“Tenim un model de ciutat humana amb serveis prop de casa per a tothom”

Molt bé, ha estat molt plàcida perquè el Jaume és una persona altament preparada que m’ha acompanyat com a regidor del grup municipal en els últims set anys i crec que estem en les millors mans possibles per fer el salt a l’alcaldia, que és l’objectiu.

És honest i treballador i té la ciutat al cap. En temes urbanístics és el nostre home, i en aquests anys ha adquirit coneixements de tots els altres àmbits; per tant, està preparat per intentar aquest creixement que necessita ERC i la ciutat.

Segur que hi anirà, tot i que l’avantatge del PSC és gran, però a la ciutat som l’única alternativa i no hem deixat mai de treballar, tenim la capacitat de parlar i arribar a consensos amb tothom i un model propi de ciutat d’ençà de vint anys.

Sempre diem, i de fet és collita pròpia del Jaume, que la ciutat física ha de ser facilitadora de la ciutat humana; la manera de concebre l’espai públic i com la ciutat es desenvolupa ha de ser pensat per facilitar la ciutat de les persones, una ciutat humana i compacta on tothom tingui serveis a molt poca distància de casa i pugui desenvolupar-hi la seva vida, una ciutat pensada per a les persones.

Fins ara sovint ha respost més a interessos privats que als públics en termes de desenvolupament urbanístic. No diem que el govern hagi oblidat les persones, perquè estaríem mentint, però en una part de l’àmbit urbanístic s’ha centrat més en cobrir necessitats privades que no pas seguir uns criteris objectius per fer que la ciutat sigui millor per a la gent que hi vivim.

Fa anys que diem que cal plantejar el debat sobre si és necessari créixer més, si volem arribar als 100.00 habitants o ser una ciutat de 83.000 o 85.000; si la resposta és sí, després cal abordar de quina manera ho hauria de fer i cap a on. L’equip de govern ha tendit a fer créixer la ciutat en forma de taca d’oli cap als marges, posant en risc alguns sectors de l’entorn natural. Nosaltres creiem que, si ha de créixer, ho hauria de fer cap a l’interior de la trama urbana. La principal reserva de sòl que tenim és la caserna militar i la subestació elèctrica d’Endesa, uns 100.000 metres quadrats de terreny al bell mig de la ciutat que la fracturen en dues; també és una barrera social perquè aïlla els barris de Camps Blancs, Casablanca i Torrelavila. S’ha de treballar per cosir el nucli urbà de la ciutat. Ha estat arran de la nostra actuació al Congrés i al Senat que aquest tema s’ha mogut i s’ha assignat un protocol d’intencions amb Defensa per traslladar la caserna als afores de la ciutat. Pel que fa a la variant per connectar amb la C-32, fa trenta anys que porta maldecaps en l’entrada i sortida de la ciutat.

Amb les condicions actuals, no, perquè tindríem serioses dificultats per abastir de serveis la ciutat.

Són autobusos que no funcionen, que contaminen molt més del que ho haurien de fer, que no passen a l’hora o no passen... Són deficiències greus d’un servei que cobreix molts ciutadans del nostre municipi i també dels del voltant. És evident que el canvi de concessió no ha anat bé i des de les administracions competents, sobretot l’Àrea Metropolitana però també els ajuntaments, no s’estan adoptant totes les mesures coercitives sobre l’empresa concessionària perquè el servei millori. Hi ha un descontentament veïnal molt general i sembla que l’Àrea Metropolitana ha començat a posar multes a l’empresa, però encara trigarem molt a veure un servei normalitzat.

Doncs amb molta feina de carrer, que és el que hem estat fent en els darrers set anys, amb molt contacte i una oposició que hem estat fent responsable i positiva. Moure’s en el dogmatisme i la puresa no aporta res i hem de jugar-nos-la cometent errades per gestionar les nostres pròpies contradiccions, que són les dels nostres veïns i veïnes, però intentant-les convertir en oportunitats, com deia Joan Fuster.

Ha estat tota la vida fent tasca política, primer com a tècnica i després com a tinenta d’alcaldia i alcaldessa. Va entrar-hi a mig mandat com feien tradicionalment els socialistes, és a dir, aprofitant la posició de l’alcaldia per promocionar el nou candidat. Després ha ampliat la majoria i res a dir, però creiem que respon molt a interessos de partit en molts àmbits i més encara d’ençà que és número 2 del PSC. No es pot qüestionar que té una dedicació molt gran a la ciutat, però hi ha una sèrie d’inèrcies i models esgotats que no es poden trencar amb el mateix equip de persones. La ciutat necessita un sacseig que només pot venir d’ERC.

A banda del tema urbanístic, sempre hem dit que a la ciutat s’ha fet bona feina en aquests temps de múltiples crisis, però ha estat aturar el cop, i potser algun dia hem de deixar de fer només feina per evitar que la gent es quedi enrere i fer-ne per aconseguir que la gent pugui anar endavant. Evidentment l’assistència social s’ha de cobrir, però hem de ser capaços de posar les bases des dels àmbits de la formació, l’educació i el teixit econòmic, perquè la gent pugui desenvolupar la seva vida.

El mandat passat va estar condicionat pel procés i va ser molt tens perquè el PSC va apostar fortament per posar-s’hi molt de perfil, amb la negativa de l’alcaldia d’autoritzar els col·legis electorals per al referèndum i també quant als presos i exiliats. Aquest darrer mandat ha estat diferent perquè ens hem trobat una pandèmia i aquesta tensió entre els partits que treballem pel bé comú havia de baixar per força i ens havíem d’entendre per tirar endavant propostes per ajudar la gent a sortir de la crisi derivada de la covid.

No especialment, però no diria que és tant l’instrument sinó el contingut i la difusió. Els processos de participació que s’obren a la ciutat, en què nosaltres hem insistit molt i enguany recuperem els pressupostos participatius després de tres anys, queden molt amagats en l’agenda comunicativa de l’Ajuntament, no se’ls dona la sortida que haurien de tenir perquè siguin representatius d’allò que pot pensar la ciutadania. Hi ha un equip tècnic que penca molt però es veu bloquejat per aquesta agenda comunicativa, que se centra més en el que fa i deixa de fer l’alcaldessa.

És un dels reptes. La ciutat i tot el país en general han vist accentuats molts problemes de salut mental, i la gent gran és un públic que és necessari abordar per combatre la salut i que estigui més connectada amb el món i la ciutat, no només digitalment sinó també pel que fa al contacte físic. Però també el jovent que pateix i està patint les conseqüències psicològiques greus derivades de les múltiples crisis, així com les expectatives de futur que hi ha a Sant Boi.

A estones. Quan va esclatar la pandèmia ens vam posar a disposició del govern i vam donar suport al pla de xoc plantejat i a les accions que es van prendre; no era el moment de criticar sinó de sumar. Després hi ha hagut coses que vam posar damunt la taula i van tenir recorregut: vam ser els primers que vam posar damunt la taula que de les crisis no era tan important com hi entres sinó com en surts, i ho havíem de fer des de la construcció col·lectiva. Aquí sí que hi va haver molta negociació i acord, i ens hem sentit valorats. En altres àmbits és evident que no, des de coses molt materials com és la comunicació i el protocol, no assabentar-nos de coses, no aparèixer a cap mitjà més enllà de la columna mensual al butlletí de la ciutat, fins a propostes que han topat amb una paret.

Moltes en l’àmbit urbanístic i en d’altres que a vegades ens han dit que hi estaven treballant però mai acaba passant res. Som un grup de cinc regidors que fan acció política quan acaben les respectives feines al davant d’un grup de quinze regidors de l’equip de govern amb dedicació exclusiva, i això ajuda a perpetuar que les diferències siguin les mateixes. Hi ha gent que pensa que si ets a l’Ajuntament vius d’això i fas política permanentment, però no és així.