De baix a dalt en la política, que porta a la sang, primer al seu poble, Sant Llorenç Savall, i després fent tasques a la intendència del partit per proveir d’estratègia agrupacions comarcals i municipals. El 2010 va entrar de diputat al Parlament i s’hi va estar quatre legislatura fins que va decidir no tornar-se a presentar el 2021. Ara és director general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic del govern.
S’afilia a ERC el 1993, va ser regidor 14 anys i després diputat 10 anys. És el que en diuen un animal polític. Això és positiu o negatiu?
Depèn del to, per on vingui i de quin context. La política es porta a la sang i, com diem des d’ERC, en cada moment ens toca un rol diferent, a vegades un de visible en l’àmbit públic i, en d’altres, amb menys visibilitat.
Què l’empeny a la política?
La municipal, la voluntat de canviar el govern que hi havia a Sant Llorenç Savall. El fàcil és mirar-s’ho des de la barrera i criticar el que no funciona, però vam decidir aplegar-nos una colla de joves i construir. La política local és molt agraïda i veus els efectes immediatament. Després la vida et va portant, combinant la feina en política amb la professional fins que m’arriba la proposta d’assumir més responsabilitat a nivell de partit i a nivell institucional al Parlament. No ho traces, va venint.
És advocat de carrera, ha exercit?
Sí, fent assessorament jurídic fins el 2008. Vaig estar dos anys a la Federació de Municipis i després vaig estar fent assessorament jurídic municipal des del partit.
Per què no va a les llistes el 2021?
Perquè les etapes professionals necessiten aquests deu anys que ja havia complert i necessitava oxigenar-me, com deia Pep Guardiola, i buscar nous horitzons i fites juntament amb la voluntat de no perpetuar-me en un càrrec públic. I coincideix amb el procés electoral.
No sabia aleshores que l’escollirien com a director general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic? Ja sap allò que es critica que surten de la política i els endollen a l’administració...
Endollats no. Si s’han d’ocupar càrrecs de responsabilitat i hi ha un bagatge, en el meu cas vaig ser portaveu a la comissió de Territori i Sostenibilitat tocant temes mediambientals, ERC analitza qui té per ocupar els càrrecs quan agafa responsabilitats en l’àmbit mediambiental. És normal que hi hagi un encaix de gent que té un bagatge i pot aportar l’experiència en altres àmbits. El que faig aquí és aplicar lleis que vaig aprovar al Parlament.
Troba a faltar el dia a dia parlamentari?
En alguns aspectes, però són etapes i, quan en tanques sempre hi ha elements d’enyorança. La recordo de molt grat, tot i les mogudes, i em sento molt orgullós d’haver estat diputat en els moments més àlgids del procés independentista. Vam arribar on mai ningú havia previst. No ho visc amb nostàlgia, sinó content d’haver aportat la meva acció política, el meu granet de sorra en la construcció de la independència del país i en àmbits de mediambientals, de territori i mobilitat.
De què està més orgullós?
Llavors enyorava l’element de gestió, que és el que faig ara. A l’Ajuntament podies posar un banc a la senyora Maria i, des del Parlament, potser podies dissenyar com havien de ser els bancs. Ara torno a una etapa inicial, de fer polítiques d’incidència directa sobre les persones, més tangible. Modestament al Parlament vaig contribuir segurament a generar consensos i a teixir aliances.
Quin és el pitjor moment que recorda de l’etapa política institucional?
Des del punt de vista humà i polític va ser quan es dicten les ordres de detenció dels consellers. No acabes d’entendre la irracionalitat de tot plegat, de com un debat polític de les idees i el simple fet de posar les urnes tingui aquesta translació repressiva, per molt que ho vesteixin i s’inventin que hi ha un delicte del codi penal. El que hi ha és un persecució política i la negació del govern espanyol de que hi ha un conflicte polític i que s’ha de solucionar a les taules i a les urnes. Impacta, tot i que ja s’havia viscut repressió en altres moments.
I vist com ha acabat tot, i no seré original, què va fallar?
Tenir Espanya i no la Gran Bretanya al davant. Què ha fallat? Segurament no tenir prou impuls, però no s’és independentista i es deixa de ser-ho l’endemà. L’Estat espanyol ens regala dia rere dia com treballa els drets fonamentals dels seus ciutadans i els catalans arriben a la conclusió que no ens veu com a ciutadans, sinó com a súbdits; pagar impostos i prou, sense reconeixements nacionals ni del dia a dia. Van fallar coses, segurament, però em quedo amb el positiu: la capacitat de generar il·lusió en la gent, que hi ha un somni que serà una realitat trigant més o menys perquè és un tema d’acumulació i el que hem d’acabar de trobar són els mecanismes per trencar l’estatus espanyol respecte a Catalunya. Ens vam enorgullir com a país i l’1 d’octubre és una clara demostració d’autoorganització del país, en un context que hem pogut evitar qualsevol crisi de violència i sense que hi hagi una crisi social. Això és el que ha anat sumant gent al procés independentista, tot i que algú insisteixi a obrir i intentar enfrontar i dividir el país. És el que l’Estat espanyol ha anat a provocar amb l’aposta de Cs i amb el discurs de divisió del país, que no ens podem permetre. El país sempre ha treballat cohesionadament i el procés el farem cohesionadament.
I què es podria haver millorat?
L’1-O era fàcil perquè hi havia un objectiu clar i tothom sabia el seu paper, estava situat i el pitjor va ser el post 1-O. El moviment independentista ha d’analitzar on som i cap on volem anar i no hem tingut aquesta capacitat de fer-ho. A ERC vam fer una primera anàlisi molt immediat d’on crèiem que érem dient que havíem guanyat però érem insuficients i havíem d’articular una estratègia que ens permetés créixer. I ara cal que algunes formacions polítiques acabin d’aterrar sobre el terreny i tornar a establir l’estratègia conjunta que ens permeti avançar. Les picabaralles no ajuden.
El full de ruta que no hi ha manera...
Que el puguem consensuar. I els fulls de ruta a vegades no són immediats perquè la realitat no és fàcil de transformar. Hem d’anar situant unes fites que ens permetin avançar per agafar més forces i situar-nos en el com. L1-O també ha permès veure com coses que ens semblaven més fàcils d’assolir no ho han estat, com els reconeixements internacionals i hem vist com la fortalesa dels estats és la fortalesa dels estats. Això ens ha d’ajudar a madurar. Cal traçar una estratègia que ha de passar per denunciar constantment un model d’estat podrit. També per obrir els ulls a ciutadans que se senten adherits al concepte d’Espanya. La unitat de l’Estat espanyol no està per sobre de tot. Hi ha un element de conscienciació de drets individual forta que l’Estat constament hi passa per sobre i aquí és on hem d’incidir. Tot i la Transició del 78 s’ha demostrat que les clavegueres de l’Estat continuen existint i treballant.
En aquest any que queda, amb picabaralles i tot el que està passant al Parlament, creu que el govern aguantarà?
A diferència d’altres anys el president Aragonès ha aconseguit demostrar que hi ha un govern estable, que treballa i tira molts projectes endavant, superant la pandèmia i, davant d’una crisi climàtica i energètic, necessitem abocar-hi els màxims esforços. En altres períodes de debat intern i havia dissonància governamental que no ajudava en res. Altra cosa és el debat al Parlament. Vull pensar que la gent de Junts mantindrà el pacte de govern perquè hi havia uns objectius signats independentment de les persones.
I a la taula de diàleg quin marge –no només temporal– se li ha de donar?
L’experiència ens ensenya... Anem a Irlanda, a Euskadi, amb violència com a element diferenciador, qualsevol conflicte s’acaba en una negociació política. Nosaltres, que hem estat sempre els reis del diàleg i la mà estesa, no podem negar-nos a asseure’ns i parlar amb els opositors. És evident que el context polític espanyol no ajuda a una fortalesa del govern espanyol que els permeti assumir compromisos i els hem d’anar forçant. I és evident que hi ha molta part del deep state que vol que fracassi perquè se senten més còmodes a les clavegueres, inventant-se relats. Hi ha dues vies per a la independència: reforçar-nos a l’interior i ser més forts socialment i electoralment i les vies de negociació per estovar al govern de l’estat i condicionar-los l’acció política. Quina és l’altra fórmula? És molt fàcil criticar la taula, però quina és l’alternativa? Explorem-les totes i al pacte de govern queda clar que la primera opció és la taula i, si no funciona, altres vies, però ningú ens ha presentat l’alternativa. No podem deixar al govern espanyol la iniciativa de la negociació. I veurem també com acaba el procés a Escòcia, si els deixen fer el segon referèndum.
Ja no és secretari de política municipal d’ERC, però quines expectatives electorals preveu en les municipals del 2023?
Estem en condicions de tornar a guanyar consolidant i millorant resultats a les grans ciutats, que va ser el gran salt que vam fer a les últimes. I consolidar els petits municipis i els mitjans, on també vam fer un salt, mantenint alcaldies i aconseguint-ne algunes més. L’avantatge és que tenim una extensió territorial molt homogènia i ens fa prou atractius. I també governar la ciutat de Barcelona com a gran tractor, ja no només guanyar, perquè miri i treballi coordinadament amb la resta de territori.
A la direcció de Qualitat Ambiental té una patata calenta amb la implantació de les Zones de Baixes Emissions (ZBE) després de la sentència del TSJC a la de Barcelona. Han canviat els plans d’altres ciutats per implantar-la?
No, s’hi treballa. Vam presentar recurs al Tribunal Suprem, que ha dit dues vegades que no s’ha d’executar la sentència, i l’ordenança de Barcelona està en vigor. L’Ajuntament l’està modificant aspectes tècnics que la sentència diu que s’han de corregir, però que no la posa en qüestió, que és el model que s’ha traslladat a Europa. Els altres municipis, lluny de preocupar-se, han consolidat la voluntat i tenen clar que la mobilitat privada es la que genera part de la contaminació.
És a dir, que també fan modificacions d’ordenances per evitar sentències.
Correcte. Vam signar al març un acord amb 70 municipis més grans de 20.000 habitants, perquè ja hi ha l’obligació que l’implantin els de més de 50.000 habitants i els de 20.000 amb índexs de contaminació, perquè ho vagin implantant fins a finals del 2025, tot i que alguns no en tinguin l’obligació. És una eina útil pedagògica per canviar hàbits en la mobilitat, com es va fer amb la recollida de residus. Segur que s’ha de polir i el control pot establir particularitats i excepcionalitats, i la voluntat dels ajuntaments és de no obligar ningú a canviar el cotxe, que potser no té sentit segons en quina situació. La individualització pot fer flexibilitzar aquestes ordenances per fer possible el canvi sense suposar l’escanyament econòmic de ningú. No podem fer un canvi més gros perquè la capacitat del transport públic no ho permet, però es important fer un canvi de model; no tot s’ha de fer amb el cotxe i s’ha d’establir un model de convivència.
En quines altres línies treballen?
En el reforç de la xarxa de control i contaminació, que funciona però cal augmentar el nombre d’estacions i el control de contaminants que analitzem. I en la contaminació, com l’acústica i la lumínica. Toquem temes que afecten clarament la salut. I en l’àmbit del canvi climàtic treballem en accions de mitigació i adaptació.