JOSEP LÓPEZ DE LERMA
EXDIPUTAT DE CIU AL CONGRÉS I ADVOCAT JUBILAT
“Defenso el peix al cove, són faves comptades”
Si Junts segueix en aquesta línia, esdevindrà un partit de no-govern. No entenc que no hi hagi una revolta de les bases
La via quebequesa, o de la claredat, exposada per ERC cap a la independència, no ha funcionat ni allà on l’havien inventat ja fa decennis
Un quart de segle com a diputat de CiU al Congrés donen per a molt, tot i que en un període –un pujolisme que va acabar collant el felipisme a les acaballes i va donar ales a l’aznarisme al Majestic– que té ben poc a veure amb el processisme que aquesta setmana rellança l’esperit de l’1-O als carrers i les garrotades que es reparteixen als despatxos polítics els socis de govern. López de Lerma, apartat de la política i jubilat ja formalment de l’advocacia, reivindicava aquell llegat de CiU ja abans de l’1-O, al llibre Quan pintàvem alguna cosa a Madrid, el 2016. I mentre Catalunya continua immersa encara en aquella ressaca de la República inconclusa, les seves diatribes mantenen vigència.
Durant els 25 anys al Congrés, mai li va passar pel cap tornar a Catalunya a fer política aquí?
Sempre he fet la broma que em van destinar al front de Madrid, i ho devia fer bé, perquè vaig encapçalar sis cops la llista de CiU per Girona i totes sis vegades vam aconseguir 3 diputats i 3 senadors, amb un rècord, em sembla que del 47% dels vots, que segurament acabarà sent definitiu en percentatge d’una formació política en una circumscripció catalana.
Va viure els pactes amb el PSOE de Felipe González i amb el PP d’Aznar, al Majestic.
I també havíem donat suports externs a la UCD de Suárez, que ens va proposar per primer cop entrar al govern perquè li faltaven 8 diputats i no volia dependre de l’Alianza Popular de Manuel Fraga i Calvo Sotelo. I quan vam tenir la proposta de governar amb el darrer PSOE de Felipe González, el 1993, vaig ser dels pocs favorables a entrar-hi en un comitè executiu de CiU. Es va descartar perquè es veia que caldria acabar trencant abans d’una nova convocatòria d’eleccions espanyoles. Estic segur que sis mesos o un any abans hauríem trobat elements o circumstàncies per fer-ho. Amb el PP, el 1996, al pacte del Majestic, i fins i tot el 2000, quan tenien majoria absoluta, les ofertes ja no es van ni estudiar.
Quin balanç fa de l’entesa amb els socialistes i els populars?
Pactar amb el PP era un acord que costava molt d’empassar. Catalunya, penso, per a bé o per a mal és un país de dretes però on a la majoria de votants els fa fàstic el concepte de
dreta i prefereixen dir-se d’esquerres i votar aquestes opcions. Crec que va ser més fructífer el pacte del Majestic amb el PP, i en aquell temps Macià Alavedra ja va vaticinar que els castellans, del PP, eren més de fiar que els andalusos, per Felipe González o Alfonso Guerra, del PSOE. El PP va complir el 99% del que s’havia signat sobre el paper i també del que no hi constava, que ho vaig descobrir anys més tard. Només va quedar pendent el nou model de finançament, i cal dir que aquella legislatura, per calendari, no tocava revisió. I ho van fer el 2001 amb majoria absoluta.
Creu que el finançament, un dels motius del trencament actual, seria la solució?
El model actual de finançament és clarament insatisfactori. Catalunya aporta molt més del que rep de l’Estat i s’ha de corregir, però és l’efecte de diverses causes. I la primera rau en el mateix text de l’Estatut del 2005. Convergència i Esquerra van proposar un sistema similar al del concert navarrès o basc, però van pesar les tesis del PSC, el PSUC o la UCD. I això ja no s’ha revertit. Artur Mas no va ser gens hàbil per negociar-ho amb un Rajoy poc receptiu, perquè va anar a negociar després de setmanes de tensió mediàtica i compareixent a l’ambaixada de la Generalitat a Madrid. És urgent, encara avui, una revisió, i crec que seria més fructífer que no pas la independència. Però també entenc que amb eleccions autonòmiques i municipals a l’horitzó, i amb la pugna per veure qui rebaixa més taxes entre el PP i autonomies del PSOE, no és el millor moment. I mai no ho ha estat des de fa anys.
Entre independència unilateral, taula de diàleg o ‘peix al cove’, dedueixo que...
Per mi, el peix al cove, evidentment; són faves comptades. És una vergonya que el darrer gran traspàs, entre cometes i parèntesis, fossin unes Rodalies que aquestes setmanes tornen a estar de molta actualitat i on la Generalitat només hi ha posat la retolació però sense recursos ni cap control efectiu. En els meus anys, puc acceptar que alguns traspassos, sobretot els primers, tampoc es fessin bé, perquè hi havia ganes de governar, o el que ara es diu gestionar, però poca experiència. Trias Fargas ja parlava d’“asfíxia premeditada” als vuitanta, però es va treballar per esmenar-ho.
I vostè, que és pactista, com veu la taula de diàleg?
En la situació actual, crec que va començar i acabar amb els indults als empresonats. Cal esperar a veure què acaba dient el Suprem, que és clar que no està amb el govern espanyol, i hi pot haver gresca.
Quina és la seva percepció sobre la política actual al Congrés, dues dècades després? Hi tornaria?
Ja fa anys que vaig expressar el meu no rotund. No sabria fer política de la manera que es fa avui, en un clima de desqualificació permanent on tots o alguns actors sobreentenen que ells guanyaran. En els meus anys, si algú es passava de la ratlla, el president del Congrés, o jo algun cop des de la vicepresidència, demanàvem que es retiressin les paraules gruixudes i era habitual una petició de disculpes, o fins i tot que allò no comptés a la transcripció de l’acta oficial. Hi havia confrontacions dures, però conceptuals, sense insults.
I la correlació de noves forces, les majories impossibles?
Ciutadans va cometre un error de llibre en no concedir un pacte al PSOE des de la centralitat i per l’estabilitat parlamentària. Van pesar més els egos i no van sospesar que no tenien prou implantació, tot i que podien haver acabat fent una coalició a tres, amb Podem, similar als pactes que s’han fet a la República Federal d’Alemanya. I respecte a Unides Podem, però, veig que són una amalgama de partits que sempre han tingut vocació d’anar a la contra. Per l’expresident Pujol, no serien un partit de govern, perquè es dediquen a fer oposició al govern des de dins del govern, com Junts.
No considera Junts un partit de govern?
Governar és governar, no fer la guitza. I si Junts segueix en aquesta línia, esdevindrà un partit de no-govern. No entenc que no hi hagi una revolta de les bases que digui prou de tanta ximpleria.
Ara que estan al límit del trencament, creu que deixar la decisió pendent de la consulta entre les bases de Junts és bona opció?
Sobre la consulta entre les bases, Junts deu saber per què ho volen fer ara. La meva experiència política, llarga, diu que escoltar la militància és la primera regla del joc democràtic, però també que les bases estan mancades de la informació de què disposen els dirigents. Quantes vegades no m’havien interpel·lat militants de CDC perquè apostéssim per la independència? Moltes. Però teníem poder econòmic, militar, jurídic, suport de la UE o de l’ONU per assolir-ho de cop i volta? No, i ningú no ho ha assumit. En política costa moltíssim posar-se vermell, ho assumeixo. Però és millor posar-se vermell un dia que no pas un seguit de vegades que el que comporten és que les bases, els votants, es rebel·lin.
La via quebequesa d’Aragonès, un intent de distensió que el govern estatal ja ha descartat, la veuria més apropiada?
La via quebequesa, o de la claredat, exposada aquests dies per ERC cap a la independència, no ha funcionat ni allà on l’havien inventat ja fa decennis. Aquí ens hem d’ajustar a la legalitat de la Constitució espanyola i, també, de l’Estatut vigent. I el president Aragonès això ho sap. I governi qui governi a Espanya, tots apel·laran a la Constitució.
Li he preguntat sobre la política estatal, però encara no sobre la catalana. Quina diagnosi en fa?
La política catalana ha esdevingut també més un divertiment, com un circuit d’aquells de trens elèctrics de joguina que anaven fent voltes i de tant en tant descarrilaven. Aquests dies un altre cop, i al voltant de la proclamació d’una República que el president Puigdemont mateix va deixar en suspens. Ja li vaig demanar que no tirés endavant, que pensés en la família, però era un home avançat, pendent de les xarxes socials, i aquell tuit de Rufián i les trenta monedes va pesar més. O la pressió de la CUP, que no donava la cara.
Per què va marxar de CDC?
Per la deriva d’Artur Mas, al qual a finals del 2000, com a secretari general ja no havia votat. No el trobava fiable perquè en comptes de regenerar el partit i jugar dins d’aquella ambigüitat, que jo ja havia alertat que, quan es deixés perdre, es desfaria el partit, es va apostar més per copiar l’ideari d’ERC. I entre l’original i la fotocòpia, penso que la gent continuarà votant l’original. Però era una sensació que ja tenia anys enrere, quan Pujol m’havia cridat al despatx per les pressions de militants de la JNC que volien càrrecs, i jo li vaig dir que no era partidari d’ascensos fulgurants, sinó que es breguessin en la política municipal, que trepitgessin territori i tinguessin un mínim d’experiència. En les municipals del 2011, però, també havia sentit un discurs nacionalment molt radical de Carles Puigdemont, en un debat per l’alcaldia de Girona, i molt encarat cap a l’esquerra, tot i que podia entendre-ho, perquè ja el coneixia d’abans i sabia que ell ho vivia així.
I va marxar-ne per carta...
Sí, veia que agafaven un altre camí i vaig comunicar-li a Mas que havia demanat la baixa, i li vaig demanar discreció pel bé de totes dues parts. Em va respondre amb correcció formal, però dies després em vaig trobar que havien filtrat a La Vanguardia que era arran d’un suposat expedient. Vaig indagar i vaig saber que havia estat l’Oriol Pujol. I em va doldre.
Parla de Puigdemont, d’una coneixença d’anys en l’àmbit gironí, i de ‘whatsapps’ en les hores decisives. Hi ha mantingut relació?
Aquell darrer whatsapp, no respost, va ser l’últim contacte. En part em sap greu, com a antics amics, però tampoc no el trobo a faltar.
Ideològicament, no goso preguntar-li a qui vota ara, però sí en quina posició de l’espectre el podem situar...
Jo em defineixo encara com a catalanista i liberal, però amb un accent d’esquerres, perquè em preocupen els efectes socials d’algunes polítiques mal encarades. Per exemple, ara la UE s’ha adonat que aquelles liberalitzacions que demanaven fa tres dècades, i que aquí van avançar en temps d’Aznar o Rodrigo Rato, no eren tan bon invent, i s’està intentant recuperar terreny perdut perquè les conseqüències de la guerra a Ucraïna hi obliguen. I compte amb la tendència a apujar tipus d’interès si no es prenen mesures que puguin compensar-ne l’impacte en llars i negocis.
Creu que la UE n’ha après la lliçó?
Estem en guerra, també, encara que no es digui. I potser aquesta situació, en el fons, ha ajudat a esmenar errors en polítiques econòmiques passades o el fet que hi hagi més unanimitats entre estats. Però falta molt per aprendre de tot plegat. I també a Catalunya i Espanya, que sense recursos energètics fòssils reneguen de les nuclears, i amb sol, costa o vent, a Girona, per exemple, estem a favor de l’eòlica però no ens atrevim a posar molins. O fer algun embassament més. Ens en fotíem de Franco inaugurant pantans al No-Do, però ara mateix tenim poca aigua i menys hidràulica. Potser que ens espavilem.
El retorn a Catalunya el 2004, després de tants anys a Madrid, va ser difícil?
Em va costar adaptar-me a tornar a viure i treballar a Catalunya. Eren molts anys vivint en la inèrcia de desplaçaments i tornades a Madrid, al Congrés, on m’hi estava dimarts, dimecres i dijous. Fins i tot ara em costa encara recordar quin dia de la setmana som. Malgrat això, a [el despatx d’advocats] Cuatrecasas m’ho van posar fàcil.
Troba a faltar Madrid?
M’hi vaig sentir bé i hi conservo bons amics. Mai vaig sentir hostilitat, llevat, per exemple, d’una conyeta en un dinar de treball, on algú d’un ministeri s’astorava que els diputats catalans paguéssim entre tots el tiquet d’un dinar. I li vaig etzibar que ells ho tenien més fàcil passant directament la factura al ministeri, tot i que al final hem acabat fent coses semblants aquí amb la Generalitat. De la ciutat, trobo a faltar les tardors, amb un clima molt agradable fins al desembre.
Retirat i connectat
López de Lerma va estirar la feina d’advocat fins més enllà dels 65 anys, l’edat en què li tocava jubilar-se. Es va forjar en política com a edil a Sant Feliu de Guíxols, on va néixer, el 1950, tasca que va compaginar amb la de diputat a finals dels vuitanta. Per arrecerar-se de la pandèmia, en un moment de salut delicat arran de complicacions d’una intervenció quirúrgica, es va decantar pel refugi a la casa familiar d’Avinyonet, a l’Alt Empordà, des d’on continua connectat amb l’actualitat i viatjant a Girona, Barcelona o Madrid, amb el TAV. Manté una memòria afilada, deformació professional de jurista que tendeix “a anar als fets”. Però després que la reforma educativa de Bolonya, quan plegava de la política, l’agafés en fora de joc i acabés amb el doctorat en dret caducat, ara s’esmerça per doctorar-se en comunicació, l’altra vocació de la seva vida, amb una tesi que ultima sobre la comunicació institucional al Congrés dels Diputats (1977-2022) que va interrompre una estona per concedir l’entrevista.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.