Des que va esclatar el procés sobiranista no hi ha hagut anys tranquils en la política catalana, i aquest 2022 –per molt que el president espanyol, Pedro Sánchez, proclami que el procés s’ha acabat– no ha estat cap excepció. De fet, a manca de cites electorals, ha estat més mogut de l’esperat, amb un fet que l’ha marcat per sobre de tot: la sortida de Junts del govern arran de la consulta interna que va fer el 7 d’octubre, en què es van imposar per 13 punts els partidaris de marxar pel que entenien un greu incompliment per part d’ERC de l’eix nacional del pacte d’investidura, en punts com la manca d’unitat a Madrid i d’una direcció estratègica de l’independentisme, o el desacord en la taula de diàleg.
L’adeu, que es va precipitar arran del debat de política general, ha situat Junts a l’oposició, en un paper que ha exercit sense complexos però amb una repercussió encara difícil de calibrar –es veurà el 2023 en les municipals i segons què passi amb el president a l’exili Carles Puigdemont–, i alhora ha deixat el president Pere Aragonès, que s’ha negat a sotmetre’s a una qüestió de confiança com exigien, amb una precària minoria parlamentària de 33 diputats que estan suant tinta per aprovar fins i tot els decrets llei més innocus. Això sí, l’any acaba amb un acord de pressupostos fet amb els comuns i molt encarrilat amb el PSC, gran rival que fa uns mesos defugien i que ara ja se situa definitivament en el centre polític a Catalunya i com a gran favorit en les enquestes per a les properes eleccions. Paradoxalment, el seu probable suport dona un any més de coll al govern que volen assaltar. Els blocs antagonistes durant més d’una dècada, en tot cas, s’han trencat, i es pot conformar ara un altre tripartit de facto, en espera de si Junts acaba avalant o no l’acord pressupostari, fet que pot dependre també d’equilibris interns encara necessaris.
de la població –la que totes les enquestes detecten que està a favor de l’autodeterminació i el final de la repressió– vol representar el govern en solitari que ERC ha conformat després de la marxa de Junts. Entre els set nous consellers, així, el president Aragonès n’ha incorporat tres que no són de l’òrbita del partit, sinó històrics d’altres, i ni tan sols tots abracen l’independentisme: l’històric exsocialista Quim Nadal, l’exdiputat de CiU i el PDeCAT Carles Campuzano i l’exdirigent de Podem Gemma Ubasart. La reforma, a més, restitueix Meritxell Serret, ara com a consellera d’Acció Exterior; situa Natàlia Mas com a primera dona al capdavant d’Economia i reforça el Departament de la Presidència, consagrant Laura Vilagrà com a número 2 i vicepresidenta de facto.
sis de presó i 144.000 euros de multa, demana la fiscalia per a la presidenta suspesa del Parlament, Laura Borràs, en el judici pel presumpte fraccionament de contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes, que afrontarà al febrer al TSJC. La líder de Junts va ser suspesa per la mesa –amb els necessaris vots d’ERC i la CUP, en el que va obrir un nou focus d’hostilitats en l’independentisme– tan bon punt se li va obrir judici oral, a final de juliol, en aplicació d’un article del reglament que Junts ha invocat repetidament que es derogui, perquè elimina el dret a la presumpció d’innocència. En tot cas, el grup no ha volgut designar ningú en el lloc de Borràs, com a mínim mentre no hi hagi sentència, la qual cosa ha deixat la cambra en una situació d’interinitat, i amb la republicana Alba Vergés assumint el rol de presidenta en funcions.
s’han fet enguany, després que La Moncloa s’hagi negat a convocar la compromesa abans de final d’any. La primera, que s’havia pregonat “a principi d’any”, ja es va ajornar fins al juliol, pels càlculs electorals del PSOE primer i per l’esclat de l’escàndol d’espionatge de Pegasus després, que va fer trencar confiances. L’any, en termes de resultats de la negociació, acaba amb la derogació de la sedició i la reducció de penes per malversació i desordres públics que podrien beneficiar molts dels perseguits pel procés, però alhora també s’acoten molt més aquests delictes i s’apuja la pena mínima per desordres, fets que per a molts continuen donant carta blanca a la justícia per reprimir mobilitzacions populars o un nou 1-O. També en el marc de la taula s’han assolit acords per a la introducció del català a les corts espanyoles o el Parlament Europeu, si bé per ara no s’han aplicat. ERC vol entrar a parlar ja del gran elefant al garatge, el dret a l’autodeterminació, i ha introduït en la seva ponència política una proposta d’acord de claredat que obligaria a obtenir una majoria mínima del 55%, com a Montenegro. Aragonès va llançar l’aposta en el debat de política general, i si bé d’entrada no va obtenir el suport del Parlament, hi vol centrar els esforços en els propers mesos. Els socialistes, però, hi continuen tancats en banda, a Madrid i a Catalunya. El que sí que no s’ha reunit enguany és cap comissió bilateral, que manté obertes qüestions reivindicades des de fa anys, com el traspàs de beques, el de rodalies i regionals –que han viscut un altre any nefast– o la comissaria de la Via Laietana.
sumen els avals que l’Institut Català de Finances (ICF) va presentar pel cas que té obert el Tribunal de Comptes contra els responsables de l’acció exterior durant els anys àlgids del procés, que l’òrgan va decidir acceptar a final de febrer, ja amb una nova composició, després que els anteriors responsables s’hi haguessin negat. Tot i això, aquesta i moltes altres causes contra l’independentisme encara romanen obertes.
dictaminarà el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre les preguntes prejudicials del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, arran de l’euroordre denegada per Bèlgica contra l’exconseller a l’exili Lluís Puig, que de retruc també afectaran de ple la que manté contra Carles Puigdemont. El 14 de juliol, l’advocat general va emetre una opinió no vinculant, però habitualment molt orientativa, que instava els tribunals belgues a demostrar “deficiències sistèmiques o generalitzades” en el sistema judicial de l’Estat per poder denegar l’extradició, com havia fet. Aquesta resolució, i les que probablement arribin entre febrer i març del mateix Tribunal de Luxemburg sobre la immunitat de Puigdemont, poden marcar sens dubte un abans i un després en l’estratègia de l’exili, i el seu possible retorn a Catalunya el mateix 2023.
van durar les reunions entre les principals forces i entitats independentistes per consensuar la creació d’una direcció estratègica del procés, però al febrer ho van deixar estar perquè ERC no acceptava que, encara que fos en l’aspecte tècnic, es fes dependre d’un Consell per la República que ja havien acceptat que en fos part (i que després canviaria el nom a Consell de la República , CdRep). Els actors, oficialment, van congelar les converses perquè venien canvis en la majoria d’ells els mesos següents: la CUP va renovar el secretariat nacional, Jordi Cuixart –que s’ha mudat a Suïssa– va deixar la presidència d’Òmnium a Xavier Antich; Elisenda Paluzie va deixar la de l’ANC a Dolors Feliu; Junts va aprovar una nova ponència política i va canviar de president –Puigdemont, que després es va confirmar com a màxim dirigent del CdRep, ho va deixar a Laura Borràs– i de secretari general, Jordi Turull en el lloc de Jordi Sànchez. ERC, que al gener ho culminarà amb un congrés, també ha renovat la confiança en el tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira. Els canvis ja s’han completat, però no hi ha hagut cap intent de tornar a reunir l’independentisme en una taula, un dels fets precisament que va provocar la ruptura del govern.
del referèndum de l’1-O es van commemorar enguany, amb la divisió independentista en el punt més àlgid, ja que no hi va haver ni acte institucional unitari. Va ser el dia, poc abans que Junts marxés del govern, que Puigdemont va anunciar que el CdRep tirava milles per liderar el procés de confrontació amb l’Estat, i que l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell era fortament xiulada, fets que van deixar les relacions ben tocades. Abans, ERC ja havia fet el buit a la manifestació de l’ANC per la Diada perquè entenia que anava més contra el govern i la seva estratègia de diàleg que no contra els aparells estatals. Òmnium va organitzar aquell dia l’únic acte unitari i va proposar consensos i més entitats a la base, però malgrat les crides retòriquesde totes les parts a trobar espais de diàleg de l’independentisme, s’arriba al 2023 sense relacions.
