“Montcada és una gran desconeguda, però té molt de potencial econòmic”

Ha estat un mandat molt complicat. Des que vam començar, el 2019, sanejant comptes a l’Ajuntament i, de cop i volta, el març del 2020, ens vam haver de tancar a casa amb una pandèmia mundial que vam haver de gestionar gairebé durant dos anys. Per tant, totes aquelles prioritats que vam fixar en el pla d’actuació municipal a principis de mandat es van haver de repensar i vam haver de començar de nou. Hem estat dos anys gestionant gairebé només pandèmia. I quan semblava que remuntàvem una mica i aixecàvem el cap, ens ve la guerra d’Ucraïna, amb tota aquesta crisi.

No em cansaré mai de reivindicar-ho: els ajuntaments necessitem recursos econòmics. D’una banda, tenim el mateix text de la llei d’hisendes locals que el 1889; s’hauria d’actualitzar, perquè estem en un moment completament diferent. Aleshores, els ajuntaments recaptàvem impostos que ara ja no tenim. Si alguna cosa falta en el món local és un bon finançament.

És complicat. Ara tot just estem redactant el que han de ser els pressupostos per al 2023 i comencem ja amb menys quatre milions d’euros. És a dir, sense aportar cap nou servei, tan sols mantenint la despesa del 2022 i els serveis del 2022, tenim un forat de quatre milions d’euros, i això ja és complicat. Espero que els nous pressupostos de l’Estat prevegin alguna ajuda extraordinària als ajuntaments perquè puguem assumir aquest increment del cost de la vida, que no només es troba el ciutadà, sinó, evidentment, també els ajuntaments, que ens hem de buscar la vida, perquè no deixem de ser, com diem sempre, la primera porta a la qual pica la ciutadania quan necessita alguna cosa. Necessitem dotar-nos de recursos per poder-los revertir en serveis als veïns i veïnes.

Evidentment no tot es fa bé. Ens equivoquem; qui no actua no s’equivoca. Però cal tenir en compte també que el 2015 ens vam trobar l’Ajuntament tocat de mort, amb un deute de més de 24 milions d’euros en expropiacions i per una mala praxi urbanística i econòmica de l’anterior equip de govern, i això ha fet que costés moltíssim sortir d’aquesta situació. S’han hagut de tocar impostos perquè hi havia un desequilibri tan gran entre despeses i ingressos que no es podia suportar. La tresoreria estava molt tensionada i ha estat complicat. Ara, entono el mea culpa en aquest sentit, per no haver gestionat prou ràpid la situació econòmica, però és complicat, és difícil. Vam haver de pagar, com dic, 24 milions d’euros en el primer mandat 2015-2019, i sortir d’això i fer-ho en vuit anys ha estat força positiu. Precisament per tota aquesta situació econòmica que vam viure, en què hem hagut d’anar a tutela financera, estic molt orgullosa de poder dir que en cap moment hem hagut de retallar serveis a la ciutadania, ben al contrari, hem mantingut serveis públics d’alta qualitat, i tot això ho hem fet també sortint del forat negre en què estàvem i sanejant els comptes. Està saldat? No, encara queda una part dels interessos.

El balanç és força positiu. Quan vam arribar i ens vam trobar un ajuntament com el que ens vam trobar, jo crec que vam fer pinya i ens vam unir moltíssim, perquè ens semblava fins i tot surrealista que algú hagués estat gestionant tan d’esquena a la ciutadania i amb aquesta irresponsabilitat. I això ens va unir moltíssim com a grup i com a equip de govern. I avui encara continuem treballant molt bé. Sí que és cert que, com en tota família, sempre hi ha diferències i discrepàncies, però no són mai importants pel que fa al model de ciutat.

Jo sí que vull repetir com a candidata, vull repetir perquè han estat dos mandats complicats. El primer mandat va estar marcat pel referèndum de l’1 d’octubre, pel 155, per unes administracions que van estar completament bloquejades, i tot això també va alentir moltíssim l’acció de govern. I en aquest mandat, el del 2019, comença la pandèmia, i ara la crisi d’Ucraïna també ens està marcant molt. Necessitem un tercer mandat tranquil, en què puguem executar tot el pla d’actuació municipal, un mandat en què es puguin començar a posar en marxa les obres de cobriment i en què realment comencem a veure aquest canvi de model de ciutat, aquest canvi en què, com diem des de fa anys, hi haurà tota una sèrie d’actuacions que marcaran Montcada i que faran que mai més torni a ser la mateixa.

No n’hem parlat. Encara no hem parlat amb ningú. Quan es vegi la correlació de forces el dia 29 de maig, l’endemà ja es començarà a parlar.

El Partit Socialista té marca, està fort a l’Estat i, de sortida, en molts municipis, ja té mig regidor sense haver de fer gaire cosa. De por, no me’n fa. Nosaltres estem treballant des de la responsabilitat i el compromís, a poc a poc, amb bona lletra, i estic convençuda que la ciutadania ho sabrà reconèixer.

Pateixo, pateixo moltíssim. M’amoïna aquest missatge populista que fan als barris més vulnerables del nostre municipi, amb la gent més vulnerable, i crec que això ho hem d’aturar i s’ha de fer aquest cercle de contenció entre tots els partits per allunyar aquestes forces populistes i feixistes de casa nostra.

Montcada és una ciutat molt complexa de gestionar. Són deu barris completament trinxats, allunyats per les infraestructures. El cobriment és un projecte cabdal, perquè ens ajudarà a cosir la trama urbana des de Vallbona i Can Sant Joan fins al centre, fins al Pla d’en Coll. Però encara queden molts esculls urbanístics a Montcada per cosir i superar, i hi hem de treballar. Si Montcada està fracturada, no és per la crisi, no és que ho hàgim decidit nosaltres, és perquè ens han fracturat per dotar Barcelona, la regió metropolitana, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental d’unes infraestructures ferroviàries i viàries. I, per tant, no pot ser que nosaltres rebem només l’impacte negatiu d’aquestes infraestructures. El que cal és que altres administracions, la Generalitat i l’Estat, compensin d’alguna manera Montcada i Reixac, ja sigui amb un ràting especial o a través de convenis. Hem fet una petita valoració del que costaria a Montcada cosir el municipi i l’import s’eleva a uns 94 o 100 milions d’euros. Mai a la vida tindrem recursos suficients per fer-ho, ens cal l’ajuda d’altres administracions per poder cosir la nostra ciutat i poder tenir un retorn d’aquesta solidaritat que durant tants anys ha tingut Montcada amb la ciutat de Barcelona i la regió metropolitana.

Estic convençuda que Montcada és una gran desconeguda. A Montcada tenim molt potencial econòmic, amb deu polígons industrials; tenim entorn natural, amb la serralada de Marina, Collserola i el pla de Reixac; tenim cultura, tenim patrimoni..., i ens hem de començar a desfer una mica d’aquest complex que som el pati del darrere de Barcelona. Sí que ho hem estat durant molt temps, però en els darrers anys ens hem erigit en una ciutat que té orgull, que té autoestima i que reivindica allò que creu que és just. Si no hagués estat així, no tindríem una inversió de prop de 600 milions d’euros de l’Estat per cobrir l’R2 en un municipi de 37.000 habitants. Aquest mes tindré la primera reunió al Parlament de Catalunya per parlar amb tots els portaveus per demanar una compareixença i estic treballant també en les reunions al Congrés per fer aquesta petició, en primera instància, i, si no, serà ja exigència i reivindicació.

Jo crec que no. Suposa sis mesos de retard i ja encadenem gairebé 40 anys d’espera. No ve de sis mesos. Jo m’estimo més que actualitzin els preus, que facin bé les coses i que no tinguem una Sagrera 2 a Montcada, és a dir, que no iniciïn les obres i vingui el constructor i digui que no surten els números.

Aquests darrers anys han estat especialment durs per a la indústria a Montcada, s’ha perdut molt teixit industrial. Hem perdut General Cable, TE Connectivity i Nissan. De totes, la que sembla que ha de tenir un futur més industrial és Nissan, amb el hub que presentaran quan el tinguin tancat, ja que les negociacions són confidencials. Malauradament, jo crec que la situació estratègica que tenim a Montcada com a entrada nord a Barcelona ens juga una mica en contra. Es tanquen les empreses, es fa una mesa de reindustrialització amb la Generalitat i les administracions implicades, es recupera activitat econòmica però no es recupera indústria. I m’explico: on abans hi havia General Cable, ara tenim una empresa de logística i deixem marxar una empresa que ara seria cabdal en tot el projecte d’electrificació que com a país necessitem. Hem demanat i exigit a la Generalitat que canviï les meses de negociació, s’han de posar molt més durs. Sí que es recupera activitat econòmica, però el que volem és indústria, perquè és la garantia de treballs de qualitat i tecnificats i sous dignes.

Avui, Lafarge està sense autorització ambiental i sense llicència d’activitat; per tant, és evident que Lafarge no hauria d’estar en actiu. En ple segle XXI ja no hi té cabuda, ja no té sentit una empresa amb una activitat com una cimentera a 120 metres d’un nucli urbà i a 200 d’una escola, i hem de començar a parlar del tancament d’aquesta empresa a curt, mitjà i llarg termini, i fer-ho amb totes les administracions implicades i amb els treballadors. Perquè l’empresa també té l’obligació de buscar una sortida als treballadors, i nosaltres, com a consistori, donem tot el suport a la plantilla, però creiem que ara no té sentit ni hi té cabuda. I el que s’ha de fer també és compensar i fer anar de bracet el que són els drets dels treballadors a mantenir el seu lloc de treball i els drets de la ciutadania de Montcada.

A mi m’agradaria que durant el mandat es pogués anunciar que s’ha pogut recol·locar els treballadors de Lafarge i que, per tant, Lafarge deixa la seva activitat finalment i per sempre a Montcada i Reixac.’

La Montcada dels pròxims anys ha de ser pacient, perquè venen les obres del cobriment. Seran set anys i jo vull una Montcada que tingui molta paciència, perquè patirem moltíssim, però ja no tornarà a ser la mateixa i pagarà la pena. M’imagino una Montcada molt més inclusiva, una Montcada que s’hagi transformat urbanísticament, però no amb obres faraòniques, sinó amb espais públics de qualitat, que tot just comencem ara. M’imagino una Montcada rica econòmicament, perquè tenim molt potencial, només ens ho hem de creure. I m’agradaria una ciutadania que recuperi l’autoestima com a municipi, que s’estimi Montcada i que se senti orgullosa de ser montcadenca.