el que hi ha és massa retòrica i simbolisme”. Sergi Miquel (PDeCAT), que ha pactat esmenes amb el PSOE i Podem, reivindica que l’articulat reconegui la persecució i la repressió del català i l’opció de revertir l’espoli de béns requisats en el cas dels ateneus.
La llei arribarà el dijous 14 de juliol al ple i el marcador serà un calc del d’ahir. Si bé per Indalecio Gutiérrez (PSOE) la llei és “la cicatriu definitiva de la ferida que va sagnar més de 40 anys”, per Jaime Miguel Mateu (PP) és “deixar escriure a hereus dels assassins la història de les víctimes”. “La Transició va ser molt generosa amb la dreta espanyola, i la dreta no ho ha estat”, rebatia Mikel Legarda (PNB).