Política

Un any sense Saddam Hussein

Iraq

Avui fa un any que les autoritats iraquianes van penjar sense anunci previ l’exdictador Saddam Hussein, que poc abans havia estat condemnat a mort per alguns dels crims contra la humanitat perpetrats durant els 24 anys que va dirigir amb mà de ferro els destins de l’Iraq.
“Els americans l’han penjat el dia de l’Aid al-Adha, la festivitat més important del calendari islàmic sunnita, per humiliar-nos”, comentaven molts àrabs pels carrers del Pròxim Orient ignorant que la decisió final d’executar Saddam en la diada del sacrifici va ser una decisió presa per les noves autoritats xiïtes de Bagdad, contra la qual Washington no va poder oposar-se.

Malgrat tot, l’execució de l’exdictador no va desencadenar grans protestes i, en general, els sunnites es van mantenir al marge dels esdeveniments, senyal que després de tres anys de violència insurgent les coses començaven a canviar a l’Iraq.

L’actualitat de l’Iraq ha estat marcada aquest any per la reducció dràstica dels atemptats i els assassinats sectaris i la tornada a la normalitat en àmplies àrees del país. Això ha estat possible, en part, gràcies al desplegament de desenes de milers de soldats nord-americans de reforç i sobretot a la disposició de les tribus àrabs sunnites a col·laborar amb els Estats Units en la lluita contra el terrorisme d’Al-Qaida, que ha perdut suport entre la població local a causa de la brutalitat de les seves accions.

L’acostament sunnita al procés de transició també ha estat afavorit pel canvi de plans de Washington, que després d’anys d’estratègies fracassades, errors i diversos escàndols ha entès que calia situar els sunnites en el seu bàndol. Per aconseguir-ho s’han compromès a armar-los, alliberar desenes de milers de sospitosos i amnistiar alguns responsables de la dictadura.

L’encaix sunnita
Algunes veus critiquen aquestes mesures i alerten del perill d’armar uns sunnites encara recelosos de les autoritats de Bagdad i que podrien rebel·lar-se tan aviat com els soldats nord-americans marxin de l’Iraq. Però l’encaix sunnita en el nou Iraq no depèn dels EUA i és una qüestió que hauran de solucionar els líders polítics, tribals i religiosos de l’Iraq, que, un cop recuperat el poder polític i la capacitat de decisió, haurien de fer un esforç per deixar de banda les lluites sectàries i plantejar-se qüestions tan bàsiques per al futur del país com ara decidir si volen crear un Estat federal, si àrabs sunnites, xiïtes i kurds desitgen viure plegats o si són capaços d’anteposar els interessos del país als de partit.

Amb tot, encara hi ha diverses qüestions que han de ser resoltes amb la col·laboració de Washington abans que l’Iraq pugui travessar el llindar de l’estabilitat. La més urgent fa referència al retorn dels més de 4 milions de desplaçats per la violència sectària –2 milions són desplaçats interns i 2 milions més han fugit a l’estranger– . Els EUA també han de cedir el control de la seguretat a les 11 províncies pendents (n’han cedit 9) i han d’intervenir d’alguna manera al sud, on les milícies xiïtes combaten pel control de les ciutats i el comerç del petroli.

El poder dels paramilitars xiïtes afiliats a partits polítics és absolut en algunes regions del sud, on la violència en nom de la fe s’ha convertit en rutina. Només a la província de Bàssora aquest any han estat assassinades més de 40 dones, moltes de les quals cristianes, per haver-se negat a vestir el vel islàmic.

Pel que fa al nord, els EUA han de posar fi als bombardejos turcs sobre posicions dels rebels independentistes kurds del Partit dels Treballadors del Kurdistan situades a l’altra banda de la frontera i als intents dels seus aliats d’Ankara d’intervenir en els afers del Kurdistan iraquià.

Garantir la seguretat de les minories
També cal garantir la seguretat de les minories ètniques i religioses, que des de l’estiu són víctimes dels atacs dels terroristes expulsats de regions àrabs, com ara el que a l’agost va matar 400 iazidites a dues viles del nord de l’Iraq en l’acció més sagnant des de la caiguda de Saddam.

Però per sobre de tot el problema més important que ha de resoldre l’Iraq és el futur de la regió petroliera de Kirkuk, disputada per kurds, turcmans i àrabs i que reposa sobre una de les principals reserves de petroli del món.

Fins ara l’opinió pública ha fixat l’atenció en altres afers de la transició iraquiana que semblaven insuperables: com ara el debat sobre el paper de l’Islam en la llei i la violència d’Al-Qaida. Amb tot, l’Iraq ha anat deixant enrere tots els reptes, excepte l’estatus de Kirkuk, l’únic que no compta ni tan sols amb una possible sortida teòrica, tot i ser una amenaça per a l’estabilitat de la regió més gran que la que en el seu moment va representar la insurgència sunnita.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.