Política

JORDI MUNELL I GARCIA

ALCALDE DE RIPOLL (JUNTS)

“Hem de ser capaços de passar de la integració a la pertinença”

“A Catalunya ens pensàvem que havíem fet molt bé la integració i resulta que hem vist que no estava tan ben feta”

Troba necessari un nou pla, amb més consens que el del 2008

“El 2030 era una oportunitat de millorar comunicacions, telecomunicacions i ferrocarril”

Som un pol industrial i ho hem de continuar sent, però treballem per no dependre d’un sol sector
La lentitud exaspera però, lluny del risc de desaparèixer com als anys 80, a l’R3 li veiem un futur
L’accés a la veritat del 17-A ens farà lliures d’aquest dol i, per tant, no deixarem de reclamar-la mai

Va entrar a l’Ajuntament el 1991 i ha guanyat les quatre últimes eleccions, tot i que només ha estat alcalde en els tres últims mandats. A Jordi Munell (Ripoll, 1965) és una obvietat preguntar-li per què no es torna a presentar el 2023. És moment del relleu.

Són 31 anys a l’Ajuntament i tres mandats d’alcalde. Per fer balanç, demà encara hi seríem però si s’hagués de quedar amb tres moments...
El pitjor, el 17 d’agost de l’any 2017 i els dies següents. Dels millors, n’hi ha molts. Quan un veí o una família et demana que els casis o que els acompanyis en una celebració familiar. I la cerimònia de clausura de la capitalitat de la cultura catalana, l’any 2013, és un dels moments que et fan posar la pell de gallina.
Si fos escollida, quines prioritats tindria la nova cap de llista de Junts, Manoli Vega?
Més que prioritats, reptes. Completar la transformació energètica sostenible, la pacificació de la mobilitat a la ciutat. No sabem com serà la mobilitat el 2030, el 2040 o el 2050. Més o menys espais per a aparcaments, per a vehicles, per a ciutadans... I l’altre gran repte és actualitzar l’urbanisme. El planejament actual és del 2008 i va ser molt polèmic perquè es va aprovar per un vot. L’urbanisme hauria de tenir el màxim consens, polític i veïnal. El 2008 vaig criticar que naixia amb poc consens, i fins ara hem impulsat 33 o 34 modificacions perquè era un pla molt limitador i poc coherent.
És realista pensar que Ripoll pot tornar a ser un pol industrial, i amb quina indústria?
La pregunta, en futur, està mal feta. Ripoll ja és un pol industrial. Gairebé 6.000 llocs de treball... Ripoll és un captador de gent que ve a treballar cada dia. Des de la crisi del 2010 això s’ha ressituat i hem crescut en uns 1.500 llocs de treball, que és molt. Som una ciutat generadora d’ocupació i hi ha projectes en marxa, com ara una proposta d’ampliació d’una fàbrica que ja és a Ripoll. Al novembre farà un any que vam adjudicar una parcel·la municipal a una empresa que ara està redactant el projecte. L’economia local es basa en gran part en la indústria i també en els serveis. Ripoll és un pol industrial i ho ha de continuar sent, més enllà que tots treballem per no dependre d’un sol sector, que es desenvolupi el turisme, el comerç i el sector primari, no tant el bàsic com el de transformació agroalimentària. El projecte del polígon de Can Franquesa continua vigent perquè tenim tres peticions d’empreses de Ripoll per ampliar. Hi ha una empresa que ara ocupa cinc naus diferents i tenir-ho tot en una nau la faria molt més competitiva. Abans d’acabar el mandat aquest projecte tornarà a estar d’actualitat.
El que no estarà resolt és la problemàtica de l’R3. No és competència municipal, però és una espina clavada?
Està anant superlent, però marxaré content perquè el 2015 diversos alcaldes vam anar a parlar amb el ministre i la secretària d’estat de Foment, i els compromisos s’estan executant. La lentitud t’exaspera però el desdoblament al Vallès, del tram Centelles-Vic, un desdoblament parcial a Vic, les millores al túnel de Toses... s’estan executant. Em sento partícip i una mica content que la pressió d’allò que se’n va dir la xarxa de la C-17 aconseguís compromisos d’un govern d’un color i que els estigui executant un govern d’un altre color. A més, tenim un pla de Rodalies amb un interlocutor fàcil com l’exconseller Pere Macias. S’hi veu un horitzó, però lent, molt lent. Ens venen anys d’interrupcions i transport alternatiu, però gràcies a això també ens ve una inversió directa de Foment en forma d’un taller de manteniment ferroviari d’Adif, que són una trentena o quarantena de llocs de treball. Li veiem un futur, a aquesta línia, lluny del risc de desaparèixer dels anys 80. Una altra cosa és que el projecte olímpic 2030 hauria pogut ser un accelerador. Constatem que la pressió política ha de continuar, que fent la mosca collonera les coses es van movent.
Amb la rotonda de la carretera de Ribes i la reforma de l’estació d’autobusos, la mobilitat i la seguretat viària queden allà on volien?
Hem millorat moltíssim. Tindrem dues rotondes a l’N-260, la carretera cap a Camprodon i la Garrotxa, que té molt de trànsit, i s’acaba d’adjudicar la rotonda de la carretera cap a la vall de Ribes i Puigcerdà. Amb la rotonda de la C-17 queda força solucionat el tema de la seguretat, que em preocupava molt perquè tots són punts on hi ha hagut accidents, algun de mortal. A l’estació d’autobusos tenim el compromís de fer-hi un rentat de cara el 2023, però hi ha més temes: la variant est, la variant nord... Hi estem abocats perquè hi ha eixos de comunicació pirinencs que passen pel mig del poble. Són projectes molt cars, reptes de futur que s’han afrontar.
Després de la decepció de l’ajornament dels Jocs per al 2030, valdrà la pena jugar la carta del 2034?
La decepció més gran va ser quan vèiem que les proves es desplaçaven cap a Aragó. El 2010, sent alcaldessa la consellera Jordà, hi ha registrada una carta de suport enviada a l’alcalde Hereu per al projecte del 2020. Ripoll sempre s’ha manifestat a favor perquè és una operació de màrqueting internacional, com Barcelona 92, una oportunitat de promoció de les comarques de muntanya com a destinació turística de futur. Mantenim aquest compromís. El projecte del 2030 era una oportunitat de millorar comunicacions i telecomunicacions, perquè a Ripoll tenim fibra òptica però hi ha pobles on no arriba, i per millorar el ferrocarril, una estructura bàsica de sostenibilitat.
Els dèficits en l’assistència sanitària tenen solució? Tenir un hospital a Campdevànol crea un problema de competència?
No és problema de competència sinó de sinergia. Els especialistes no volen marxar de la metròpoli, dels grans hospitals. No és problema de Ripoll, també passa a la Seu, a Solsona, a Puigcerdà, a la Vall d’Aran... Que passi a molts no és cap consol. Si volem un país equilibrat on no tota la gent visqui a la metròpoli sinó també a muntanya, necessitem solucionar aquest tema. I se soluciona oferint als professionals complements, com cogestionar l’activitat hospitalària amb l’assistència primària. Has de fer atractiva l’oferta. Hi ha hagut un creixement important de la població, d’un milió en els últims anys, una mala planificació per part del ministeri de les places MIR i també una manca de places en l’accés a les facultats de medicina. La facultat de Vic és una solució, però la formació d’un metge, entre carrera i MIR, va de nou a onze anys. Els primers 90 que van entrar a Vic el 2016 encara no han sortit del forn. Aquest és un problema greu, de país. Si vols retenir talent professional i famílies al territori necessites un munt de serveis, i la salut és una de les columnes que equilibren el país. Hem de revertir el risc de despoblament del Pirineu. Quan falta un educador, té un substitut i al sistema de salut no passa perquè no hi ha professionals. Ara estem elaborant una llei de muntanya nova, una estratègia Pirineu 2030 i aquests temes surten repetitivament per tots els municipis del país. Cal una solució de país perquè si ens posem a competir Ripoll, Berga i Solsona no ens en sortirem.
Com està la candidatura de la portalada del monestir a patrimoni de la humanitat?
Depèn del Ministeri de Cultura, del senyor Iceta, i de la Comisión Nacional de Patrimonio. A les reunions on es tracten les candidatures, a tot el que fa olor de Catalunya altres comunitats són reticents a donar-hi suport. És un problema de relacions internacionals, de buscar el moment oportú perquè tingui el màxim suport de les 17 comunitats. És una mica com Eurovisió, que si tu m’has votat a mi, jo et voto a tu... L’altra solució: el dia que tinguem un estat propi tindrem la possibilitat de presentar candidatures i la de Ripoll seria la primera de la cua.
Està content de com avança el projecte de convertir Ripoll en destinació esportiva?
Sí. Pensem en Ripoll com a vila industrial, però també fem una aposta important pel turisme, de patrimoni, de natura, d’esport. Pel mig, intentem que sigui un destí d’esdeveniments esportius. L’esport mou molts diners i porta moltíssima gent. Sobretot a partir del 2017, quan Ripoll va sortir a tot el món per un motiu gens agradable, hem procurat fer un esforç perquè surti al mapa per altres esdeveniments que ajuden a consolidar la marca Ripoll perquè el record no sigui el del 2017 sinó el del poble on vaig anar a competir, amb la Impala, al ral·li Costa Brava, en una cursa de muntanya, o a portar la nena a jugar la Catalonia Girls Cup [futbol]. Estem molt orgullosos de rebre a les instal·lacions esportives 12, 13 o 14 campus de tecnificació de clubs de fora.
Té alguna esperança que s’arribi al fons de la qüestió del 17-A?
Si alguna vegada aconseguim fer el sorpasso i que el Congrés dels Diputats no ens veti una comissió d’investigació... Hi ha molta política al darrere. Hem vist com s’ha intentat evitar que Interior, el CNI o la Guàrdia Civil expliquin el que va passar i lamentablement anem coneixent càpsules de veritat a través de periodistes. Estem en aquest país, del qual volem marxar, on hi ha una ocultació d’una situació tan greu com la que vam patir. L’accés a la veritat ens farà lliures d’aquest dol i, per tant, no deixarem de reclamar-la mai, tot i que no som gaire optimistes.
Han passat cinc anys. Una de les maneres de girar full és convertir Ripoll en referent de polítiques de cohesió social. Què s’ha fet i què queda per fer?
S’ha treballat molt. Coexistíem diferents cultures i procedències. S’ha fet un esforç molt important, un treball de formigueta, de llarga durada. El Ripoll d’ara i el del 2017 ja són una mica diferents. Ripoll és com el Barça. A casa un menja patates, l’altre bledes, un bistec i l’altre peix. Però al camp –i el camp és el poble– tots portem la samarreta de Ripoll. Quan juga el Barça, ningú demana a Dembélé què menja, de quin país és o quina religió professa. Aquí ha de passar el mateix. Tots juguem amb la samarreta de Ripoll i a casa seva tothom té el dret de mantenir vives tradicions, cultures o gastronomies. Hem reivindicat que la diferència ens enriqueix. Hi havia persones de Sud-amèrica o l’Àsia que vivien en blocs de pisos amb gent d’aquí o d’altres regions de la península amb les quals la conversa era molt minsa, del tipus “hola, bon dia” a l’ascensor. A partir d’això que ens ha passat hem aconseguit que la diversitat sigui motiu d’enriquiment, i més enllà de l’educació, l’esport i el lleure hem fet activitats de coneixement. Hem convidat persones de Sud-amèrica, l’Àsia, de l’Àfrica o de l’est que ens expliquin les seves tradicions, com viuen el Nadal, la Pasqua, què mengen o com cuinen. Això ens ajuda a entendre la diversitat com un enriquiment i no com un risc. A Catalunya ens pensàvem que havíem fet molt bé la integració i resulta que hem vist que no estava tan ben feta. Ni aquí, ni a Niça, Londres, París, Suècia o Bèlgica. La reflexió és que la integració, parlar català, treballar o anar a l’escola no és suficient. El que és important és sentir-te “membre de...”, el sentiment de pertinença. Si pertanys a un poble és molt més difícil que t’hi posis en contra, que l’ataquis. Segurament això és el que fallava en els autors d’aquests atemptats. Vivien i convivien, però no se’n sentien, i van ser capaços de cometre una atrocitat contra persones de manera indiscriminada. S’ha de fer un pas més. Amb les persones que busquen un nou lloc per viure, vinguin d’on vinguin, hem de ser capaços de passar de la integració a la pertinença i aquest és l’esforç que s’està fent en això que n’hem dit el nou model de convivència de Ripoll. Han vingut observadors d’universitats d’altres països que també han viscut fenòmens d’aquest tipus, a observar-nos. En aquest sentit hem estat també un laboratori. Però aquest és un treball de llarga durada que ha canviat les bases, la mirada i l’enfocament dels serveis de l’educació, de pedagogia, serveis de convivència municipals i de benestar social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.