“Roses és una societat poc cohesionada, massa deslligada encara”

Crec que sí i que ha estat positiu. Ara, no puc negar que l’experiència com a regidor de Seguretat els dos anys anteriors m’ha ajudat, i molt, a conèixer i saber com funciona la casa.

Vàrem optar per aquest acord perquè vàrem creure que ens sentiríem més còmodes. Els dos anys de l’alcaldia de la Montse Mindan vàrem haver d’acceptar un rol per al qual no ens havíem presentat, com era el de ser el soci petit del govern. Això em va requerir a mi un temps d’adaptació. Tots hi varen posar el que tocava i el nivell de convivència els dos primers anys va ser bo. També hi va influir la pandèmia. Abans del març del 2020 hi havia certes tensions, però va fer que ens deixéssim estar de punyetes perquè la situació era prou dura.

Depèn de com es miri. Per exemple, quant a les xifres turístiques, les d’aquest any han estat millors que les del 2019. Però hi havia moltes famílies que estaven just al llindar de la pobresa i, per tant, un cop tan significatiu com la pandèmia, en què moltes famílies han estat molts mesos sense ingressar, o ingressant menys del que necessitaven, ha deixat moltes seqüeles. Hi ha indicadors que ens diuen que estem millor, però les ferides no han cicatritzat del tot. Des del punt de vista econòmic el principal motor segueix essent el turisme. I crec que aquest motor està en bon estat i pendent, segur, d’algunes rehabilitacions i modernitzacions. La situació no és igual. Hi ha empreses o establiments que varen abaixar la persiana i no han tornat a obrir. Però la recuperació del teixit social ha estat relativament bona. Ara, a nivell social Roses segueix sent una societat molt desigual. El motor funciona però el repartiment d’aquesta riquesa encara és molt desigual..

Diversos. Un seria el model de turisme estacional, que sovint, sense mesures molt concretes, acaba derivant en situacions d’aquest tipus. I hi ha un altre fenomen que no podem obviar, el migratori, que durant moltes dècades va fer que vinguessin famílies d’arreu del món, que arribaven amb una certa vulnerabilitat i, per tant, amb una capacitat econòmica relativament baixa. El model els permet anar aguantant, però sense reduir aquestes desigualtats.

Aquí hi ha molts deures per fer. És veritat que Roses, i ho hem de reivindicar, és una societat en què no hi ha problemes greus de convivència, però no està prou cohesionada. És una societat deslligada. Falta establir lligams per constituir un projecte que ens engresqui i ens identifiqui a tots.

Les eines que té l’Ajuntament són les que són. Les hem de posar al servei de la causa, però no podem sobrevalorar la capacitat que té un Ajuntament de fer polítiques que se’n diu anticícliques, fer que la roda deixi de rodar cap a una banda i ho faci en sentit contrari. Ara, hi ha una realitat que no podem obviar: mentre la realitat social de Roses i de moltes famílies i molta gent sigui la que és, construir aquest sentiment de pertinença no serà fàcil. Al final si la societat no et dona les eines per omplir la nevera, és difícil que te l’arribis a sentir com a teva. Hi ha molta feina a fer en l’àmbit institucional, educatiu, cultural per anar desenvolupant una política que pugui identificar tothom, no pensada només per a un perfil determinat d’una manera de ser de Roses.

No ho nego. Segurament és veritat que als anys noranta es va ser capaç de generar una il·lusió col·lectiva amb una sèrie de projectes que amb els anys s’ha anat diluint. El perill que correm a vegades quan es fa aquest discurs és enfocar-ho tot només en les estructures físiques. Poso l’exemple d’una cosa que va generar una empenta i implicació col·lectiva, que van ser els agermanaments amb Beas de Segura i Rhodes. És un cas clar de com, sense la necessitat de caure a pensar només en els espais físics, es poden generar projectes socials amb què la gent se senti identificada.

Fer subterrània l’avinguda de Roses, no crec que ara com ara es pugui plantejar a curt termini. No obstant, hi ha altres projectes importants com ara el del nou mercat, l’adaptació de la casa Rahola per al nou arxiu municipal... Els projectes més grans s’han de tenir presents, no es poden descartar, però hem de tenir en compte que la realitat ha canviat i que potser als noranta aquest tipus de projectes era més fàcil i estaven més a l’agenda. Avui dia les complicacions administratives són molt més grans, les econòmiques també. Fins i tot i l’exigència social no és tant de grans infraestructures, cal seleccionar, posar-hi més bisturí per saber quines són les necessitats d’aquests tipus.

De problemes n’hi ha diversos i de diferent dimensió. Que l’Ajuntament tingui capacitat d’incidir-hi de manera clara, en diria dos. Primer, seguir avançant cap a un model de política social més fort, menys assistencial i que vagi més a l’arrel del problema, a engrescar les persones perquè puguin desenvolupar un model de vida digne i que sigui el que realment necessiten. En aquest sentit les inversions en serveis que hem fet avancen en aquesta línia. L’altre seria el gran deute que tenim amb l’adaptació al Parc Natural del Cap de Creus. Ha estat molts anys la joia de la corona turística i ho hem relacionat amb un model de cert caos i descontrol. Crec que aquí hem començat un camí per regular-ho primer i adequar físicament aquests espais pot entrar en un dels grans projectes que parlàvem. És un camí que hem començat amb les regulacions però estic segur que no s’aturarà. Hi ha no només els pàrquings a les cales, sinó també la regulació intel·ligent dels accessos, un centre a punta Falconera com a centre d’entrada i d’interpretació del parc natural...

La problemàtica de la neteja, aixecant una mica el focus, veiem que és de tota la costa, i també a Barcelona. Fins hi tot hem vist un govern municipal, el d’Arenys de mar, que es va trencar per un conflicte amb la neteja. És cert que a Roses hi ha una demanda social creixent en aquest tema. I és veritat que la gestió en l’àmbit de la neteja és molt complicada. Fa temps Roses tenia un model, Rosesnet, que crec que funcionava prou bé. Era una empresa mixta. Un dia l’empresa pública es va haver d’extingir i l’Ajuntament havia de prendre una decisió: o municipalitzar el servei o externalitzar-lo. Nosaltres en aquell moment estàvem a l’oposició i optàvem per municipalitzar el servei. No obstant, el govern va optar per l’externalització i cal dir en honor a la veritat que no era una gestió gens fàcil, perquè el model de municipalització, no em fa res reconèixer-ho tot i estar-hi a favor, presentava molts riscos. La gestió de les deixalles, no tant de la neteja, però sobretot de la recollida de residus, en els llocs que ho tenen municipalitzat els ha generat molts maldecaps. En canvi l’externalització, tot i que hi vàrem estar dos anys per a l’adjudicació, són empreses grans, es denuncien entre elles... trasllades tot el maldecap de la gestió a una empresa externa, però al mateix temps tota la realitat que et trobes és la que tenim ara. Els veïns, quan consideren que el seu carrer no està prou net, a qui venen a buscar és a l’alcalde o el regidor de servei, no a Fomento. Amb els quatre anys que queden de contracte hem d’intentar reconduir-ho.

Des del punt de vista del govern de coalició el tema queda resolt en el moment que signem l’acord. És un terreny on l’Estat volia desenvolupar un projecte, el de les piscines. Si l’escenari és aquest, que l’Estat vol fer una acció a casa seva, aquí l’Ajuntament no hi té gaire res a dir. Però què passa si l’Estat, per a l’execució d’aquest projecte, demana la intervenció de l’Ajuntament? És evident i lògic que, si et demanen que t’involucris en un projecte, el mínim és voler participar en la decisió de com ha de ser. En aquest sentit, l’acord a què es va arribar a principi de mandat és que si l’Estat demana una proposta a l’Ajuntament, aquesta proposta havia de ser consensuada entre els tres partits firmants de l’acord. Arribem a principis d’aquest any, quan, efectivament, l’Estat espanyol, per executar aquest projecte de piscines d’aigua salada, ens demanaven que s’aprovés per ple i després jo, com a alcalde, signés un conveni que ens comprometia, primer, a finançar una part de l’obra i, segon, a assumir totes les responsabilitats i despeses que es derivessin de la gestió d’aquest espai. Vam considerar que això plantejava molts dubtes sobre la seva gestió posterior, tant des del punt de vista de cost econòmic com de complexitat de gestió de les piscines, socorristes, vestidors, aigua calenta...

Al projecte s’hi ha d’aplicar la normativa catalana de piscines. No s’havia fet, i vaig plantejar una sèrie de dubtes sobre les coses a què ens hauríem de comprometre. La informació que em varen fer arribar quan vaig entrar a l’alcaldia era de “lo tomas o lo dejas”. Si no acceptem el projecte en aquestes condicions, correm el risc de perdre la inversió, d’un milió d’euros, i que no es faci mai res en aquest espai. Això ens posava en una situació bastant controvertida. Per això vam fer una reunió amb Costes de l’Estat per veure quin marge hi havia per replantejar la qüestió. Ens varen dir que hi havia plena disposició a replantejar el projecte i que el termini d’execució no era cap problema.

Amb les competències municipals, un problema d’aquesta magnitud ni el podem resoldre nosaltres ni l’ha resolt cap municipi que com nosaltres tingui més de tres-cents manters. En municipis amb pocs manters amb actuacions puntuals ho han resolt, és cert. Si mirem tota la costa catalana, veiem que els manters es concentren en punts concrets de la zona turística, a Roses, Cambrils, Sitges, Barcelona... i més al sud. a Peníscola, València...

El 2020 vàrem fer una trobada de municipis afectats pels manters a Peníscola. Hem de ser conscients que és un problema d’arrel social. Tenim bosses de població que viuen al marge del sistema. Si no s’ataca l’arrel del problema difícilment podrem eliminar les conseqüències d’aquesta realitat. Soc conscient que és un fenomen que genera molt malestar social, entre els veïns i els comerciants, especialment a la zona de Santa Margarita. L’Ajuntament es mostra solidari amb les seves reivindicacions perquè tenen raó. És una activitat il·legal i que causa tota una sèrie de problemes. El treball de l’Ajuntament gestionant el tema juntament amb els Mossos d’Esquadra i la Policia Local, puc donar garanties que es fa i que s’hi dediquen moltes hores i molts recursos. No vull enganyar ningú, però amb les competències municipals és un problema que sobrepassa, i de molt, les nostres eines disponibles.