anàlisi
ÒSCAR PALAU
Condemnats al matrimoni
La decisió ahir de l’executiva de Junts de fer un últim intent de negociació amb ERC i sotmetre a les bases una possible sortida deixa el govern penjant d’un fil. I no només el govern: gairebé tot el projecte independentista. I és que més enllà de les retòriques –i ben certes, això sí– referències al dany que un afebliment de l’executiu suposaria per al conjunt de la ciutadania en plena crisi per la inflació disparada i l’expectativa d’un hivern amb recursos energètics cars i escassos, el primer damnificat per l’eventual trencadissa definitiva dels dos grans grups, i corrents, de l’independentisme seria el mateix moviment, i un procés sobiranista que probablement veuria signada la seva acta de defunció. Moltes preguntes s’obririen si la ruptura es consumés: es renunciaria ja a una taula estratègica que aglutinés el conjunt de l’independentisme? Definitivament cadascú faria la guerra pel seu compte? Amb quina força negociaria a la taula de diàleg un govern ja només d’ERC? On quedaria tot el que es va avançar en els últims 10 anys, 1-O inclòs? O, tal com va dir l’expresident Artur Mas fa poques setmanes: “Qui creurà que això de la independència va de debò si dos partits independentistes ni tan sols són capaços de mantenir un govern? Qui ens prendrà seriosament?” És evident que la imatge i la credibilitat del projecte quedarien tocades, tan internament com a l’exterior, un flanc que tots dos partits han destacat que és clau si una república catalana vol ser algun dia reconeguda.
Però és que, més enllà d’això, els escenaris que s’obririen en les institucions catalanes, i els mateixos encara socis de govern, tampoc serien gaire afalagadors. ERC manté que encara és possible redreçar l’executiu, mentre portes endins continua convençuda que Junts no farà efectiva l’amenaça de marxar. Turull mateix parlava ahir al matí de prendre decisions amb el cor i el cap, però no amb l’estómac. I donar un cop de porta sembla més això últim, tot i que una sortida del govern de Junts tindria sentit com a resposta al cessament del vicepresident, malgrat que, no ens enganyem, Puigneró tampoc tenia un pes rellevant en la direcció i les grans decisions del partit. Potser per aquí plora en part la criatura... Un adeu trencaria del tot amb la línia de moderació i diàleg que ha traçat ERC, fins ara amb pocs fruits, i seria la sortida més coherent si realment Junts creu que no s’està complint el pacte signat. El cos els demana estripar-lo i marxar a l’oposició. Però, i llavors què?
El contrapès el representen millor que ningú els consellers de Junts, que no amaguen que volen continuar en el govern perquè creuen que hi estan fent bona feina, malgrat que el rumb estratègic continuï sent font de disputes que semblen irreconciliables. A més, tot plegat creuen que seria contraproduent a pocs mesos d’unes municipals que també seran importants per al futur del clam independentista, i del mateix partit. “Amb qui parlaran els nostres alcaldes si no tenen cap interlocutor en el govern?”, es preguntava algun conseller en privat en les últimes setmanes. A la pràctica, una sortida deixaria Junts fora de cap quota rellevant de poder i capacitat de gestió –a més de desenes de càrrecs sense feina, detall gens irrellevant–, però també els situaria en fora de joc polític, en l’oposició i sense perspectives de tornar a l’executiu en força temps, perquè tampoc semblen tenir altres aliats potencials amb qui pactar...
En tot cas, també és discutible que el divorci fos bo per a ERC, per molt que molts dirigents no puguin amagar un somriure sota el nas i es freguin les mans pensant en un executiu en solitari que potser també els demana el cos, però que són conscients que estaria en franca minoria parlamentària –33 diputats de 135–, i per tant s’exposaria a una tortuosa inestabilitat. En el fons, els republicans mantenen l’esperança que un govern sense cap aliança parlamentària estable se’n podria sortir practicant la geometria variable en temes sectorials, i posant en relleu “els grans consensos de país” per anar tirar endavant qüestions de més transcendència política. De fet, això és el que ha practicat el PSOE tota aquesta legislatura al Congrés, on quan no ha trobat ERC ha trobat el PNB; i si no, Bildu; i si no, Cs o fins i tot el PP. La qüestió és que se n’ha sortit, però al Parlament la geometria variable no ofereix tanta riquesa de possibilitats i té un recorregut més limitat, si es té present que hauria de dependre en molts casos de Junts just després de partir peres, fet que fa difícil pensar que es prestés a facilitar la governabilitat. Això, tot i la paradoxa que segurament se seguiria el pla de govern pactat amb ells, amb qui no hi ha hagut fins ara grans diferències en aspectes sectorials en el govern.
El PSC seria l’altre possible flotador puntual, però amb l’evident factura que això suposaria en clau independentista –es dilapidaria del tot l’oportunitat d’or que oferia el 52%, i amb això una credibilitat que, això sí, ERC ja ha perdut en amplis sectors del moviment–, a part que amb una aliança així els republicans perdrien tota la força que ara puguin tenir a Madrid, raó per la qual de fet ja no volen negociar amb el PSC ni tan sols el pressupost del 2023. Menys encara els voldran com a soci prioritari, i molt menys encara per entrar en el govern, fet que tampoc seria lògic des de l’òptica d’uns socialistes que van guanyar el 14-F en superar ERC en vot, tot i empatar-hi en escons.
Els comuns serien sens dubte una crossa més factible, però els seus vuit diputats aportarien poc a l’estabilitat, a banda que tindria un punt contradictori que fossin a banda i banda de la taula de diàleg. Fins i tot un eventual tripartit amb la CUP –un altre somni eròtic de part dels republicans– sumaria tot just 50 diputats, encara lluny dels 68 de la majoria absoluta, a més que ara és impensable, vist que els cupaires es van distanciar fa temps del govern, i avui en són neta oposició. Ara no sembla realista pensar, doncs, en un eventual tripartit de cap tipus a la meitat de la pregonada legislatura del 52%. I si es veu, a més, que hi ha una negociació en curs entre governs, ja és ciència-ficció.
Una darrera opció, que el president Aragonès ara descarta rotundament, tot i que un govern en minoria probablement hi acabaria abocant, són unes eleccions anticipades. I és que uns comicis ara només convindrien al PSC, que segons les últimes enquestes del CEO seria el gran beneficiat del probable augment de participació respecte als últims, encara en pandèmia. També ho seria el PP, per cert, a costa de Vox i Cs. ERC hi mantindria el tipus, però Junts, i de retruc el conjunt de l’independentisme, seria el principal damnificat, perquè ja va mobilitzar el seu electorat el 2021, i és per tant a qui menys li convenen. Es miri com es miri, un divorci en el govern deixaria mala peça al teler. El matrimoni potser és tòxic, però en aquest punt de la història encara hi semblen condemnats.