“L’equip de govern no té un projecte estratègic per saber cap a on vol anar”

Ho tenim clar. Ens presentem per guanyar. És el que necessita Ripoll i l’esperança que tenim. Si no som la primera força, almenys volem evitar que hi hagi grans majories i que hàgim de fer allò que tant costa de vegades als polítics: negociar, pactar i sumar. Sempre pensant en Ripoll, és clar.

El que passa és que falta un projecte. Ripoll no té una línia estratègica treballada per saber cap a on volem anar i com volem ser. Cap de les accions que fa l’equip de govern no té un objectiu concret. Són esforços repartits i que no estan organitzats i, per tant, donen pocs fruits. També encadenem massa anys d’immobilisme i massa anys amb les mateixes persones al capdavant. Necessitem un canvi de persones i un canvi de polítiques.

Treballem en tres eixos estratègics, basats en el feminisme, els temes de país i les accions pròpies que calen per al poble. S’han de fer les coses ben fetes i pensades. No volem fer-ne moltes i mal fetes, sinó fer-ne menys però que aportin valor afegit, que és el que trobem a faltar. Hem de construir un projecte escoltant el que vol la gent del poble i amb línies clares, no amb idees disperses com ara.

Sí. De fet, els fonaments de bona part d’això venen de quan ERC estava al govern. És quan es va construir l’Avellaneda i el centre de tecnificació. A partir d’aquí, s’han desenvolupat diverses àrees amb la bicicleta com a gran potencial turístic per al poble. Ha de ser una pota més de la rellevància que ja té aquest sector per a nosaltres.

Hem d’estar preparats per no perdre oportunitats de feina i, sobretot, feines amb valor afegit al territori. El que no volem és destrossar el territori a l’expectativa de no sabem què. Sí que estarem en la mateixa línia si hi ha oportunitats interessants amb empreses amb valor afegit, però no a qualsevol preu. Fa dotze anys que el polígon està desenvolupat, però ni ells mateixos veuen clar quines accions s’hi han de fer i ens han venut fum amb grans promeses de grans empreses i indústries interessades a arribar al territori que mai s’han concretat en cap acció real.

Primer s’ha de dir que hi va haver molta desinformació, o informació a destemps. El que primer hem de saber tots, o havíem de saber, és quin impacte tenen uns Jocs com aquests sobre el territori abans de valorar si volíem aquest impacte o no. Què implicava això per al Ripollès? Per a nosaltres significava una oportunitat si hi havia un criteri de sostenibilitat al darrere, o sigui, no fer infraestructures per fer-les. En tot cas, s’haurien de millorar les que ja tenim no sols per als Jocs, sinó també per al dia a dia de la comarca.

És una reivindicació històrica del territori. Hi ha dades que espanten, com que fa cent anys el tren trigava el mateix per anar fins a Barcelona que ara. El tren podria ser un gran mitjà de futur i ens obre una porta a Barcelona i la possibilitat de viure a Ripoll per a la gent que treballi fora del municipi i ho necessiti. És una de les inversions que necessitem amb més urgència. Tenim incidències, talls, poca freqüència..., i és extremament lent, sobretot a la part alta.

No, i això va en la línia del que deia abans: no hi ha estratègia. Tothom demana millores i s’escolten coses com ara fer arribar la línia cap a Andorra o França, però caldria definir bé el projecte i la viabilitat que té, perquè sabem que el desdoblament és complex quan ens acostem al Ripollès per qüestions geogràfiques. Si definim què volem, serà més fàcil a l’hora d’anar a demanar la inversió.

Hi ha molta feina per fer. Ripoll, per exemple, no és una ciutat amable amb la bicicleta. Es va treballar perquè hi hagués un pla director, el vam pagar, però ha quedat guardat en un calaix. O sigui, no hi ha cap intenció d’aquest equip de govern d’avançar en aquesta línia. I també tenim el problema de les cues que es formen cada dia de la setmana, i que generen una situació constant de retencions i dificultats per als ripollesos per desplaçar-se.

La culpa no la vol mai ningú. El que no ens podem permetre és un consistori passiu enmig d’una crisi com aquesta. Primer vam perdre el CAP a les nits, ara amb prou feines hi tenim professionals i, a l’hospital de Campdevànol, que és el nostre centre de referència, cada vegada hi tenim menys especialistes. En comptes de recuperar els serveis que havíem tingut en el passat, succeeix el contrari. Necessitem una defensa a ultrança d’aquests serveis i no pas justificacions innecessàries.

És un espai que estava d’esquena al poble i que hem descobert tots els ripollesos i ripolleses, però ara mateix està infrautilitzat, més enllà d’algunes activitats particulars. És un indret aïllat i, de tots els espais que l’Ajuntament explicava i ensenyava amb maquetes i documentació, no se n’ha desenvolupat cap. És un espai molt bonic, però buit, no hi hem fet res. La part que correspon a l’Ajuntament no està ni arranjada i encara és plena de pedres.

El que falta a Ripoll són pisos. Fa molts anys que no es fa cap promoció pública d’habitatge al poble i caldria desenvolupar-ne una dins d’aquest espai. Seria la manera de donar-hi vida, a banda de donar resposta a la necessitat flagrant que tenen els joves i les famílies de trobar un habitatge a un preu assequible per als salaris del poble.

La idea de l’envelliment tampoc s’ha de veure com un problema, sinó assumir-ho com una realitat. Si no, ens costarà molt d’enfocar. Ens hi hem d’adaptar i buscar-hi alguna oportunitat associada. És difícil entendre que una de les comarques més envellides del país no tingui cicles formatius per formar persones per cuidar la gent gran. Si tenim aquesta realitat, per què no anem a buscar aquests recursos? Evidentment, si fem les coses bé, si tenim una R3 millorada, si tenim activitats industrials amb valor afegit..., tot això farà que més joves es quedin i podrem capgirar la balança, però hem de fer un poble amable per a la gent gran.

Vam tenir un doble dol. Un és el que compartíem amb la resta de catalans, amb un atemptat d’aquella gravetat a Barcelona. L’altre dol ve donat perquè els que van cometre l’atemptat eren veïns nostres. El xoc va ser important. La situació es va generar per molts factors. Hi ha un moment de la vida en què generes el teu propi criteri i et desenvolupes com a persona i estàs en un col·lectiu allunyat de tot arreu. Quan això passa, si no et sents prou acollit a casa teva i si vas al país d’on venen els teus pares i també et sents foraster, algú amb mala idea pot aprofitar aquest buit i pot arribar a passar el que va passar. Però no és un tema exclusiu de Ripoll, també podria haver succeït en altres pobles del país. Ara bé, un fet com aquest fa que la gent es tregui la careta amb un discurs d’odi gens dissimulat. Això és el pitjor, usar uns fets terribles per escampar un discurs que no ens portarà enlloc.

Ara mateix l’únic discurs que hi ha molt restringit és precisament contra el col·lectiu marroquí des d’un vessant religiós. No encaixa aquesta visceralitat contra ells i no contra tots els immigrants; es fa més aviat per creences personals.

No s’ha arribat al fons. L’alcalde va prendre posició de manera clara perquè s’hi arribés, però un altre cop ens vam trobar una justícia espanyola que ho bloquejava sense cap vergonya. Lamentablement, en aquest país ja hi estem acostumats.

Sé que, des del Consorci de Benestar, els tècnics treballen en una situació complexa, però el que no podem fer els polítics és mirar cap a una altra banda. Sempre hem estat un país d’acollida i som una societat rica, però també més complexa. Trobo a faltar que de vegades s’abordin segons quines situacions. S’ha de ser valent i parlar de tot. No podem girar l’esquena a una realitat que sovint és complexa.