Ho tornarien a fer

Organitzar una fita com el referèndum de l’1-O comporta moltíssimes hores de feina prèvia i la renúncia a moltes estones de son i descans. Algunes persones van treballar de valent les setmanes i les hores prèvies i d’altres van veure com la seva feina s’intensificava les jornades posteriors. És el cas de l’Abel Pié. Aquell dia era el degà del Col·legi d’Advocats de Manresa. Va ser una de les persones que dies abans de la votació ja van liderar amb una seixantena de voluntaris un servei d’assistència jurídica, gratuït, atès que es temien que seria molt demanat. Les càrregues policials d’aquella jornada encara ara li donen feina. Hi ha causes que segueixen obertes, cinc anys després. És, probablement, el testimoni que fa una lectura més positiva del que va representar aquell dia, vist amb la perspectiva d’un cert temps. “Els llibres acabaran explicant que l’1 d’Octubre va ser un punt d’inflexió en la història de Catalunya”, afirma absolutament convençut. Creu que un lustre és temps insuficient per avaluar la jornada amb prou perspectiva i que només amb el transcurs del temps “s’acabarà entenent el que ha significat aquell referèndum”. Recorda també que els processos d’independència “són llargs” i no té cap dubte que si es repeteix una mobilització d’aquelles característiques, ell hi serà.

L’emissió d’opinions o pronunciaments polítics no figura, en cap cas, entre les tasques del rei, regulades en l’article 62 de la Constitució Espanyola. De fet, de tot el títol II de la Carta Magna, sobre la corona, es desprèn una exigència de neutralitat política que Felip VI va fer saltar pels aires en el missatge institucional emès a les 9 del vespre del 3 d’octubre del 2017. En una intervenció inèdita i impròpia de la monarquia, dos dies després de l’1-O i en la mateixa jornada de la vaga general, el rei va baixar a l’arena política per proclamar el compromís de la corona amb “la unitat i la permanència d’Espanya” carregant durament contra el govern català i els independentistes. I no només això. Amb el seu missatge, Felip VI va avalar la intervenció de l’autogovern de Catalunya, esgrimint que “és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional i el normal funcionament de les institucions, la vigència de l’estat de dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i el seu Estatut d’Autonomia”. El fill de Joan Carles I no deixava marge ni per a la més mínima concessió i aplanava el camí per a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Ho feia, a més, amb una escenografia estudiada al mil·límetre. Felip VI es va col·locar just davant d’un quadre de Carles III, que va prohibir l’educació en català. En el retrat, el fill de Felip V sostenia un bastó de comandament que recordava una porra. La interpretació estava servida: el monarca donava suport a l’“a por ellos” de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil el Primer d’Octubre. Les duríssimes càrregues quedaven reialment justificades, i de les víctimes, el monarca no en va dir ni una paraula. El discurs va ser una benedicció de l’operació policial d’aquell dia, dissenyada pel coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, responsable de l’actuació destinada a impedir el referèndum i que es pot veure a la foto superior saludant un agent de la Policía Nacional.

Les van buscar desesperadament i l’Estat les va convertir en el seu primer objectiu. I, per això mateix, van ser el primer i efímer triomf de l’independentisme. Les cares dels que aquell 29 de setembre del 2017 van participar en la presentació oficial de l’urna ho diuen tot. Jordi Turull, aleshores portaveu del govern; Oriol Junqueras, aleshores vicepresident, i Raül Romeva, aleshores conseller d’Afers Exteriors, reflectien l’estat d’ànim de tot un país a les portes de la festa de la democràcia. El desafiament a l’Estat es començava a materialitzar. Gràcies a una calculada teranyina ciutadana, les urnes van escapar de la lupa policial i la seva aparició als col·legis electorals va deixar en ridícul els serveis secrets espanyols. N’hi ha que encara les guarden a casa com un heroic trofeu d’una jornada inoblidable. Una setmana abans, milers de persones es manifestaven per tot Catalunya contra les accions suposadament preventives de la Guàrdia Civil contra institucions catalanes. A Manresa acabaven davant la caserna amb una votació simbòlica amb urnes de cartró. Les van intentar ridiculitzar, van comparar-les amb contenidors d’escombraries, van especular si havien sortit d’un basar xinès però no les van trobar. Al final, la policia espanyola en va poder empaitar algunes el dia de la votació. Per a la posteritat del ridícul queden les prediccions de Mariano Rajoy: “Que la gent cridada als col·legis electorals es quedi a casa, no hi haurà urnes i no hi haurà cap referèndum.”

El setembre d’ara fa cinc anys, al port de Barcelona hi arribaven tres vaixells contractats pel Ministeri de l’Interior per allotjar els agents policials espanyols desplaçats a Catalunya –al ritme de l’infame A por ellos– que en teoria havien de garantir la seguretat. Els vaixells no van ser els únics allotjaments contractats i també es van portar agents a diferents hotels. Els dies previs al referèndum, però, una de les embarcacions es va fer cèlebre perquè uns enormes Ànec Lucas, Coiot i Piuet (Piolín en la traducció castellana) estaven pintats als laterals. El canari va ser qui es va emportar la fama. A partir d’aquell moment els policies que repartirien llenya van ser anomenats els “piolins”. Tan poc seriosa era la imatge que pocs dies després es manava cobrir amb lones els dibuixos, però els que vivien al vaixell no veien la llum i es van acabar retirant. L’enclaustrament dels agents durant dies per augmentar-ne l’agressivitat per part dels comandaments és una de les llegendes negres que sempre han acompanyat els “piolins”. La polèmica va tornar aquest 2022, quan Pedro Sánchez va dir al Congrés: “La diferència és que quan mana el PP envien els «piolins» a Catalunya i amb nosaltres la selecció espanyola pot jugar a Catalunya sense cap problema”. Aquest suposat to despectiu li va fer ploure tot de crítiques, sobretot de sindicats policials i associacions de guàrdies civils.

Poc abans de les 9 del matí de fa cinc anys, un centenar d’agents de la Guàrdia Civil van entrar en fila i de manera contundent a la plaça que hi ha a l’exterior del pavelló de Sant Julià de Ramis. Es van fer pas a cops de porra, malgrat que davant de la porta hi havia centenars de ciutadans aplegats. El president Puigdemont havia de votar en aquest col·legi electoral i això havia convocat desenes de mitjans de comunicació. La violenta i aberrant actuació dels agents espanyols es va retransmetre en directe. Ciutadans amb els braços aixecats pacíficament es resistien i els antiavalots s’hi van abocar amb una contundència fora de lloc. Testimonis dels fets expliquen que l’actuació estava calculadíssima. Sabien la imatge que volien donar. Era un avís per a la resta del país. I les imatges, certament, van impactar a la ciutadania, però en cap cas la van frenar. Tot al contrari. I el president Puigdemont va acabar votant, però a Cornellà del Terri. Sant Julià va ser la primera població que va tastar la repressió policial, que es va estendre ràpidament com una taca d’oli. De nord a sud, d’est a oest, a grans ciutats i pobles petits. Sense distinció, les càrregues es van succeir, però la resistència ciutadana va ser èpica. I l’enginy per protegir les urnes, extraordinari.

No van poder impedir el referèndum i no van poder evitar que el president Carles Puigdemont introduís el seu vot a l’urna. No li ho van posar fàcil: des de primera hora del matí helicòpters de la Guàrdia Civil sobrevolaven Sant Julià de Ramis, on havia d’anar a votar. Però, en una operació digna de thriller, el president i els seus acompanyants van canviar de cotxe en el moment que passaven sota un pont de l’autopista, per marxar en direcció contrària. L’activació del cens universal li va permetre votar a Cornellà del Terri, on no hi va haver cap problema, a diferència del que estava passant a Sant Julià. Allà, els veïns que volien impedir l’entrada de la Guàrdia Civil al pavelló municipal van ser esbatussats i tirats a terra amb la mateixa brutalitat amb què tot seguit els agents van trencar portes de vidre i mobles per impedir la votació. EFE / EPA

Per molts, l’1-0 va tenir més de 24 hores. Havia començat l’últim dia de setembre fent nit a les escoles i punts de votació per evitar que fossin precintats. A trenc d’alba va ser moment de fer veure a les dotacions dels Mossos que l’únic que podien fer era aixecar acta que d’allà no es mouria ningú i d’esquivar els sabotatges de què van ser objecte el sistema de comunicacions i la base de dades. No tots els punts de votació van poder obrir a les nou, però van obrir. Encara faltava l’atac més troglodita, el ball de bastons com el de l’escola Ramon Llull de Barcelona.

Engabiats i enrabiats durant dies als Piolins, alimentats en origen per l’“A por ellos” i esperonats per la consigna del deure patri d’escarmentar els que havien burlat tot un estat i els seus serveis secrets amagant amb èxit urnes i paperetes, els agents de la Guàrdia Civil i la policia espanyola van repartir llenya –en la imatge, a l’escola Joan Bruguera de Girona–però no van poder complir la seva missió, evitar l’1-0, i, sobretot, no es van adonar com de retratats quedaven ells i l’Estat que els enviava als ulls del món. Les porres van fer mal al llom dels votants i a l’ànima de la democràcia.

Durant la desena de segons que van passar entre que Carles Puigdemont, davant el Parlament, assumia els resultats de l’1-O i el mandat de proclamar la República catalana independent i deixava aquesta declaració en suspens per donar marge al diàleg i rebaixar la tensió, la revolució dels somriures va veure culminat el recorregut polític, institucional, democràtic i pacífic del procés sobiranista. La joia va durar poc. La suspensió esgrimia el mandat democràtic, instava Espanya a pactar i Europa a mediar, però també posava el fre al procés polític i als centenars de milers de ciutadans que li donaven suport i alhora mostrava debilitat. En els 17 dies següents a aquell 10 d’octubre, la resposta d’Espanya va ser empresonar els presidents de l’ANC i Òmnium, engegar el corró del 155 i de passada mostrar el Sant Cristo Gros de l’exèrcit, mentre que la d’Europa va ser un silenci sepulcral, còmplice amb tot el que ha vingut després. El 27 d’octubre, el Parlament va declarar la República sabent que l’Estat ja havia desencadenat una repressió que encara dura.

Dos dies després del referèndum, i davant la violència policial que es va utilitzar per mirar d’aturar-lo, es va convocar una jornada de vaga que seria històrica pel seu seguiment massiu i, sobretot, per les manifestacions multitudinàries a tot el país per condemnar l’actuació de l’Estat espanyol. Hi va haver concentracions i marxes durant tot el dia, però les més grans van tenir lloc a la tarda, sobretot a Barcelona, amb 700.000 persones als carrers segons la Guàrdia Urbana. També hi van haver manifestacions històriques a Girona, Lleida, Tarragona, Vic, Sabadell i Badalona i a les grans capitals de comarca. La vaga va tenir el suport de la Confederació General del Treball, la Confederació Nacional del Treball, la Coordinadora Obrera Sindical, la Intersindical-CSC, la Intersindical Alternativa de Catalunya, els comitès de defensa de la República, i el 2 d’octubre també s’hi va sumar la Taula per la Democràcia, organització que incloïa en aquell moment l’ANC, Òmnium Cultural, UGT, CCOO, Pimec o CECOT, entre d’altres. Més de 2,2 milions de persones van quedar registrades com a vaguistes. Des dels anys vuitanta que cap altra vaga general tenia una incidència semblant.

Va ser el llastimós epíleg del que podia haver estat la festa de la democràcia, la prova del cotó de la suposada democràcia avançada de què presumeix l’Estat espanyol. El 12 de febrer del 2019 començava el judici per l’1-O al Tribunal Suprem, 483 dies després que els acusats entressin en presó provisional preventiva, inicialment enfrontats a penes de fins a vint-i-cinc anys de reclusió per l’hiperbòlic delicte de rebel·lió. Va ser només el punt de partida d’una repressió que després aniria més enllà de la via penal i entraria de ple en l’econòmica, amb milionàries fiances reclamades pel polititzat Tribunal de Comptes i amb l’objectiu indissimulat d’arruïnar ciutadans militants de la causa independentista. El president de la sala, Manuel Marchena, va esdevenir un rostre innecessàriament familiar, però, tot i assegurar a l’inici que es respectarien els drets dels acusats, des del primer moment va exhibir el seu veritable tarannà: veient que no li convenia, va prohibir exhibir a la sala vídeos de les càrregues policials. Tot un preludi del que acabaria passant, el relat estava escrit, res podia destorbar la revenja de l’E stat. A la llarga l’indult suposaria només un pegat al conflicte, i la reforma del Codi Penal per al retorn dels exiliats, una insinuació congelada. Com el procés. Les fotografies ens mostren la sala; Junqueras i altres presos el juliol del 2020 tornant a la presó de Lledoners després de la suspensió del tercer grau, i, finalment, el tristament famós magistrat.