Dos anys de caos
El Regne Unit està atrapat en una crisi social, política i econòmica sense precedents des de la sortida de la Unió Europea
La inflació supera l’11% i el sector públic està en vaga i en guerra contra el govern
Han passat ja dos anys des del Brexit i el Regne Unit es troba atrapat en una crisi social, política i econòmica sense precedents. Tot i que la sortida del país de la UE es va portar a terme el 31 de gener del 2020, hi va haver un període de transició durant tot el 2020 i no va ser fins l’1 de gener del 2021 que es va consumar. Aquest serà, per tant, el segon any real del Brexit. El 2021 va estar marcat perquè el país es va quedar sense combustible i sense productes a les estanteries dels supermercats per la falta de mà d’obra. Molts sectors que es proveïen de treballadors de la Unió Europea, com l’hostaleria, la construcció i el transport, es van quedar sense empleats. El govern va introduir, a més, un nou sistema d’immigració que complica la contractació de treballadors europeus.
Els problemes generats pel Brexit s’han agreujat després per la pandèmia i per la guerra d’Ucraïna, tot i que el govern conservador en cap moment ho ha reconegut. Els dos principals objectius del Brexit eren el control de la frontera i la millora de la sanitat pública. Pel que fa al control fronterer, ha entrat més gent al país que quan era a la UE. S’estima que 504.000 persones més van venir al Regne Unit que les que van sortir l’any passat, segons les xifres oficials del govern. Es tracta de la xifra migratòria neta més alta mai registrada i un augment de 331.000 persones en comparació amb l’any anterior. A més a més, s’ha disparat la immigració. El 2022 van entrar 46.000 sensepapers, en contrast amb els 300 que van arribar el 2018, abans de la sortida de la UE.
Pel que fa al Servei Nacional de Salut (NHS), els brexiters van prometre durant el referèndum que els diners que entregaven a la UE els destinarien a la sanitat pública, amb cartells enormes als autobusos de dos pisos. Però, dos anys després, la sanitat està en crisi, amb llistes d’espera rècord i el personal sanitari en vaga.
El país està també immers en una crisi econòmica sense precedents, amb una inflació per sobre de l’11% (rècord dels últims quaranta anys), els preus dels productes bàsics dels supermercats inaccessibles per a molta gent i el cost del gas i de l’electricitat que s’ha doblat en els últims mesos i que encara pujarà més. El govern cobreix aquesta puja fins al pròxim mes d’abril. A partir de llavors l’hauran de pagar els ciutadans. Aquesta pujada del cost de la vida i de l’energia no va en consonància amb els salaris. El sector públic en massa està en vaga i en guerra contra el govern.
Ball de ‘premiers’
El Brexit ha portat el país a la inestabilitat política. Des del 2016 ja hi ha hagut cinc primers ministres. David Cameron va dimitir dues hores després de conèixer-se els resultats del referèndum. El va succeir Theresa May, una europeista que va intentar portar a terme un Brexit suau respectant la frontera nord-irlandesa, però el seu partit no li ho va permetre i la van fulminar per alçar Boris Johnson, l’artífex de la sortida de la UE, que va guanyar per majoria les eleccions del 2020 amb la promesa de portar a terme el Brexit. Els escàndols i les mentides el van fer caure el juliol del 2022. Després van escollir Liz Truss, que va durar només quaranta dies, i Rishi Sunak, l’actual primer ministre, que té mandat per a només dos anys.
Tots aquests primers ministres eren i són conservadors. El Brexit es va originar dins el Partit Conservador per intentar frenar la pujada dels antieuropeistes i els antiimmigració del Ukip i, mantenint-se dins del partit, ha portat el caos a l’oposició laborista i al país. Els laboristes acusen els conservadors d’haver segrestat el país. Dos anys després, el Brexit no té res a veure amb el que es van imaginar el 51% dels britànics que van votar-hi a favor. D’aquests, només un 18% es vol mantenir lluny de la UE. La meitat de la població vol una relació més propera amb Brussel·les i dues terceres parts estan a favor d’un nou referèndum per tornar a entrar a la Unió Europea.
