“L’aranès està en un retrocés total i no podem fer política lingüística”

Nosaltres hem rebut, en aquest cas concret, una resposta del govern català en què s’argumenta que a la resta de la legislació vigent ja es reconeix la peculiaritat de l’aranès a l’escola. Però nosaltres volem seguretat jurídica. Tenim la intenció d’entrar una iniciativa legislativa al Parlament perquè la llei reconegui l’especificitat de l’aranès a Catalunya, i la reconegui com a llengua pròpia i es declari la vehicularitat de la llengua a l’escola. El problema és que aquest fet s’afegeix a una llista de greuges molt àmplia respecte a l’aranès.

És una constant històrica. El 2010 es va aprovar la llei de l’aranès, l’occità a l’Aran, que en aquell moment va semblar que era una gran oportunitat per revertir la situació de caiguda lliure que patia la nostra llengua. Però no ha estat així. Deu anys després, la llei no s’ha desenvolupat, no existeix cap memòria econòmica ni hi ha hagut una millora del finançament del Conselh en matèria de política lingüística. El Conselh rep 100.000 euros l’any, i fins fa un any en rebia 60.000. Amb això no es pot fer cap tipus de política lingüística per a una llengua que només té un 18% d’ús social. Nosaltres diem que s’ha d’equiparar proporcionalment al que rep el català, que en aquests moments, el 2022, té un pressupost de 38 milions d’euros. Per tant, entenem que hi ha un greuge que no podem acceptar. A més, hi ha una qüestió de fixació de criteris i lideratges que la llei de 2010 ens va donar. Vam començar a compartir competències de l’aranès amb la Generalitat, però això no ha comportat accions d’impacte. En 12 anys s’ha consolidat una mala praxi en política lingüística per part del govern de la Generalitat. En els darrers temps hem de reconèixer que les formes han millorat i que hi ha una certa coordinació, però en el fons no s’ha avançat en accions reals. L’aprovació d’aquesta llei de llengües oficials a les escoles sense l’aranès ha estat la gota que ha fet vessar el got. Entenem que ha estat un error, perquè les justificacions que ens arriben és que no hi havia cap interès a perjudicar la llengua, i jo ho entenc i crec que és així. Però en tot cas no pot seguir passant que l’Aran quedi al marge de les decisions que es prenen sobre coses que són del seu àmbit.

L’aranès és la llengua vehicular i d’aprenentatge a l’Aran des de fa 38 anys sense que això hagi suposat mai cap conflicte, en un model d’immersió lingüística que ha estat d’èxit. L’aranès és la llengua d’aprenentatge i els nostres nois i noies acaben l’educació obligatòria amb cinc llengües: les tres oficials –aranès, català i castellà–, i l’anglès i el francès. Aquí no hi ha conflicte social, i el que ens preocupa és que aquestes polèmiques encenguin una flama que l’únic que farà és perjudicar la llengua.

L’aranès està en retrocés total i absolut. La llengua és oficial i per tant el coneixement reglat ha augmentat, perquè és necessària per treballar a la funció pública, per exemple. Però l’ús social ha disminuït molt. A l’escola les coses funcionen perquè l’escola així ho ha volgut aquests 38 anys, i ha estat un dels motors d’impuls de la llengua. Però hi ha un retrocés que té a veure amb la manca de producció audiovisual, amb la nul·la presència als mitjans de comunicació malgrat que la llei de l’aranès ho mana, i un llarg etcètera. Les noves generacions es comuniquen d’una altra manera i necessitem polítiques d’impacte que permetin que la gent jove s’enganxi a la llengua, i sobretot perquè hi ha una qüestió bàsica per a l’Aran: el Conselh Generau d’Aran, que és la màxima institució del territori, no té sentit si no hi ha la llengua. Per tant, la gestió de la proximitat s’entén des del moment que es té una cultura i una llengua pròpia que la singularitzen i la diferencien de la resta. I a partir d’aquí es poden fer polítiques concretes adaptades a aquest territori. No és només una qüestió identitària i lingüística, sinó social i territorial.

S’aproven lleis, però necessitem establir mecanismes de seguiment i control de tot allò que s’aprova. És veritat que fer aquestes lleis demostra la voluntat del Parlament i dels diferents governs de la Generalitat de reconèixer la nostra singularitat, però manca la segona part, que és el seguiment i control del compliment d’aquestes normatives. Això és essencial, perquè d’una altra manera s’entra en els petits conflictes del dia a dia, en què ens trobem amb problemes per poder desenvolupar l’autogovern. L’autonomia de l’Aran té a veure amb el seu reconeixement, però també amb el fet de poder estar ben finançada. Si està ben finançada, pot prendre decisions. Si no, l’únic que fem és gestionar allò que se’ns traspassa, sense decidir res.

És veritat que el finançament és clau per fer accions i tirar endavant projectes. La coordinació amb el món occità en aquests moments es fa a través del Congrés Permanent de la Llengua Occitana, que va néixer a l’Aran i en aquests moments és l’ens amb més reconeixement de l’Estat francès respecte a l’occità; i també amb l’Oficina de la Llengua Occitana, amb seu a Tolosa. Amb aquests dos ens el Conselh Generau d’Aran hi té relació, s’hi treballa, i algun membre de l’Oficina és membre del nostre consell consultiu de l’aranès. Ningú no està negant l’occitanitat de l’aranès, tot i que és cert que en l’àmbit administratiu hem de dedicar els recursos a la varietat de l’occità que hi ha a Catalunya, que és l’aranès.

En aquests moments, de la llei de règim especial de l’Aran que es va renovar i actualitzar el 2015, i que ja venia de l’any 1990, en el dia d’avui se n’ha desenvolupat vora el 30%. Ens queda molt camí al davant, per poder consolidar l’autonomia i l’autogovern d’Aran. La llei d’Aran ens reconeix una sèrie de competències en matèria de salut, atenció social, llengua, cultura, turisme, medi ambient, d’emergències, etc. Però en algunes àrees, com els esports, no tenim ni un conveni de traspàs. El Conselh no té departament d’esports perquè no tenim la manera d’articular-lo i finançar-lo. O en matèria de cultura: al Conselh Generau, en el dia d’avui, no tenim recursos per contractar un tècnic de cultura.

En aquest moment el traspàs que tenim en aquesta matèria –llengua, cultura i atenció social– està pendent de la ponència mixta de traspassos. Esperem que aquesta tardor es pugui reunir. Hi ha molta feina per fer. Que en un lloc com l’Aran no es puguin desenvolupar polítiques esportives des del territori és incoherent, però encara ho és més que no es puguin impulsar projectes culturals perquè no hi ha personal per fer-ho.

Jo crec que també en aquest sentit hem de fer una mica d’autocrítica. Potser l’Aran no s’ha explicat prou. No hem fet prou pedagogia, i hem hagut d’ancorar-nos en el conflicte perquè algú ens escolti. Ho estem intentant. Estem intentant fer pedagogia, donar-nos a conèixer. Creiem en la lleialtat i el respecte institucional, com no pot ser d’altra manera, però davant de determinats fets no ens queda cap altre remei que aixecar la veu. També és cert que el desplegament de la llei d’Aran s’ha de treballar a fons, i com us deia calen mecanismes que acompanyin el desplegament i l’evolució de tot aquest àmbit competencial.

Per nosaltres la renúncia al 2030 ha estat una molt mala notícia. L’Aran va estar en tot moment a favor de la candidatura. Però els interessos partidistes i personals ho han impedit. Lamentem l’actitud que ha tingut el president d’Aragó, Javier Lambán, perquè no és just que això hagi fracassat per actituds que no tenen res a veure amb el territori. I en tot cas, seguirem treballant si es planteja una candidatura per al 2034.

Amb el govern actual tenim una relació que ha millorat respecte a la dels anys anteriors. Això no ho podem negar. També és cert que la situació política ha estat complexa i convulsa i això ha fet, i encara fa, que de tant en tant l’Aran quedi en l’oblit. Però ara hi ha hagut algun avenç, i confiem que els governs catalans, passats, presents i futurs, creguin en l’Aran

El cas està en procés judicial. No en sabem res més. Hi ha hagut un canvi de jutge, i ara restem amatents que el jutge actual publiqui la seva interlocutòria i a partir d’aquí tindrem informació nova.

A les persones implicades se’ls han tret les funcions de seguiment de l’os, però mantenen els seus drets laborals intactes. Per tant, segueixen fent la seva feina. Sense vinculació amb el seguiment de la fauna, però treballen al Conselh.

La reintroducció de l’os prové de finals dels noranta, a través d’un projecte Life que entenem que no es va fer prou bé. En tot cas, cal recordar que el projecte Life provenia de França. És clar que els animals no coneixen fronteres. En aquests moments, el Conselh és la institució que més suport està donant en aquest procés, amb ajuts als ramaders pel bestiar desaparegut, pel bestiar no retornat, a l’agrupació de ramats cada estiu per evitar els atacs. Ara treballem amb proves pilots en manteniments de ràdio i collars del bestiar, per tenir-los localitzats i controlats i reduir els danys de l’os. En el món de la ramaderia hi ha qüestions de normativa que ja no tenen sentit i que s’han d’actualitzar; les administracions amb competències s’hi han de posar. A l’Aran estem treballant juntament amb els municipis per canviar normatives, però sobretot n’hi ha d’autonòmiques, estatals i europees que s’haurien de replantejar. Si volem ramaders al territori, cal trobar fórmules perquè no sigui tan complicat que els joves ramaders s’hi instal·lin. Però és cert que el tema de l’os ha causat trasbalsos, i també no és menys cert que en aquests moments hem de conviure amb l’os i amb la fauna salvatge, i nosaltres estem treballant amb la direcció general de Biodiversitat del Ministeri per a la Transició Ecològica per iniciar també diversos projectes i iniciatives que ajudin a aquesta convivència entre la fauna salvatge i la ramaderia.

La digitalització dels ramats, el seu seguiment, i de totes aquelles qüestions que tinguin a veure amb l’impuls de noves normatives que ajudin a fer que no sigui tan complex que el ramader es mantingui.

En els darrers temps hem pogut avançar en aquesta qüestió. Hem arrencat el compromís del ministeri per a la millora de la zona de l’N-230. Fa unes setmanes s’han encarregat els projectes, i vaig fer una visita a Madrid juntament amb les diputacions de Lleida i Osca i els consells comarcals de la Ribagorça catalana i l’aragonesa. Ens va rebre el secretari d’Infraestructures de l’Estat i ens va expressar el seu compromís de començar amb accions concretes al llarg de l’any per millorar la seguretat. És una de les carreteres que ha rebut menys inversions al llarg dels anys, i és una de les més perilloses. D’altra banda, hem començat a treballar amb la Generalitat en la millora de la C-28, que com sabeu es col·lapsa moltes vegades en temporada d’hivern, i hem treballat amb ells les fórmules per veure com podem tenir un tercer carril reversible que es pugui convertir també en un carril verd. Estem treballant en això, i esperem que a final d’any puguem començar a tenir coses més en ferm.