“Necessitàvem una temporada turística com la d’aquest any”

Encara no ho he decidit. Ara, estic aclarint conceptes i posicions, però no ho he acabat de tancar, tampoc amb el meu equip. Per tant, no sé què acabarà passant. Les properes setmanes, ho decidirem.

No, perquè miro la vida en positiu, però una altra cosa és que pensi que han fet bé les coses. No han estat respectuosos amb la figura de l’alcalde que està exercint i que ho fa amb les ganes que hi poso. En qualsevol cas, no hi ha cap ressentiment i cadascú farà el seu camí. És ben legítim que el nou candidat faci el que cregui, i ja veurem què passa. Ara hi ha un projecte que té sentit i que hauria de tenir continuïtat. També haig de dir, d’altra banda, que quan vaig començar m’havia marcat, precisament, aquesta fita: vuit anys de mandat. També és cert que hi ha hagut una pandèmia pel mig i això ha canviat els plans del mandat.

Doncs sí. Respirem perquè tenim una economia basada en els serveis i el turisme i és un sector que es va frenar de cop, tot i que hem pogut treballar en la temporada alta en períodes concrets sense arribar, ni de bon tros, a les xifres que necessitem per viure bé com a municipi. Un any com el que hem tingut, o com el que estem tenint des de setmana santa, era mortal de necessitat. Estem contents, a més, perquè l’activitat segueix ara, al mes de setembre, perquè per a nosaltres és molt important treballar durant les temporades mitjanes. Els mesos d’estiu, és relativament fàcil fer-ho pel sol i la platja. El repte és recuperar, i ho estem fent, el turisme esportiu, el de congressos i el de la gent gran.

Sí. Ens ha afectat d’una manera emocional, com a tothom, però fins i tot més. Abans de la guerra, teníem uns 2.300 ciutadans russos i entre 850 i 900 ucraïnesos. Fa molts anys que viuen aquí i, de fet, sempre han tingut una molt bona relació. Quan vens de lluny, t’acabes fent amb tota aquella gent que és d’un entorn cultural proper. Fins i tot compartien una associació. Amb la gent que ha fugit d’Ucraïna, ara en tenim més de 2.000: hi ha hagut un creixement d’unes 1.300 persones. Aquestes són les xifres que sabem, però una part no s’han empadronat perquè tenen la legítima esperança de tornar a casa quan tot acabi. Molts exiliats han vingut perquè aquí hi ha una xarxa de compatriotes, molts són amics o familiars, i se senten més còmodes. Un altre dels motius és que Lloret és, des de fa temps, una gran destinació turística per al mercat ucraïnès. Abans de la pandèmia, el 2019, va venir 30.000 turistes d’aquell país.

De moment, no. La comunitat internacional a Lloret és molt important. Hi ha gent de més de cent nacionalitats i es viu amb molta tranquil·litat. No s’han creat guetos ni zones concretes amb gent d’un sol país. Tot està molt repartit. Hi ha una gran equilibri entre totes les cultures i religions. N’estem orgullosos. Som un municipi d’acollida en tots els àmbits.

Majoritàriament, per proximitat, tenim molts turistes francesos, catalans de l’àrea metropolitana i espanyols. Hi ha un problema amb el turisme britànic, que no es recupera, i els russos, no cal dir-ho, ja no venen. Entre els altres països europeus, hi ha un cert equilibri. Tenim clients del Benelux, de Suïssa, Itàlia, dels països nòrdics, etc.

Aquesta és una etiqueta històrica que, en part, és injusta, almenys en una part. Els darrers deu anys, s’han estat fent grans esforços en tots els àmbits, des de les ordenances fins al patrimoni i la regulació d’activitats, per superar aquesta marca. No només ho ha fet el nostre govern, sinó que ja ve d’abans. A vegades, tenim la sensació que la gent i els mitjans de comunicació no acaben de ser justos i sempre acaben traient alguna cosa concreta que no s’adiu amb la tònica general de la ciutat. En qualsevol cas, la gent del sector turístic d’arreu reconeix aquest esforç de reconversió, tant en la part pública com en la part privada, amb els arranjaments dels hotels integrals i els serveis que presten. Aquesta proactivitat i aquest dinamisme fa que estiguem una mica més enllà de la meitat del camí, però queda feina per fer.

A l’estiu, no volem que vingui més gent, aquesta és la realitat. El que volem és repartir-la durant tot l’any. Això ho diria qualsevol alcalde d’un municipi turístic amb platja. Estem fent esforços per repartir-los. L’autopista ens aniria bé per tenir una via d’arribada més còmoda. Som l’únic municipi de Catalunya de més de 40.000 habitants que no té connexió ferroviària. No tenim ni via ràpida ni tren i som la destinació líder del país. No només els visitants que comptem, sinó els sis milions de pernoctacions i els moviments que fan els turistes. Lloret és un nus perquè, des d’aquí, els turistes visiten Figueres, el Barri Vell de Girona i Barcelona. El ramal d’accés que es proposa per connectar amb la C-32 és molt lluny del primer projecte que es va aprovar fa anys. Ara, parlem d’una connexió amb una via ràpida que també permetria que el trànsit entre Blanes i Lloret respirés una mica més.

Tenim una orografia complicada. Hi ha més de 40 urbanitzacions fora del nucli urbà, que no són de fàcil accés. Això encareix molt la mobilitat, els serveis i l’arranjament dels carrers. És una gestió complexa. Malgrat tot, tenim un departament de mobilitat que funciona. Tenim aparcaments dissuasius, zones verdes per a residents i una bona línia de connexions de transport públic que connecta el centre amb aquestes zones. La mobilitat ha de ser sostenible, i dins els fons Next Generation podrem oferir bicicletes elèctriques. També hem de seguir millorant els carrils bici. A més, tenim un nucli urbà bastant assumible per moure’s a peu i hem d’evitar fer desplaçaments inútils amb el cotxe perquè si no la gent volta tota l’estona per buscar aparcament. Per això la gent del poble té ofertes als aparcaments municipals. Volem que la seva qualitat de vida sigui tan bona com sigui possible.

El passeig és el carrer més maco del municipi, però també el més concorregut pel trànsit. Volíem una reducció, ja fos en un o als dos carrils, per fer-lo d’una sola direcció i que la ciutadania guanyés espai, amb un carril per a les bicicletes i també per a les terrasses. Va sortir que no, i ho respectarem, però hi ha un camí de no retorn, aquí i a tot arreu. La mobilitat als centres de les ciutats tendirà a tenir menys cotxes i a ser més sostenible, amb carrils bici, bicicletes elèctriques i fins i tot vehicles de mobilitat personal, com ara els patinets. S’anirà reduint el trànsit rodat pur i dur. Teníem l’oportunitat de fer-ho fa un any, però els veïns van creure que no era el moment. Amb tot, acabarà passant, no perquè ho digui jo, sinó perquè tots els cànons de mobilitat van cap aquí.

No diria que pressioni, sinó que exerceix la seva capacitat d’influència, com tots els grups d’interès econòmic. A Lloret, ni els pagesos ni el sector biotecnològic van al darrere de l’administració, però hi ha més de 120 establiments hotelers i més de 20.000 places d’habitatge d’ús turístic i centenars de restaurants, a banda d’un parc aquàtic i un casino. Nosaltres els escoltem, però una altra cosa és que fem el que ells volen. En termes urbanístics, el pla general limita el creixement hoteler en edificis existents, per exemple. Tothom fa el seu paper, però l’Ajuntament governa per a tots i cadascun dels ciutadans sent conscient que l’economia turística és clau, perquè vivim d’això.

Històricament, els municipis turístics sortim molt avall. La temporada turística és molt curta i molta gent que treballa en aquest sector s’acaba acollint a bonificacions d’altres administracions o depèn d’ajuts familiars. També hi ha una part de l’economia que no surt en els comptes. Evidentment, el model turístic ha de millorar, i aquesta serà una de les properes revolucions, després de la tecnològica. La propera revolució turística serà la de les persones. Si volem que la gent treballi en el sector, dependrà de les bones condicions que tingui i no només econòmiques. Ho estem veient últimament.

M’agrada aquesta pregunta perquè, precisament, tenim una cura exquisida del nostre patrimoni cultural. Som dels pocs ajuntaments de la demarcació que té un departament dedicat exclusivament a protegir-lo. Des d’aquí no només gestionem els equipaments i els museus, sinó que es fan les visites guiades a llocs com ara aquests. Ara, es parla dels jardins de Santa Clotilde per la sèrie de l’HBO Max, que, per cert, l’he començada a mirar i és espectacular. Els jardins de Santa Clotilde estan en una finca noucentista que el mateix Josep Pla ja va definir com una de les magnífiques del país. Forma part, a més, de la xarxa europea de jardins històrics. La mateixa cala que hi ha al costat, sa Boadella, figura en un rànquing recent com la sisena millor d’Europa, la segona de l’Estat espanyol i la primera de Catalunya. Aquests rànquings solen ser subjectius, però sempre ajuden. L’any passat, s’hi va gravar una escena d’un dels films més cars de l’any, Uncharted de Tom Holland. Tenim la nostra pròpia oficina de filmació i, cada any, tenim més rodatges que venen a aprofitar racons de Lloret.

No només aquí, a tot l’Estat espanyol, diria. El codi penal deixa els alcaldes indefensos. Hi ha les ocupacions amb C i les ocupacions amb K. Pot passar que hi hagi gent que necessiti entrar en un pis perquè les administracions no arribem a tot arreu, però el que ocupa amb K normalment delinqueix i crea malestar en l’entorn. S’hauria de ser més dur, i hem de tenir les eines per fer-ho, perquè la propietat privada és sagrada, però tampoc pot ser que els grans tenidors dificultin a la gent amb problemes l’accés a l’habitatge.