Heroïnes i vulnerables
Les dones seran les protagonistes del 25è Homenatge a les Brigades Internacionals, aquest matí al monument de la Brigada Lincoln, a la rambla del Raval, on hi haurà un recital musical, ofrena floral i parlaments
Darrere la imatge fotogènica d’elles amb el fusell, hi ha la realitat d’infermeres i metgesses de classe mitjana
Estigma social és el que arrosseguen moltes d’elles quan deixen la família per anar a un “món en guerra”
Quan el maig del 1937 Esther Silverstein es va embarcar al Normandie, la nau capitana de la línia francesa, sentia una barreja d’excitació i inquietud. “Quan salpa un transatlàntic és molt emocionant, però per a les 21 persones que anàvem cap a Espanya l’emoció era encara més gran, perquè la majoria pensàvem que potser no tornaríem.” Nascuda a Goshen County, a Wyoming, Esther Miriam Silverstein era d’ascendència jueva i havia estudiat infermeria a la Universitat de Califòrnia. “Sabíem que anàvem a una missió de solidaritat perillosa, però ningú no en parlava gaire; com que havíem salpat del port de Nova York, vam mirar l’Estàtua de la Llibertat per última vegada una bona estona.” Un cop al front espanyol, va ser a la mortífera batalla de Brunete ajudant el cirurgià Moisès Broggi. En 20 hores van fer 30 operacions. De la Guerra Civil Espanyola, però, el que Esther Silverstein mai va oblidar van ser els crits de les mares de Lleida xisclant en veure els cossos dels seus infants esventrats pels bombardejos. El d’Esther Silverstein és un dels retrats literaris i biogràfics que l’historiador i escriptor Jordi Martí-Rueda recull en el llibre Brigadistes. Vides per la llibertat (Tigre de Paper, 2020). “A les Brigades Internacionals, hi ha dones de classe treballadora i de classe mitjana; moltes són infermeres i també metgesses”, explica en relació amb la imatge èpica d’elles amb el fusell. A excepció de les primeres setmanes de la guerra, en què les dones poden anar al front com a combatents, posteriorment per poder servir l’exèrcit republicà han d’acreditar certes qualificacions com ara coneixements mèdics; també hi ha administratives i traductores. “El que les porta a la guerra és el mateix que en el cas dels homes: la percepció que hi ha un perill real i per a tothom que és el feixisme. Per a elles, no és anar a lluitar en una guerra aliena, sinó el primer graó de la Segona Guerra Mundial”, destaca Jordi Martí-Rueda.
L’historiador assenyala que la participació de les dones en les Brigades Internacionals no es pot analitzar en termes absoluts; les xifres, fredes, no expliquen els motius que hi ha darrere de cadascun dels números. Segons les dades del Sibrint (Sistema d’Informació Digital sobre las Brigades Internacionals), més de 40.000 persones de més de 54 països van lluitar com a voluntaris. D’aquest total, es calcula que aproximadament 1.500 eren dones. Jordi Martí-Rueda recorda l’estigma social que representava per a les dones, als anys trenta, deixar “família i, en alguns casos, marit i fills” per anar a un “món en guerra”. “Si per a un home prendre aquesta decisió és difícil, per a una dona encara més. Són persones normals en circumstàncies extraordinàries”, rebla. En aquest sentit, dels seixanta retrats que recull en el llibre –“seixanta fogonades”, com ho descriu el fotoperiodista Jordi Borràs en el pròleg–, una vintena són de dones. Obre la sèrie de retrats Fanny Schoonheyt, o “la reina de la metralladora”, com se la coneix, però a la qual Jordi Martí-Rueda defineix com “la dona més valenta de Barcelona” o, com assegurava Marina Ginestà, l’adolescent fotografiada amb mirada burleta a la terrassa de l’hotel Colón. “Era una noia a qui costava no mirar, perquè era alta, rossa i fumava cigarretes.”
Fanny Schoonheyt treballava en un diari de Rotterdam i representa la imatge èpica de la dona en la Guerra Civil. Va ser aquest tòpic, el del fusell, el que va atraure Jordi Martí-Rueda cap a l’estudi dels brigadistes. Feta la investigació, l’historiador va voler reivindicar l’èpica de metges i infermeres. Dels perfils del llibre, en destaquen dues històries sobre aquesta heroïcitat realista. A l’oficina de reclutament de Nova York, van qüestionar que Evelyn Hutchins pogués canviar una roda punxada, de nit, en una carretera esbotzada. Però ho va fer; va conduir ambulàncies per les línies del front. Als homes els feia gràcia veure una noia menuda, riallera i amb aires de ballarina, manejar amb destresa un camió per carreteres enfangades i esvorancs. La tractaven amb simpatia i li feien fotos; d’altres no, i aquests eren, diria Evelyn Hutchins anys més tard, els companys de debò. La seva amiga Ruth Davidow, infermera, era al cor de l’Ebre quan es va adonar que la guerra estava perduda. Va abraçar supervivents i doctors i va decidir marxar. Quan, a l’estació, les portes del vagó del tren es van obrir, va ser incapaç de pujar-hi. Per Jordi Martí-Rueda, ella és l’heroïna vulnerable; “si no hi ha por, no hi ha heroisme”. “L’èpica no ajuda a entendre res”, hi afegeix, en canvi, que el “que escurça la distància”, de 85 anys, de la Guerra Civil respecte a les generacions d’ara, és el component emocional: el fet que una dona tingués por. El compromís de Ruth Davidow, el mateix que li va impedir pujar al tren, la va acompanyar sempre. Va ser arrestada per l’FBI quan, durant la Revolució Cubana, es va plantar a l’Havana i, a finals dels anys seixanta, a la presó d’Alcatraz va reivindicar els drets dels nadius americans.
Per homenatjar les dones com Ruth Davidow i coincidint amb l’aniversari, el 28 d’octubre del 1938, del comiat de les Brigades Internacionals de Barcelona, avui s’organitza un acte commemoratiu de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya. L’actriu Mireia Clemente recitarà les paraules de comiat que La Pasionaria va pronunciar en el seu adeu als brigadistes. Rosa Zaragoza hi farà un recital, a més d’una ofrena floral al monument a la Brigada Lincoln.