Darrere dels símbols

La presa de possessió del nou president colombià ha deixat una pàtina volgudament carregada de simbologia. El més comentat, el menyspreu del rei Felip VI a l’espasa de Bolívar, no és més que una manifestació d’arrogància borbònica que a Colòmbia va passar totalment desapercebuda, fins i tot en les retransmissions televisives, en què ni es va veure i encara menys comentar.

Només les xarxes socials van catapultar el fet als grans mitjans, encara que fos de passada, vint-i-quatre hores després. De les formes del Borbó actual a casa nostra ja en tenim un bon tast, i és bo també que es comenci a conèixer a les Amèriques, on existeix un estrany binomi amor-odi cap a les institucions de la pretesa mare pàtria. En realitat, és una anècdota provocada per un altre acte superb, el del president sortint que es va negar a autoritzar l’ús de l’espasa en la cerimònia. Les classes dirigents tradicionals llatinoamericanes són tallades pel mateix patró que les seves matrius ibèriques, i es va evidenciar. Només quan Petro havia estat oficialment investit, va poder manar a la casa militar que portés el símbol patri, i la desfilada no prevista per davant la tribuna de convidats va provocar el desvergonyiment reial.

Altres símbols, però, van tenir una importància força més remarcable. En especial, les manifestacions populars d’alegria, carregades d’emoció, dels milers de ciutadans anònims presents a la plaça de Bolívar, un fet desconegut en una cerimònia tradicionalment protocol·lària i anodina. De totes les al·legories de fa una setmana, però, sens dubte la de més càrrega emocional va ser la de veure la plana major de les forces armades quadrant-se, a la plaça d’armes de la residència oficial del president, davant Petro, un exguerriller que van combatre durant anys. Veure’ls entrar plegats a palau, en perfecta formació, sí que era de llagrimeta, en un país on la guerra ha destruït fins les xarxes socials i d’empatia més evidents.

Gustavo Petro té una tradició política de trenta anys, i en feia dotze que preparava aquest moment. Més enllà de l’espasa, res del que està fent és improvisat. S’ha passat les set setmanes que van des de la seva victòria electoral fins a la investidura, mirant de calmar tothom i foragitant els presagis catastrofistes que molts auguraven i desitjaven. Ha nomenat un gabinet ple de veterans moderats amb experiència de govern, s’ha reunit amb delegats d’empresaris i del sector financer del país, ha negociat una majoria parlamentària que supera la seva coalició electoral i ha remarcat el seu compromís amb la lluita contra el canvi climàtic, punt que sap que comparteix amb l’actual president dels EUA. En el discurs de nomenament dels seus ministres, la mateixa nit de diumenge, va ser contundent. “Ens observen i no tenim temps”, va dir sabedor que no li concediran ni tan sols els acostumats cent dies de gràcia. Dit i fet: a les onze del matí següent, el seu ministre d’Hisenda presentava al Congrés la llei d’impostos, eix de les esperades i anunciades reformes socials. La fallida llei de l’anterior govern, que gravava les escarransides classes mitjanes, va provocar les protestes fabuloses de l’any passat, que han acabat d’impulsar el canvi polític amb un inèdit gir a l’esquerra.

Imitant Juan Manuel Santos, el president més savi des de Virgilio Barco a finals dels vuitanta, Petro sap que no podrà capgirar el país en els quatre únics anys que li confereix la Constitució. Li cal, doncs, posar fonaments. La nova llei dels tributs obrirà la porta a futurs canvis legislatius en matèries sensibles que han de bastir l’ascensor social: educació, treball i pensió. Paral·lelament, un camp que coneix: la pau. Ja ha iniciat contactes de sondeig amb l’ELN i el Clan del Golfo, dins i fora del país, per establir taules de diàleg. Només que aconsegueixi un cinquanta per cert del que es proposa assolirà la major: convertir l’esquerra colombiana en alternativa de govern i consolidar futures reformes. I això, en aquest país, sí que és una revolució.